Sense redundar passejades és força complicat conèixer les ciutats. Per això a les meves eleccions diàries a l’hora de caminar sempre hi ha una mescla de devoció, plaer i exigència. Aquesta darrera té múltiples aspectes i en aquestes tries sempre hi figura la repetició dels itineraris malgrat sempre siguin diferents.
El passat dilluns em vaig aixecar amb ganes de visitar la Font d’en Fargues, i això ja comporta una explicació. El barri rep el nom d’una font al seu cim simbòlic des d’una doble perspectiva. La seva coronació és la del projecte de ciutat jardí entre finques sorgides entre les cooperatives i d’altres propietaris encantats de viure en aquestes altures, amb el senyor Fargues i la seva ínclita dona Montserrat de Casanovas a la base. D’altra banda, la font és alfa i omega, final i principi al 1900, com es veu a la seva decoració, durant anys arrasada i en ruïna, com el trencadís del restaurant de l’indret, merendero per excel·lència pels veïns de moltes generacions.
No podria afirmar quan encetà la seva decadència. Els lectors de Catalunya Plural han pogut llegir durant el darrer quinquenni vàries peces on la mencionava, queixant-me perquè em resulta exemplar com a cas de restauració patrimonial per a donar als barris equipaments de qualitat.
Aquest estiu em vaig assabentar de les obres per a remodelar-la. El matí que inspirà aquest text vaig pujar per les temibles rampes de Maurici Vilomara, tot observant una millora de tot el paisatge entre façanes lluents per la nova pintura i obrers mans a l’obra al perímetre de la font.
Potser ha canviat quelcom i ara als estius es demoleix menys que d’antuvi per a construir més bé. Aquesta frase és més una aspiració que una altra cosa, però reconec la meva sorpresa quan vaig veure com el sostre modernista del restaurant mereixia un aplaudiment, així com la mateixa font i els voltants, amb varis espais, un per a jocs infantils, antiestètic al lloc, malgrat sigui inevitable pel concepte intergeneracional hegemònic.
Un cartell anunciava la inauguració aquest desembre. Han hagut de passar anys de Res per a activar tot en pocs mesos, millorant-lo de manera notable i amb possibilitats de comprendre com aquest encert hauria de ser la palanca per a d’altres a d’altres fites patrimonials menystingudes durant decennis.
Després de fotografiar-lo, em vaig trobar amb un veí del gran limbe entre la Font d’en Fargues i el Carmel. Mariano viu al carrer del Penyal, endimoniat a la seva orografia, corbes excel·lents i cases com si tan sols fossin façanes per a amagar el seu cel. Aquest zigzaga conclou quan debutà Doctor Bové, una passarel·la anònima, d’edilicia mitològica per ser de fabricació veïnal, quelcom corroborat al cantó dret pel vol de les cases, algunes d’elles guardaespatlles de pisos erigits a les profunditats fins a crear unes arquitectures molt pròpies de tota la zona.
La proximitat del Carmel es nota sigui pel nou mural del Tauró com per la progressiva irrupció de cartells amb proclames polítiques amb la lluita per bandera. Una adverteix de l’expulsió dels aborígens per l’augment de preus i la turistització. Aquesta genera molta preocupació, sobretot per l’assumpte del parc del Carmel, un tram més del verd majestuós i extens dels Tres Turons.
El problema per a l’autor del mural és com es desnonen i s’expropien 300 vivendes, un 3% del total del parc, temut per la previsible afluència turística, perniciosa al carrer de Maria Labèrnia, companyia dels mal anomenats búnquers del Carmel, amb afectats pel pla urbanístic.
Moltes d’altres són l’avantsala al turó del Carmel, cas de les de Rof Marsans, un conjunt `popular amb camins encara a mig asfaltar, gairebé una república independent abans de les vistes sorrenques on la Sagrada Família sembla una bomba atòmica i el Tibidado treu el cap com una al·lucinació lunar.
El turó està bé com està, no cal, mai més ben dit, desnaturalitzar-lo, visca la seva virginitat. Això opina servidor i la majoria de veïns interrogats, com és comprensible contraris a tocar el dos. Els del passatge de Ceuta, un accés al mirador des de l’altra banda, es salvaren pels pèls, sense que així es veiés satisfeta la seva reclamació d’escales més modernes malgrat l’encant de les velles, belles si vas de pas, horribles si has de pujar-les tots els dies amb la bossa de la compra.
Les seves demandes han sigut constants als consells d’aquest barri sempre a la contra des d’una vessant política. Les pintades i els manifests mai s’aturen. Un anatemitza a l’anterior govern de coalició municipal, ficant a tots els seus components dins del mateix sac.
Aquests regidors haurien d’airejar-se pel Carmel i el territori Comtal. El còctel del parc, les expropiacions i l’haver de marxar pels lloguers desorbitats col·lisiona amb la desatenció i cert autoritarisme des de la democràcia municipal. Em recorda a un altre afer mig congelat, el de l’ensorrament de gairebé tot el carrer Bolívar per a tenir una rambla a Vallcarca. El projecte amnistiava tan sols una casa de tot el seu ric patrimoni, sense meditar ni un sol instant com potser la rambla de marres no és necessària i sí millorar l’entorn pel benestar dels veïns, dignificant-los.
Totes aquestes problemàtiques tornen a la meva quotidianitat 24 hores després, quan torno de la ràdio i em creuo amb un actor propietari d’una casa a la Taxonera. Em comenta del cabreig i arrodoneix la seva explicació amb la guinda de que si no es veu no existeix, un clàssic de clàssics, encara més al Carmel, menystingut durant dècades i reflotat després l’esvoranc de 2005, on al seu epicentre es complirà, divuit anys després, la promesa de nous pisos.
No gaire lluny, més amunt, el passatge de Sigüenza és un altre eix de malestar. Aquí les expropiacions avancen i l’esperança és conservar el vell torrent del Paradís, invisible per a qualsevol, fins i tot per Google, un carreró sense sortida de recorregut ple d’Història i una singular arquitectura a reforçar amb urgència per a evitar desastres.
El seu accés des del Carrer de Sigüenza, a pocs metres del camí cap al Coll, és mitjançant escales, potser les més angostes de Barcelona. A una d’elles algú ha col·locat una barana. Aquest detall vessa de ganes de sobreviure. El mateix passa un xic més lluny, a les cases de 1870 a Trinxant amb Meridiana, el seu mural i la brillantor de la façana les delata, o al Lligalbé, també amb art urbà i una morfologia a regalar al veïnat i a tota la ciutadania, doncs si l’exemple de la Font d’en Fargues serveix de quelcom hauria de ser per a teixir una xarxa d’intervencions d’aquest tipus, fantàstica per a modelar un mosaic d’identitats plurals, finalment valorades a l’interior d’una mateixa comunitat anomenada Barcelona.
Catalunya Plural, 2024 
