Un pren consciència del pas del temps i la maduresa investigadora mitjançant molts aspectes, però sens dubte un crucial és quan tornes a escriure sobre un indret. El juny de 2019 era un altre món i servidor afinava de mica en mica el corpus de les Barcelones. Recordo que em va fer molta il·lusió centrar el tret en el passatge de l’Esperança, sobretot per trobar molt interessant el fenomen de les cooperatives de vivenda durant el primer terç del segle XX espanyol,
Qui vulgui dades generals encara pot llegir aquell text per a informar-se. Ara, molt més mil·limètric, analitzo l’espai des d’altres vessants. Aleshores vaig privilegiar una explicació bàsica, segons la qual els estibadors de cotó del port s’aliaren per a acollir-se a la possibilitat de tenir les seves cases barates, com els seus companys d’altres oficis, fossin periodistes, carters, tramviaires o empleats municipals.
La iniciativa es feu factible gràcies a la iniciativa d’un empresari tèxtil cotoner, Lluís Jover Castells, a qui dedicaren una placa pel seu esforç vint-i-cinc anys després, el 1952. El bon home apareix poc a la premsa del moment, i quan irrompia era pels seus esforços des del cooperativisme. Podia ser un prohom, però això no excloïa generositat amb els treballadors i el seu anhel d’un sostre digne.
Veure per creure-ho. L’obra del passatge de l’Esperança, de ben simbòlic nom, s’encarregà a un d’aquells arquitectes ignorats per la posteritat. Agustín Domingo Verdaguer, aleshores –ens situem el 1926– arquitecte municipal de cementiris.
La seva tasca a la travessia és de les millors del seu gènere. La unitat del conjunt llueix una estètica noucentista de caràcter popular, amb façanes senzilles, vistoses i de diferents colors, decoracions florals a la moda i sobretot el benestar del disseny pels jardins dels domicilis i la màgia de radicar-se en un marc incomparable, en ple progrés constructiu just a la meitat dels anys vint.
No és gens arriscat calibrar totes aquestes operacions polítiques com un petit gran pacte de control. Els estibadors tenien un local cooperativista que funcionava com a bar, tenda de comestibles i sala de reunions. Aquell interior deuria beure d’un esperit poc tranquil per a les autoritats, qui en part aconseguiren el poder el setembre de 1923 per a frenar l’ímpetu obrer empentat per l’hegemonia anarquista. El proletariat acollí de bon grat les alternatives ofertes per l’administració regnant, la qual, sota l’exemple del corporativisme feixista italià, duia envers la seva causa als a priori enemics per a garantir la pau social i evitar revoltes.
Un altre aspecte del passatge de l’Esperança és el seu emplaçament als dominis de la Marquesa de Castellbell. Aquesta, ben amiga dels manaires, hagué de transigir amb la proposta sense meditar gaire entorn a com s’urbanitzarien les terres de Can Sitjà, demolida els anys seixanta i reemplaçada per l’estrepitosa mola de la plaça de Virrei Amat, sens cap mena de dubte un dels emblemes de la densitat poblacional, verticalitzada, pròpia del segon Franquisme.
Per això mateix el passatge es veu rar enmig de tantes elevacions i l’immens, a més d’irregular, rectangle de l’àgora, durant la Segona República batejada en homenatge a Joan Salvat-Papasseit.
La plaça, segons la meva opinió a definir malgrat totes les evolucions dels darrers decennis, no deuria estar prevista als plans de futur previs a la Guerra Civil, i potser fou una solució temporal mentre es contemplava una quadrícula consistent en unir La Jota amb Vilapicina des d’una naturalitat matemàtica inherent al bon urbanisme.
Quan es truncaren aquests plans? Virrei Amat compleix molt bé la seva funció de cruïlla d’aquesta perifèria. Des de la seva base podem anar a la dreta envers Fabra i Puig, el camí de Sant Iscle i Pi i Molist, camí del vell Manicomi, mentre que si ens dirigim a l’esquerra trepitjarem els Quinze o Ramón Albó. Si ens decantem pel nord la meta és a Vilapicina, mentre el sud obre la porta a La Jota, i amb ella a la Meridiana.
Com no prosperà l’operació de convertir en carrer els alentorns de Can Sitjà, el passatge de l’Esperança esdevingué un limbe de La Jota al no res. Pot recordar als seus col·legues de Roura i Catalunya, bells i projectats com a transició entre el Camp de l’Arpa i el Guinardó, tanmateix desorientats perquè el seu inici final es situa entre dues places condicionades pel seu passat. La de les tortugues du el signe del torrent del Bogatell, mentre que la de Can Miralletes brillava i brillarà per la seva masia, bona sòcia de les aigües veïnes.
En el cas de l’Esperança, el no res era Can Sitjà, agreujant-se quan la demoliren. En aquest punt, la nostra protagonista d’avui es convertí en una passarel·la envers el cel nuvolat, com si la seva realitat no fos tal i sobrevisqués per a exhibir el romanticisme dels nostres avis, els quals, d’altra banda, eren ben conscients de tenir a la proximitat als tramviaires del passatge de l’Arquitecte Millàs, pioner a la zona i més tard emulat pel passatge de Santa Eulàlia.
Ubicar infinites cooperatives als marges mai és casual. Tan sols podem especular amb la mentalitat dels governants, no pas amb qüestions de planificació. El boom edilici dels anys vint, necessari entre d’altres coses per a evitar la vergonya d’organitzar una Expo Internacional i ensenyar misèria al visitant, copsà una parcel·lació ciutadana molt ben sintetitzada l’any 1927, amb l’erecció al Clot de la casa del Guix.
Aquest immoble marcarà un abans i un després entre la caseta amb l’hortet i la monotonia d’apilonar als assalariats fora del centre en pisos concebuts per a sedar la mobilització. La llunyania del rovell de l’ou donava la clau per a la pau i el trencar els tambors de guerra. Els periodistes de Font d’en Fargues reberen aplaudiments i elogis del Marqués de la Foronda, capo dei capi dels tramvies locals. Els redactors no podien romandre aïllats al seu paradís. Els estibadors no tingueren transport públic a la vora fins l’any 1947, aixecant-se dia rere dia a les quatre del matí per a guanyar-se el pa. A vegades, petites dades són el passaport per a entendre moviments mai tenyits d’innocència.
Catalunya Plural, 2024 
