Tots (bé, quasi tots) sovint estem compromesos amb les grans causes. Dir no a la guerra, lluitar contra la violència de gènere, defensar la democràcia i, també, lluitar contra el canvi climàtic… formen part de la nostra manera de ser. Ningú (bé, quasi ningú) dubta que alguna cosa del clima està canviant, fora del nostre control, i sembla que les causes són ben clares; segurament considerem una bestiesa que calgui destrossar una obra pictòrica d’un museu per alarmar del desastre al qual ens aboquem per l’ús dels combustibles fòssils, però estem convençuts que cal actuar.
És evident que no s’actua o que no es fa de manera suficient, perquè l’escalfament de la Terra no para d’augmentar. I, si ens pregunten qui té la culpa d’aquesta inacció, segurament parlarem de les grans petrolieres, dels bancs, de les empreses de l’Íbex i, de ben segur, dels governs, des d’Europa fins al nostre Ajuntament.
Ara recordo aquell cartell de propaganda durant la Guerra Civil Espanyola, d’en Lorenzo Goñi, que deia “I tu… què has fet per la victòria?”. Era una imatge esfereïdora, amb un soldat ferit i a punt de morir, que recriminava a tota la resta de la societat republicana quin era el seu esforç per enfrontar-se al feixisme. També nosaltres ens podem preguntar què fem per lluitar en aquesta guerra d’agressió intensa al planeta, l’únic que tenim.
Repassem breument alguns dels nostres comportaments clarament oposats a allò que defensem. Fem servir envasos retornables en totes les nostres begudes? Rebutgem l’ús dels plàstics quan anem a comprar? Estem disposats a canviar la climatització de casa nostra, amb una mica menys de calefacció a l’hivern o de fred a l’estiu? Fem servir estris d’un sol ús (per exemple, maquinetes d’afaitar)? Tenim instal·lades plaques solars o tèrmiques? Amb quina mena de cotxes circulem? Prioritzem l’ús de transports públics? Anem a Madrid amb avió o amb ferrocarril? Els nostres aparells electrònics fan servir bateries recarregables? Ens dutxem o ens banyem? Separem correctament totes les fraccions de residus? Som conscients dels embolcalls inútils? Canviem de mòbil quan és imprescindible o anem a buscar el darrer model? Omplim la piscina i reguem la gespa quan la sequera ens amenaça? Omplim al màxim rentadores i rentavaixelles? Tenim l’aixeta oberta mentre ens rentem les dents? Hem substituït totes les bombetes de la casa per leds? Imprimim coses innecessàries, a casa o a la feina? Tot plegat són petites accions que són més de compromís personal que provocadores d’un canvi real.
La llista podria ser molt més llarga, però és evident que allò que anomenem “model de societat” queda definit per un nombre elevat de variables, unes més rellevants que d’altres. Hi ha científics que afirmen que el canvi de model no consistirà a substituir l’energia fòssil per la renovable (sol i vent sobretot), sinó en disminuir l’ús d’energia, encara que sigui verda. Hem construït una societat energia-dependent, que com una mena de droga fa que tirem endavant (en termes de PIB, no exactament de qualitat de vida).
Un canvi de model implicarà necessàriament renunciar a algunes de les “comoditats” que hem citat abans, en una mena de decreixement que ningú sap ben bé com funciona i que pot ser planejat o imposat. No fa pas massa temps hem viscut un decreixement forçat per un virus, del qual encara ara n’estem pagant les conseqüències. No és una experiència agradable, tots ho sabem, però pot succeir que el visquem. Com a exemple, ara tenim al damunt una sequera més intensa que mai. El dia (que pot arribar) que els habitants de l’Àrea Metropolitana obrim l’aixeta i no surti aigua ens adonarem de quina és la diferència entre un canvi de model obligat o volgut. I no és que els habitants de la conurbació barcelonina siguin més importants que la resta de catalans, sinó simplement que tot és més complicat si un problema afecta a cinc milions d’habitants que si implica fer restriccions en un poblet de tres-cents habitants.
Estem disposats a renunciar a comoditats que exigiria un mou model de relació de la humanitat amb la Terra? Seria possible viure raonablement bé tot vivint diferent? Ens adherim només als grans discursos, però fugim del compromís personal? Cadascú ha de respondre a aquestes preguntes.
Catalunya Plural, 2024 
