Malgrat aquestes terribles xifres, que semblen no ser suficients per a generar un consens unànime, continuem vivint en una societat que obvia la base de la violència masclista fins al punt de normalitzar-la. Creiem que aquesta violència solament es manifesta mitjançant els assassinats cap a dones pel simple fet de ser-ho, però desgraciadament estem envoltats d’actituds i comportaments invisibilitzats que creen i perpetuen els assassinats masclistes: des de l’escassa responsabilitat afectiva, la imposició de pràctiques sexuals, el menyspreu, la humiliació, el control de la roba o de les xarxes socials fins als insults, les amenaces i els cops.
No obstant això, hi ha gent, i fins i tot polítics, que continuen negant l’existència de la violència masclista, generant odi cap al feminisme i cap a les lleis que pretenen protegir les vides de les dones; vides que, si se’m permet, estan en constant perill.
Durant aquest any, davant cada avenç del feminisme, hem vist una contrareacció violenta, ignorant i plena d’odi: ens han anomenat paranoiques, boges, histèriques, mentideres i generadores d’odi i crispació. I jo em pregunto: Som nosaltres les que generem odi per exigir una vida digna i segura? O el generen aquells homes que diàriament exerceixen la violència més basta contra les dones?
Estem vivint una persecució i enderrocament constant cap a les feministes amb l’única voluntat de doblegar-nos i silenciar-nos. Si bé és cert que hem fet grans avenços legislatius, continua quedant molt camí per recórrer, però desgraciadament estem veient com fins i tot, partits a priori progressistes, volen silenciar a referents feministes i intentar fer del Ministeri d’Igualtat, un Ministeri més assossegat i còmode per als senyors de 40 o 50 anys amics del president, com si ens ho poguéssim permetre.
Les dades són clares: 1.237 dones assassinades per violència de gènere des de 2003. En la majoria dels casos (57%), les agressions són produïdes per la parella o l’exparella de la víctima, fet que demostra que, desgraciadament, moltes dones no es troben segures ni en les seves pròpies cases.
A tot això, hi ha un factor afegit que assenyala perquè no podem permetre’ns fer ni un pas enrere: el 70,3% de les víctimes adolescents no tenen intenció de denunciar, i, m’atreviria a dir, que és per por de no ser cregudes.
Sortim a reivindicar, el 25 de novembre i cada dia de l’any, la vida de totes aquelles dones que ens han estat arrabassades, la vida de les dones que estem i la vida de les dones que estaran. Ja n’hi ha prou d’impunitat, ja n’hi ha prou de silenci: s’ha d’acabar, perquè si ens toquen a una, ens toquen a totes.
Catalunya Plural, 2024 
