Començo a redactar aquest article l’1 de novembre. L’hivern s’acosta. Són dates que conviden a reflexionar sobre la idea de temps. I el no temps. Tot tan relatiu i elàstic… inevitable no recordar Einstein i, per tant, pensar en Isaac Asimov, de qui diuen que va ser escriptor de ciència ficció, i a qui jo considero més aviat una mena d’historiador del temps que ha de venir.
En un dels seus assajos, Asimov reflexiona sobre les diferents mesures del temps que existiran en el futur, ja que la durada d’un dia o d’un any solar és diferent al planeta Terra que a Mart, per exemple. I els viatges en el temps? Viatjar al passat seria impossible (paradoxa de l’avi). Però, en certa manera, viatjar al futur sí que seria possible, si és que viatgem a la velocitat de la llum. Un viatge sense tornada, això sí.
D’altra banda, es podria considerar l’opció de viatjar a llocs del món on les societats viuen en un temps diferent del nostre. Així, recordo una pel·lícula, Els déus han d’estar bojos, protagonitzada per una comunitat de boiximans del desert del Kalahari que han mantingut la seva manera de viure, en equilibri amb el medi ambient, durant milers d’anys. Un dia, la comunitat veu la pau interrompuda per l’arribada de colons blancs i les ampolles de Coca-cola. Una d’aquestes ampolles és llançada des d’una avioneta i els boiximans la consideren un regal dels déus, li donen utilitats diverses: la fan servir per planxar, com a martell, com a instrument musical… però l’egoisme i l’avarícia es desperten en la comunitat, i els boiximans s’acaben enfrontant els uns amb els altres per apoderar-se dels suposats poders màgics de l’ampolla. Finalment, els savis de la tribu, veient la desgràcia que ha caigut sobre la comunitat, decideixen que Xi, el boiximà que va trobar l’ampolla, la llenci als confins de la Terra, la fi del món, que és un penya-segat situat a pocs metres d’allà.
Altres pobles, altres temps, potser una altra Era, mons paral·lels en un mateix món. Com els Waorani de l’Equador, que he tingut la sort de conèixer, un poble que fa menys d’un segle vivia a l’Edat de Pedra i que s’ha vist obligat a adaptar-se al món actual en una sola generació. El cas es repeteix en molts altres pobles indígenes que viuen de manera aïllada, molts segurament desconeixent encara l’existència del nostre món occidental.
Per tot això, podem afirmar amb seguretat que estem vivint un canvi d’Era? Com deia anteriorment, tot és relatiu i és que, en realitat, hi ha molts mons dins aquest món. Per això, quan hom sent parlar de l’Antropocè (sí, per fi el tema principal d’aquest article), no pot evitar pensar: sí, el canvi d’Era… però, on i quan?
Generalment, les eres geològiques venen determinades per canvis significatius en els ecosistemes i en les capes geològiques. És el cas de l’Holocè (del grec holos, que significa ‘tot’, i kainos, que significa ‘nou’). Per la seva banda, el concepte Antropocè prové del grec anthropos, que significa ‘humà’, i kainos, que significa ‘nou’. És a dir, una època en què el planeta pateix la intervenció de l’ésser humà. Cosa que es pot demostrar amb total seguretat pels canvis en els ecosistemes i no tant per l’alteració de les capes geològiques. És per això que no tots els científics reconeixen l’Antropocè com una època geològica formal, però sí que serveix per anomenar l’època en què l’ésser humà influeix amb la seva activitat en el clima i el medi ambient.
Els canvis d’Era no tenen data concreta, més aviat es parla d’un eix central al voltant del qual els canvis succeeixen de manera gradual. Així, es parla de la Revolució Industrial del segle XIX com una de les fites temporals, però també es parla del període de gran acceleració als anys 70 del segle XX.
Algunes de les conseqüències mediambientals de l’Antropocè són el canvi climàtic, la desforestació o la pèrdua de biodiversitat. Però no ens equivoquem. El canvi climàtic ha existit sempre. La novetat —i és aquí on existeix l’amenaça— és la velocitat a què està passant tot: l’acceleració és exponencial. En tot cas, les causes del canvi es donen en unes zones del planeta i sovint les conseqüències es pateixen en altres llocs.
La manca de visió o de previsió —o, fins i tot, el negacionisme— ens han conduït a un punt de difícil retorn. Tot i que complíssim al 100% els ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible) indicats per l’Agenda 2030 de l’ONU, seria molt difícil revertir els efectes del canvi climàtic. Com a màxim, podem mitigar-los en part o tractar de revertir-ne al màxim els seus efectes. Una cosa semblant a aquella premissa llançada durant la pandèmia de COVID 19: “aplanar la corba”.
Holocè: el paradís terrenal
L’Holocè, l’Era anterior a l’Antropocè, és l’època en què les zones del planeta que havien quedat congelades van reviure després de 100.000 anys de glaciació. A l’Holocè, que va durar prop de 12.000 anys, l’Homo sapiens va aprendre a domesticar les plantes i els animals i va sorgir l’agricultura. A la fase final de l’Holocè neix l’astronomia i la teoria de l’evolució, va ser l’època en què va començar l’era espacial.
Durant l’Holocè la temperatura es va mantenir estable, però al final del segle XXI, a causa del canvi climàtic, el planeta estarà entre 5 i 12 vegades més calent del que s’esperava en condicions normals. El canvi climàtic és el tret principal de l’Antropocè i és causat per l’extracció del subsòl i crema de milers de milions de tones de carboni fòssil, entre d’altres factors.
L’ésser humà està modelant la faç de la Terra i cada cop és més conscient d’allò que ha fet. Si no hagués estat així, hauria intentat impedir-ho? L’ésser humà és només un ésser viu que forma part de la Natura o se n’està separant? Deixa de ser part de la Natura, doncs? La seva acció forma part del procés natural? ¿L’home juga a ser Déu? Déu existeix? L’únic que sembla segur és que el final de l’Holocè és inevitable.
Què ens portarà l’Antropocè? Servirà la tecnologia per reparar els danys? Quines solucions ens proporcionaran l’enginyeria ambiental, la intel·ligència artificial, l’agricultura 4.0, l’enginyeria biomèdica, l’edició del genoma (tecnologia CRISPR)? Ens portarà la tecnologia del futur a colonitzar Mart i altres planetes? Si és així, com serà l’ésser humà del futur? Com serà l’home marcià, per posar un exemple?
Recordem que cadascun d’aquests planetes té una escala de temps. Tot té temps. De vegades, penso que els humans tenim una necessitat innata de deixar empremta, que el nostre temps sigui recordat en l’infinit temps futur.
Però alhora, en multitud d’ocasions, l’ésser humà viu avui com si no hi hagués un demà. No fa tot el que hauria de fer per protegir la Natura, que és casa seva, no té cura de la biodiversitat, no vetlla pel futur dels seus nets i aposta per macroprojectes a curt termini que en realitat només beneficien uns quants.
Un exemple molt proper el tenim en el fracàs recent del projecte de Catalunya i l’Aragó en la seva candidatura comuna per aconseguir els Jocs Olímpics d’Hivern de l’any 2030. Personalment, considero que és d’agrair la discòrdia política entre les dues regions que ha conduït finalment a no presentar aquesta candidatura davant del Comitè Olímpic Internacional. Una candidatura que coincidia en data amb la famosa Agenda 2030, la dels ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible), contradient-los totalment. I és que les previsions per al 2030 indiquen que, a 2.100 metres d’altitud, l’espessor de la neu es reduirà un 50% respecte a la mitjana del 1981 al 2010. En resum: no nevarà. I caldrà utilitzar les escasses fonts d’aigua per produir neu artificial. Un sense sentit. Una fugida endavant sense cap ni peus. Vegeu si no: a l’Aragó, dins del projecte de les Olimpíades, s’estava planejant la unió d’estacions d’esquí, travessant una de les últimes valls verges del Pirineu aragonès. El projecte, que situaria l’Aragó com l’onzè domini més gran del món, amb gairebé 300 quilòmetres de pistes unides, connectaria Astún i Formigal mitjançant una telecabina a través de la vall glacial de la Canal Roya.
El més incoherent de tot això és que el finançament del projecte es realitzaria a costa dels Fons europeus de recuperació, els famosos fons Next Generation, uns fons destinats a priori a “protegir la biodiversitat i el paisatge”. Els promotors de la barbaritat no es rendeixen i busquen altres fonts de finançament. L’única manera de protegir la Canal Roya seria aconseguir declarar-la Parc Natural.
Qui signa aquest text ha tingut la fortuna de créixer entre aquestes muntanyes. Recordo haver parlat moltes vegades amb amics de la zona sobre el futur, de què viuran els habitants quan la neu s’acabi. Ja fa molts anys que soc fora i no sé si algú els ha fet aquesta pregunta. Però, si aquesta és la millor manera de defensar la muntanya, que baixi Déu i ho vegi.
Acabo de redactar aquest article el 13 de novembre. L’hivern s’acosta.
Catalunya Plural, 2024 
