El pacte pot arribar en qualsevol moment, i és esperable que passi més tard que d’hora. Però també pot arribar una mica més tard. El que preocupa és que acabi no passant. Preocupa, perquè això ja ha passat abans. La situació no és ni de bon tros la mateixa que sis anys enrere, i tots els incentius racionals semblen empènyer ara cap a una única direcció. Però els dos grans temor de Puigdemont — perdre la carrera electoral amb ERC i tenir molts comentaris negatius a Twitter (X) —continuen existint.
Recapitulem: Ahir Junqueras signava un acord històric amb Félix Bolaños. En la lògica de la competició electoral, ERC ahir va guanyar perquè va aconseguir més de l’esperable. A diferència de Junts, ERC no tenia cap pla B. ERC no pot no avalar un govern entre el PSOE i Unidas Podemos, ja que l’alternativa és o bé un govern Covadonga o bé llançar una moneda a l’aire. I Esquerra, dient-se esquerra, és natural que se senti més còmode amb qui comparteixen ideologia en l’eix social. Junts per Catalunya no té aquest problema, perquè el seu principal gruix electoral li preocupa molt més poder colar una foto d’una urna de l’1-O als mitjans estatals que la distribució de la riquesa.
L’acord que Bolaños i Junqueras van signar és el següent: Llei d’Amnistia, transport integral de Rodalies en el transcurs dels cinc anys vinents, i condonació d’un 20% del deute acumulat de Catalunya amb l’Estat a través del FLA, el Fondo de Liquidez Autonómica que es va inventar Montoro durant la crisi del 2008 per salvar les comunitats autònomes. Si bé la llei d’Amnistia es donava per feta i el transport de Rodalies es portava mastegant des de fa literalment més d’una dècada, la condonació d’una part del deute, corresponent en aproximadament 15.000 milions d’euros, va ser una notícia inesperada. Potser, potser, serveix indirectament com a compensació pels diners que la Generalitat haurà d’invertit en fer funcionar els trens a Catalunya.
La foto entre Junqueras (principal nèmesi de Puigdemont) amb l’home de confiança de Pedro Sánchez, va posar immediatament en peu de guerra a mitja Espanya, com no podia ser d’una altra manera. Primer, un Consell General del Poder Judicial amb el mandat caducat emetia un comunicat oposant-se al text de l’amnistia sense haver-lo llegit. Un fet que hauria de generar estupefacció, però que en canvi no va sorprendre a ningú. A la tarda, diferents presidents de comunitats autònomes anunciaven que denunciarien als tribunals les mesures pactades. Els 15.000 milions d’euros en especial van aixecar polseguera. La pela és la pela, a Catalunya i a l’Espanya meridional. Que la dreta es posi les mans al cap era fins a un cert punt previsible, però el foc intern de la família socialista liderat per Felipe González desgasta a Pedro Sánchez, encara que aquest continuï fent veure que plou.
El que es juga ERC, el PSOE, Junts, Catalunya i Espanya no és poca cosa. L’amnistia i el retorn dels exiliats ha de servir per sortir de la situació d’excepcional dels darrers anys, i, també, perquè l’Estat faci un tímit passet cap al reconeixement dels seus propis errors. La qüestió és que ERC, que d’ells “només” s’esperava que aconseguís un text d’amnistia, va anar més lluny del que suposava que havia d’anar. Això fereix l’ego de Junts i de Puigdemont. I és perillós ferir un ego petit, perquè aquest no es nodreix del convenciment intern sinó dels murmuris aliens, que tenen un impacte transcendental en cada paraula emesa pels líders de Junts. Així que ara Puigdemont necessita una foto més gran que l’obtinguda per ERC, i que els acords assolits s’escriguin en majúscules i en lletres de colors. I que de fons hi hagi una estelada estampada.
Catalunya Plural, 2024 
