Entre les primeres reaccions a la investidura, Cuca Gamarra, cap de files del PP, escrivia el tuit següent: «Sánchez es retrata de nou. “Cal llegir més Maquiavel”, diu». Per als qui hem dedicat hores a l’estudi del pare de la teoria política moderna no hi pot haver sorpresa. Al llarg dels temps, el mestre florentí ha estat injuriat per aquells incapaços de comprendre el gir copernicà que la seva teoria va imprimir a la comprensió de la política.
Per si això fos poc, a les mateixes files del PP s’han encarregat de confirmar que la teoria política no és el fort dels conservadors. A la tertúlia de Risto Mejide, la diputada conservadora, Ana Vázquez, afirmava sense cap pudor: «Jo de Maquiavel sé la separació de poders que acaba de matar Sánchez». Ja té el que és seu, malgrat insistir dia i nit amb la fi de la separació de poders, que ignorin qui va escriure Espíritu de las leyes. El pobre Charles-Louis de Secondat s’ha d’estar regirant en la seva erudita i aristocràtica tomba.
Però aquestes declaracions no només exemplifiquen bé una ignorància impròpia de la responsabilitat assumida per les dues diputades. Al mateix temps confirmen una cosa que hauria de preocupar molt més el centredretà espanyol: desconeixen l’origen de la seva derrota. Sens dubte una bona notícia per al recent investit president Sánchez; a qui, per audaç, continuarà somrient la sort. Almenys mentre els seus adversaris no resolguin les disputes per l’hegemonia dels seus espais respectius: siguin el PP i Vox amb els insurrectes de Ferraz; ERC i Junts, amb els independentistes que persisteixen en l’unilateralisme, o Sumar i Podem amb la gent progressista descontenta amb les polítiques del govern.
I és que, des del 15M en endavant, Espanya ha viscut temps maquiavelians. Uns temps en què la tensió entre governants («el príncep») i governats («el poble») va assolir el límit de l’escissió constituent. Després de tres dècades de consolidació exitosa i institucionalització de la democràcia liberal, el règim instaurat el 1978 va entrar en una crisi inèdita: fi del bipartidisme i les seves alternances, polarització i fragmentació del sistema de partits, deriva secessionista del catalanisme, dues repeticions electorals, quatre mocions de censura i fins a dues investidures en aquesta darrera ocasió. Fer una llista de tots els símptomes es faria inacabable.
El príncep catòdic
El primer a comprendre el caràcter maquiavelià dels temps va ser Pablo Iglesias. Tant és així que fins i tot va arribar a escriure un llibre titulat Maquiavel davant de la gran pantalla. Poca novetat en això: entre els impulsors de Podem, el gir maquiavelià davant de la derrotada tradició moral de l’esquerra encarnada era un lloc comú. El líder de Podem va ser així el primer «príncep catòdic» que es va colar per la petita pantalla a la recerca de sintonitzar amb el poble-audiència indignat, que aleshores seguia amb passió els debats televisius. Aquest «moment populista», per dir-ho en la terminologia d’Ernesto Laclau, va reflectir una connexió de tal potència que va aconseguir sacsejar els fonaments del règim.
No van trigar a disputar els raigs catòdics altres competidors pel favor popular. Tres van ser els més importants juntament amb l’Iglesias rupturista: el mateix Pedro Sánchez, Albert Rivera i Pablo Casado. De tots ells, Sánchez és l’únic supervivent, i ha estat, no per casualitat, el millor lector de Maquiavel. Ens remetem als resultats polítics, essent com són l’únic test vàlid per a la visió realista de la política afavorida pel florentí.
La trajectòria del “principat catòdic” de Sánchez va començar guanyant el pols a l’aparell del partit. Per a això va recórrer al favor de les bases preocupades per l’ascens de Podem. Amb la sort d’una mena de moviment indignat a la interna es va fer amb el comandament del partit. A partir d’aquí, va poder avançar a Iglesias en guanyar la moció de censura i desallotjar a Rajoy. I, malgrat la seva reticència a incorporar a Podem al govern, va saber encapçalar el primer executiu de coalició. Per si no n’hi hagués prou, va assumir el cost d’indultar els presos independentistes i convocar eleccions anticipades el 23J.
Mentrestant, els seus competidors sucumbien en la pèrdua del suport popular. La potència política que els havia impulsat durant els anys precedents, i que havia fet minvar el PSOE al llindar de l’empat tècnic amb Podem l’any 2015, es va començar a esgotar en la manca de concreció d’una institucionalitat alternativa a la del 78. I això alhora que la reconstrucció del PSOE des del 2019 no és deslligable d’una estratègia tan senzilla com eficaç: encarnar com ningú el marc constitucional. Vet aquí la nova centralitat.
Pas a pas, pel camí van ser desbancats Rivera, Iglesias i Casado, i queda per veure què pot passar amb Feijóo. Precisament en la resposta al candidat de la investidura fallida, Sánchez va desplegar la més acabada de les ironies maquiavelianes:
«Llavors sorgeix l’original teoria que no sóc president perquè no vull. Aquesta és la millor! Aquesta és molt bona! El senyor Feijóo no és president perquè no vol. És més, ha arribat a proclamar que és el primer espanyol que renuncia a ser president del Govern i podent ser-ho».
Si algun tabú va trencar Maquiavel va ser el de comprendre la decisió als marges d’una constricció moral predeterminada. Essent la política com va ser fins al començament del món modern una prefiguració de la moral religiosa, disputar el poder sense embuts i, només després, deixar que el resultat contingent de l’antagonisme concreti la moralitat va suposar per al món occidental una revolució intel·lectual equiparable a l’heliocentrisme de Galileu.
El taulell trencat
Iglesias i Podem van irrompre l’any 2014 qüestionant amb encert el moralisme de l’esquerra tradicional (només cal recordar aquell míting en què Cayo Lara declarava anatema fer política amb Maquiavel). Però quan les coses es van complicar amb el resultat del 20D del 2015, Iglesias es va replegar a les casernes d’hivern de la «raó històrica» (tan sovint desraó ideològica). Decisió rere decisió, des del Pacte dels Botellines fins avui ha estat una llarga però incontestable trajectòria de tornada a la marginalitat.
Qui, per contra, sí que va saber llegir el moment va ser el principal competidor d’Iglesias: el príncep catòdic socialista. Trencat el cadenat del 78 a esquerra (Podem) i dreta (Ciutadans, primer, i Vox, després), Sánchez va saber modificar i consolidar les estructures del PSOE al 39è Congrés per fer de l’organització la seva particular interfície popular. Va centralitzar el poder i va guanyar popularitat. De tornada al govern, però sense Podem a l’executiu, va governar més a l’esquerra que mai.
Tot i així, això no va impedir que al 40 Congrés –el de «la reunificació»–, Sánchez fos capaç de reconciliar la família socialista. A diferència d’Iglesias i la seva depuració de tota dissidència, el del PSOE va saber recuperar figures tan complicades en l’aspecte personal com Antonio Hernando. I encara més, Sánchez va interpretar amb encert que Iglesias sempre necessitaria més recursos dels que consumia la seva lògica disciplinària. En un nou gest maquiavelià, només el va incorporar a un govern el disseny del qual convertia a Díaz en l’única ministra rellevant degut a un actor del 78: CC.OO.
També a Catalunya Sánchez ha estat lleial al seu guió. En el seu moment va acceptar el 155 consolidant la seva posició com a partit d’Estat. Malgrat el cost (relatiu) d’aquesta mesura entre el seu electorat, la veritat és que va establir les bases per capitalitzar a Catalunya l’enfonsament de Cs degut a la implosió del procés. Els indults sense fer cas a la taula de diàleg van ser la seva gran aposta i èxit. Amb un independentisme de discurs inflacionat i sense mobilització als carrers, Sánchez va encarnar la magnanimitat del Príncep. Sense aquest precedent, li hauria faltat marge per negociar l’amnistia.
Què dura una legislatura?
Tan bon punt Sánchez ha estat reelegit, s’ha posat un doble debat sobre la taula: quin serà el govern i quant durarà aquesta legislatura? En el primer debat, d’entrada, només hi ha una incògnita: marxa Podem al grup mixt després de ser expulsat del govern? El segon, però, és la clau per mesurar fins a quin punt la clausura del moment maquiavelià ha arribat al final o encara es pot reobrir.
En primer lloc, el 23J ha donat un resultat endimoniat. Si hagués guanyat PP i Vox, la situació en aquests moments seria de completa clausura per la via punitiva. Tot i això, la polarització induïda per les dretes per aconseguir una «majoria per desafecció», a la manera de Rajoy el 2011, ha reforçat la centralitat del PSOE. Per si no n’hi hagués prou, la pròrroga innecessària d’una investidura fallida per agitar i mantenir mobilitzades les dretes a l’espera d’un fracàs de la investidura probable, només ha tingut com a efecte afavorir l’emergència d’un contramoviment neofeixista difícilment domesticable i, per tant, apuntalar el suport a Sánchez.
Davant d’això, tot aputa que la legislatura que tenim al davant gaudirà de la mateixa fràgil salut de ferro que el règim del 78. Mentre no es presenti a l’equació la reactivació d’un espai de mobilització civil que polititzi la multicrisi actual, o algun altre factor de disruptivitat semblant, seguirem assistint a allò que ja hem vist de moment: unes dretes insuficients i precisades de la desafecció i uns nacionalismes i unes esquerres que precisen de l’escut protector del mal menor que avui encarna Sánchez.
Un cop més, com fins ara des del 2019, la recuperació del funcionament normal de les institucions del 78 és la millor aposta que pot fer el bipartidisme. El PP necessita desgastar a Vox com ho està fent el PSOE amb la seva esquerra. Les reivindicacions independentistes, una vegada pacificades a través de l’amnistia, es podran reconduir al marc constitucional.
Aquest és almenys l’horitzó estratègic cap a on apunta el proper govern i, més enllà, el bloc social, democràtic i plurinacional de la investidura. Per descomptat que ningú no pot fer pronòstics segurs més enllà d’un termini de temps molt curt. Però les expectatives raonables no apunten cap a una precipitació tan ràpida de la legislatura. El règim segueix endavant metabolitzant la seva crisi dels Anys Deu i sense cap altre príncep catòdic per ara que Pedro Sánchez.
Catalunya Plural, 2024 
