Aquests darrers mesos hi ha una voluntat de petits canvis a Barcelona des de la consciència de no poder anar a més per la precarietat del consistori socialista. L’alcalde Collboni, amb tota probabilitat ben assessorat, manté un perfil baix mentre cerca emprendre mesures, sempre amb la crítica dels demés en primer pla, quelcom normal, doncs a simple vista sembla que les relacions entre els líders municipals no deuen ser gaire bones, sense ser recomanable unir-los en una habitació sense càmeres.
Una de les mesures més interessants és haver integrat El Born CCM al Museu d’Història, prescindint-ne així de la seva directora, Marta Marín-Domine, qui no obstant seguirà amb el seu sou i projectes de memòria relacionats amb el castell de Montjuic i la Model, doncs no hi ha més espais a la ciutat.
En unes declaracions recents, la cessada afirmava que no s’havia explicat bé el Born. Nosaltres ho intentarem, però abans no està de més contar un xic les meves peripècies per a realitzar aquest reportatge, una prova de com l’antiga directora té molta raó.
La Ribera és una de les zones més precioses de Barcelona, farcida de simbologia independentista per allò del Fossar de les Moreres, plaça, necròpolis, record i sentiment dels caiguts de l’11 de setembre de 1714.
En aquest sentit, El Born CCM pretenia allargar aquesta estela, vet aquí la incomprensió del seu rol, doncs la majoria d’entrevistats a la porta, gent de totes les edats, declararen a un servidor creure que el centre depenia de la Generalitat de Catalunya, quan sempre ha sigut, com em confirma el servei de premsa de Barcelona, de l’Ajuntament, envoltat durant el darrer decenni d’un no parar de turbulències polítiques, com tota Catalunya.
Potser la causa de la confusió dels visitants sigui la gegantina bandera de l’ingrés, el passat dimecres en hores baixes per l’absència de vent. La seva presència no dissuadeix, però sí comporta una simbologia molt evident, reforçada durant l’alcaldia de Xavier Trias, qui posà en la direcció de l’indret, aleshores amb molta pressupostària, a l’ínclit Quim Torra, de qui, és una opinió contrastable amb els fets, només es podia esperar fanatisme a ultrança, d’altra banda ideal que rebé la nòmina, poc abans dels tricentenari de 1714.
L’expresident de la Generalitat, també idoni per a perpetuar la decadència de tan noble càrrec, posà tota la carn a la graella. Enrere quedaven les lluites veïnals, el descobriment, anihilat, d’un cementiri de l’època àrab i el somni d’erigir la Biblioteca Provincial en el seu interior.
Aquesta es descartà davant la meravellosa troballa arqueològica a l’encara més magna estructura de ferro de Josep Fontseré. Les ruïnes eren de la urbs de 1700 i, és clar, dos més dos en general fan quatre. El frame del moment històric i el miracle d’un convergent al comandament comtal feren la resta.
En alguns llibres s’ha comparat la idea independentista del Born CCM amb el Valle de los Caídos. Tampoc és res descabellat, si bé més que frases grandiloqüents és millor, pel to a donar en el text, posar clars exemples d’apropiació espacial, quelcom que, unit a una gestió regulera -tot sent generosos- resumeix molt bé les facècies del lloc.
L’any 2015, el neoajuntament d’Ada Colau volgué pal·liar un dèficit, encara a solucionar, amb la ubicació d’urinari, com qui diu a l’entrada del temple sobiranista. Els partidaris de la secessió saltaren com a bèsties furibundes, quelcom repetit l’octubre de 2016 amb la celebració d’una expo de tema espectacular i execució desastrosa, pròpia de l’adanisme dels Comuns, pels qui la Lluna i la Terra no disten gaire, doncs al seu cap tot sempre és nou i fantàstic.
La mostra, amb un cost de gairebé dos-cents mil euros, Franco, Victòria, República, Impunitat i espai urbà volgué ser la més original de l’Univers tot situant a l’exterior del vell mercat l’estàtua eqüestre de Franco decapitat i la de la Victòria, ambdues exemple de trasllat de les peces pels ets i uts de la història.
Jordi Corominas
A veure, érem a l’octubre de 2016, cada dia el soroll era més insuportable i la claca dels partidaris de trencar amb Espanya responia molt bé a les consignes de dalt. Aquest empoderament es transmeté al llarg d’aquells mesos per una advertència de l’ANC sobre la degradació del museu, minvat després dels fasts del 14.
Per tant, davant la impossibilitat de tallar el cap al dictador, la cosa ressuscità a nivell mediàtic amb la performance ciutadana per a carregar-se aquella figura sobre un cavall, fins a la seva expulsió de l’esplanada, on aguantà tan sols quatre dies.
Des d’aquell instant el Born no aixecà cap, i si bé acostumo a acatar les estadístiques oficials, em resulta força increïble la xifra d’un milió sis-cents mil visitants en alguns exercicis anuals. Era possible? Sens dubte, sobretot perquè és gratis i no costa res endinsar-se a les seves instal·lacions.
En fer-ho després de molt de temps -no hi anava des d’un recorregut per la notable expo sobre la Barcelona de 1700-, em vaig fixar molt en una sèrie de minúcies significants. Al meu modest entendre, el més destacat encara és l’estructura fèrria de Fontseré, encara més perquè l’itinerari museístic no és ni tan sols horrible, doncs és mig inexistent, excepte per dos petits plafons explicatius sobre la guerra Europea amb la que el Continent arrencà el Set-Cents.
No hi ha gaire més. Els vestigis són ben cuidats, i no hi ha dubte que val la pena veure’ls malgrat la poca traça de no habilitar una pedagogia per a comprendre’ls millor. D’aquesta manera només són venerables pedres, això sí, ben cèntriques al seu entorn gairebé buit, fins al punt que uns dels vigilants no para de mirar-me perquè feia fotos, com si fos un ésser arribat d’una altra galàxia.
La decisió del consistori capitanejat per Jaume Collboni d’integrar-lo al Museu d’Història de Barcelona, MUHBA pels amics, pretén conferir al Born allò que ni convergents ni comuns feren: aprofitar-lo al màxim des de la diversitat de la història comtal per a deslligar-lo d’una ideologia concreta, i així donar a la capital catalana un museu amb fonaments per a complir amb la seva funció sense tants condicionaments de la classe política, triomfal en usurpar als historiadors el seu treball per a pervertir la narració dels esdeveniments pretèrits.
Per a fer-ho disposen d’un munt de metres quadrats. Al Born hi ha una aula pedagògica i una altra per a exposicions temporals. Ambdues es troben impecables i clausurades. Ningú s’hi fixa, gairebé com si fossin una elecció cromàtica a la decoració, sense major transcendència.
Perquè, almenys fins ara, el nostre protagonista ha sigut una comparsa, una marioneta i una nul·litat per a refermar la tòpica i ben certa aposta de Barcelona per la façana, en aquest cas tacada per una sacralització consentida per l’anterior equip de govern, amb la seva lideressa sense saber navegar el rumb a prendre amb el Procés; la seva ambigüitat encara la perjudica, i altres membres fins als nassos de l’assumpte, quelcom baladí si es compara amb el menyspreu a la Cultura en general; era ben difícil saber durant aquells anys qui manava en aquest aspecte, clau en qualsevol centre urbà amb cap, ulls, peus i el que vulgueu.
No només es viu de bones intencions. Ara falta posar-les en marxa. Si així es produeix, aplaudirem amb l’esperança de viure en una ciutat punta de llança de la seva nació, pragmàtica des de la lògica per restituir als historiadors una terra que els polítics mai haurien d’haver trepitjat. Si l’èxit és complert el tot repercutirà a favor d’una ciutadania més amant d’allò seu, quelcom per ara utòpic, com es comprovà el mateix dimecres de la meva incursió, vintè aniversari de la mort de Manuel Vázquez Montalbán, sense homenatges ni res per l’estil patrocinats pels que regeixen els nostres destins.
Catalunya Plural, 2024 
