Estem parlant dels anys 1960-61, quan els Beatles encara no havien triomfat i el panorama musical local estava dominat per artistes com Josep Guardiola o Lorenzo González. Els cantants eren “crooners”, músics de conservatori empesos a guanyar-se la vida en sales de festes i aspirants a una fama a la qual només podien aspirar els Frank Sinatra. Els Setze Jutges, en canvi, va ser un invent sorgit de l’esperit trapella d’un grup d’amics veïns de Sarrià i d’un llampec de clarividència: Miquel Porter, el seu germà Josep Porter, Remei Margarit i el seu marit Lluís Serrahima, als quals de seguida s’hi van afegir Delfí Abella i Josep Maria Espinàs. Lluís Serrahima no cantava però va escriure la cançó “Què volen aquesta gent” i l’article “Ens calen cançons d’ara”, declaració fundacional de la nova cançó, i Josep Porter, que tampoc era cantant, va actuar com a representant del grup, tot gestionant-ne les actuacions. Anys més tard va ser un dels fundadors del diari Avui, periodista com era, i especialitzat en esports, a més de vexil·lòleg i llibreter, continuador de la tasca del seu pare a la llibreria Porter, al Portal de l’Àngel. El va succeir en la feina de representant Carles Pedrerol, tiet de la jutgessa més jove, Maria Amèlia Pedrerol.
Miquel Porter i Remei Margarit ho van veure clar: ells eren els anticantants. En una llengua marginada cap al folklorisme, amb una actitud oposada al divisme, són pares i mares de família que fan una “crónica tendra i irónica de la vida quotidiana” i es presenten en escena amb roba de carrer i una cadira de tisora. Vistos amb ulls d’avui, l’espectacle era, per dir-ho suaument, poc corrent. Miquel Porter presentava els “artistes” amb un discurs que no era ja irònic sinó sarcàstic, i cantava a peu dret, amb trajo gris i corbata però sense cap mena de gesticulació, i amb veu de baríton, bon coneixedor del jazz i els espirituals negres. Com que no sabia tocar la guitarra no va tenir manies en procurar-se un guitarrista d’acompanyament, un noi de 19 anys que no cantava –encara—i es deia Francesc Pi de la Serra. Per a acabar-ho de rematar, el repartiment incorporava un metge psiquiatre, Delfí Abella, a més d’un advocat que destacava com a novel·lista i era un extraordinari geni de les relacions publiques i la publicitat camuflat de senyor discret, Josep Maria Espinàs.
A tota aquesta gent encara no se’ls anomenava cantautors i amb prou feina cantants. Quan Raimon es va presentar al festival de la cançó de la Mediterrània se’l va fer formar parella amb una cantant “de veritat”, Salomé, que va guanyar el festival d’Eurovisió vestida per
Pertegaz; el valencià va actuar habillat amb esmòquing. Remei Margarit, en canvi, apareixia en escena en rebeca i faldilla de tub. La primera cantautora es presentava com el que era, una mare de familia que passava per allà tot demanant gairebé perdó per l’atreviment. Amb una veu molt clara i una entonació mesurada, anava explicant petites històries de la vida quotidiana que semblaven esbossos sense pretensions. Amb la perspectiva actual, el contrast amb el to altisonant i solemne de molts cantautors/es d’avui dia és rotund; sembla com si la Remei s’hagués anticipat 40 anys a l’esperit dels cantautors de La Mandrágora a Madrid –Krahe, Sabina—en l’actitud de donar-se poca o cap importància a ella mateixa. Simplement s’asseia a la cadira de tisora i anava enfilant una i altra tonada, senzilles, sense pretensions, amb imatges i anècdotes de la vida quotidiana: el tall de cabell a la navalla de l’Oriol, o el gos de la seva tia que vigilava que no sortís a festejar amb un nòvio. La senzillesa modesta de la Remei semblava una limitació; ara mateix sembla un tret involuntàriament agosarat impossible d’obtenir en l’actualitat.
Hauria d’arribar la segona cantautora de la dinastia per a introduir una altra intenció femenina en el context dels Jutges. Guillermina Motta va fer forat amb “Els esnobs”, amb una lletra de Marta Pessarrodona qe orientava la ironia originària dels Jutges cap a terrenys on la Guillermina excel·liria: el tango, el cuplet i l’actitud escèptica que més tard Manuel Vázquez Montalbán ens mostraria no només a la seva obra literària sinó a una funció dramàtica-còmica musical que va escriure especialment per a ella. Semblava que el tarannà senzill i planer de la Remei havia quedat enrere però altres dues jutgesses van incorporar actituds semblants però diferents (i jo ja m’entenc): Maria del Carme Girau, valenciana i farmacèutica, model involuntari per a cantants femenines sentimentals posteriors, i Maria Amèlia Pedrerol, estudiant de batxillerat –després psicòloga i novel·lista– que anava un pas més enllà en maduresa que Maria Cinta tot i que se la va presentar com a autora de “cançons dels 14 anys”.
Ésser aleshores un “anticantant” com els Jutges no era fàcil. Per a formar-hi part havies de passar una prova, tot actuant davant el nucli fundacional. I a un jove com Joan Manuel Serrat, en aquell 1965, no se’l passava pel cap ser un professional però sí que buscava una escletxa per fer-se escoltar. Així doncs, un dia es va presentar a casa de Remei Margarit per a ensenyar-li les seves cançons. Ella el va escoltar mentre donava el biberó al seu fill petit i no només va animar al xicot sinó que va parlar amb Salvador Escamilla per tal que el donés a conèixer mitjançant la ràdio. De manera que la primera cantautora no només gaudia de sensibilitat artística personal sinó que tenia vista: va ser qui va veure la combinació potencialment exitosa d’un animador radiofònic sense prejudicis, un públic popular realment existent i un unicorn blanc que era capaç de fer les “cançons d’ara” que la gent estava esperant. Generosa com era (va acollir a casa seva com a cangur la darrera de les cantautores incorporades, Maria del Mar Bonet, una noia de 18 anys que havia vingut a Barcelona a estudiar) va fer valdre el seu criteri, Serrat va gaudir de l’altaveu de Ràdio Barcelona, va entrar als Jutges i va enregistrar el seu primer disc amb arranjaments del director d’orquestra i compositor Antoni Ros-Marbà. L’aparença modesta i tímida de la Remei era, senzillament, la contenció pròpia de la gent ben educada que actua amb encert en lloc d’escridassar. Vista que tenia la primera cantautora i vista que tenia el darrer candidat a Jutge en anar a trobar-la.
La historia de la nova cançó catalana ha estat escrita per plomes tan meritòries com les de Jordi Garcia-Soler (el gran especialista en la matèria), Antoni Batista i Manuel Vázquez Montalbán. Sense aquelles “cançons d’ara” que un dia van imaginar Miquel Porter i el marit de Remei Margarit Catalunya seria ara molt diferent. La historia de la cultura del país va ser feta d’aquells petits detalls que a poc a poc van anar bastint una obra determinant.
Per cert, si escolteu ara mateix les cançons de Remei Margarit (a YouTube són totes les que va enregistrar amb Edigsa) veureu que no se li escapa ni una sola nota falsa. Modesta i discreta però excel·lent.
Catalunya Plural, 2024 
