La victòria de Javier Milei al balotatge presidencial d’aquest diumenge 19 de novembre converteix al polèmic líder polític en una de les principals cares de la dreta radical a nivell global. Encara que amb estil i trets ideològics particulars, el nou President electe de l’Argentina es confessa aliat de VOX i Abascal a Espanya, admirador de Bolsonaro a Brasil i de Kast a Xile. La primera lectura que cal fer sobre aquests comicis és justament aquesta; destacar el pensament del nou president. Més enllà de la seva imatge trencadora i del seu verb inflamat, la dreta radical global no en té cap dubte: Milei és el seu home a l’Argentina.
En termes numèrics, la victòria de La Libertad Avanza va ser, contra tot pronòstic, molt clara. En el total nacional va acumular un avantatge de més d’11 punts percentuals, havent guanyat en 21 de les 24 províncies argentines. El peronisme encapçalat per Sergio Massa només va poder guanyar a Santiago del Estero, Formosa (feus tradicionals d’aquest espai polític) i -per la mínima- a la Província de Buenos Aires del governador Axel Kicillof. L’avenç del llibertari va ser especialment espectacular a la Regió Centre del país (Còrdova, Santa Fe i Entre Ríos), però el seu resultat al nord també va ser rellevant.
Com s’explica, doncs, que Milei s’hagi imposat amb tanta claredat? La seva derrota a la primera volta, a gairebé set punts del primer classificat, feia preveure una desacceleració del fenomen Milei. I, sens dubte, des dels comicis del 22 d’octubre l’actitud i les propostes polítiques del candidat llibertari han canviat molt. En primer lloc, pel seu pacte amb l’expresident Mauricio Macri, que, tal com afirma Werner Pertot a Página 12, s’ha convertit en el Padrí del nou llogater de la Rosada. De fet, hi ha qui diu que Macri preferia la figura del ja president electe a la dels seus companys de partit que van llançar carrera presidencial (Rodríguez Larreta i Bullrich). En qualsevol cas, ja a la segona volta, la candidatura de Milei va saber sintetitzar al seu si l’ADN de la dreta tradicional que representa Juntos por el Cambio (JxC). Va passar de ser outsider a antikirchnerista – i de sobte només eren casta el ministre Massa, Cristina Fernández i els seus aliats. El concurs de l’expresident, com comentava, ha estat central; ja que ha arriscat la integritat de la seva força política (JxC) amb l’objectiu d’apartar de la presidència el peronisme i assegurar seients al gabinet als seus aliats. O potser també per a ell mateix.
Encara amb el concurs actiu de Patricia Bullrich i Mauricio Macri, Milei va saber continuar representant “allò nou”, en política. I és que el llibertari en només dos anys ha passat de ser un comentarista televisiu a convertir-se en president electe del país. Per això, això sí, ha hagut de reunir sota un mateix equip negacionistes dels crims de la dictadura cívico-militar com la seva vicepresidenta Victoria Villarruel, exquadres polítics del peronisme federal com Ramiro Marra, o els ja esmentats líders de Juntos por el Cambio. Una amalgama que, sens dubte, serà difícil de gestionar en el context d’un país en crisi econòmica i social persistent.
És evident que no només s’ha confirmat la victòria d’un fenomen social com Milei, recolzat per la dreta tradicional. A més, vam constatar que l’operació Massa -tan lloada a la primera volta- va ser del tot insuficient. Sobre el paper, la jugada del peronisme era impecable: situar com a candidat un moderat capaç d’arrossegar votants de frontera davant del radicalisme llibertari, reivindicant sota la seva figura qualsevol avenç conquerit des de l’Estat argentí en el període democràtic. Aquesta premissa, juntament amb la resiliència de la militància peronista, el va portar a la victòria a primera volta. Va ser llavors quan l’expresident uruguaià, Pepe Mujica, va titllar el peronisme d’“animal mitològic”, ja que només així es podia entendre que un ministre d’Economia pogués lluitar per la presidència tenint en compte el context econòmic del país. Sens dubte, aquesta fortalesa –aquesta rara avis– també va poder acabar essent la principal debilitat de la candidatura de Massa. Si Milei era “allò nou”, encara amb el suport de Macri, Massa no ha pogut representar res més que “allò de sempre”, encara que centrés els seus esforços a embastar una proposta ajustada a la seva persona i dirigida a un públic que excedia les fronteres del peronisme. Es parlava, fins i tot, de Rodríguez Larreta (JxC) com a ministre d’economia del seu gabinet, que es presumia que també comptaria amb diversos quadres de la Unió Cívica Radical (UCR).
El millor exemple del fracàs de l’operació Massa és ben tangible i fàcil de situar al mapa. Es tracta de Còrdova. A la primera volta allà es va imposar La Libertad Avanza (33,6%), just per davant de la candidatura de Juan Schiaretti, exgovernador cordovès, Hacemos por nuestro país (29%). Schiaretti, que compartia fórmula amb Florencio Randazzo (exministre d’Interior i Transport dels governs de Cristina Fernández), és una figura del peronisme cordovès, que té una línia pròpia allunyada del kirchnerisme i el Partido Justicialista (PJ). Tot semblava indicar que, amb Massa com a presidenciable, la força cordovesa podria donar suport a Unión por la Patria (UP). En canvi, Schiaretti es va declarar neutral al balotatge i Randazzo no va deixar de coquetejar públicament amb La Libertad Avanza –destacant la seva bona relació a la Cambra de Diputats-. Massa i UP no van saber convèncer ni Schiaretti ni Randazzo, però sobretot no van convèncer els cordovesos, que van optar en un espectacular 74,05% per Javier Milei. La candidatura peronista només va rebre un 25,94% dels vots en aquella província. Tot un correctiu.
A partir d’ara, el kirchnerista amb més rang institucional serà Axel Kicillof. La derrota del seu espai situa el governador de la Província de Buenos Aires com el líder polític de més rellevància en un context advers. ¿Li correspondrà a ell formar una candidatura presidencial que eviti una possible reelecció de Milei? Quin rol jugarà en la recomposició de la coalició peronista? L’única certesa, actualment, és que serà un dels homes clau per al proper cicle polític argentí.
Finalment, cal recordar el context en què tenen lloc aquests comicis. El comprensible cansament de viure en un país amb un 140% d’inflació interanual és el millor combustible per a qualsevol proposta política de màxims, populista o radical. L’acord amb el Fons Monetari Internacional condiciona l’acompliment de les finances públiques i, a més, l’escenari de constant correguda canviària posa al centre del debat la qüestió monetària. Aquest mes d’octubre es podia canviar 1 dòlar per 1.000 pesos (aproximadament) al mercat paral·lel, mentre que el canvi oficial rondava els 350 pesos. Una economia on la incertesa és la tònica generalitzada.
Serà la serra mecànica de Milei la solució per a l’Argentina? A Espanya es va fer viral, com també prèviament a l’Argentina i a altres països de la regió, el vídeo (o vídeos) on Javier Milei dibuixava el seu futur gabinet. Sorprenia la contundència i la seguretat de les seves paraules mentre anunciava l’eliminació dels ministeris de Sanitat, Educació o Desenvolupament Social; carteres que quedarien fusionades sota la cartera de Capital Humà. Després de la jornada electoral es deixa entreveure que, efectivament, el president electe complirà la seva paraula. Més dubtes genera la dolarització proposada per Milei, així com l’eliminació del Banc Central -que tenia l’oposició de Juntos por el Cambio-. El periodista Jorge Lanata apuntava que, al marge de les reformes que aconsegueixi impulsar Milei, “avui neix un nou país”. Un nou país que comptarà amb una complexa governabilitat, atès que a la Cambra de Diputats no hi ha majories decisives. La Libertad Avanza, tercera força legislativa, haurà de traçar acords amb la dreta tradicional i amb sectors del peronisme federal per aprovar els projectes. Tot això en un entorn de conflictivitat social i una anunciada resistència als carrers.
De moment, tant Alberto Fernández com Sergio Massa han anunciat una transició ordenada per traspassar el poder al nou president. El 10 de desembre el lleó televisiu, el candidat llibertari, adoptarà una nova faceta per ocupar la butaca de Ribadavia. Un viatge llampec amb el qual neix un nou país.
Catalunya Plural, 2024 
