Des d’aquí us confessaré un dubte existencial quan assoleixes el cim d’un recorregut. Des del passatge de l’Esperança seria molt senzill pujar per Virrei Amat i endinsar-me per Vilapicina, però manca de sentit dedicar una sèrie a La Jota sense centrar-nos, almenys durant un parell de dijous, a l’homònim carrer, una de les perspectives més belles de la perifèria i amb molts matisos a ressaltar.
El primer és ben cabal. Com una via llarga i secundària pot donar nom a tot un barri? La resposta a la qüestió és molt personal. Des del meu parer la seva llegenda es cimentà al ser l’únic carrer que mantingué la seva lletra de la planificació de les parcel·les.
El segon té una màgia marxista, de Groucho. Durant algun temps, quelcom difícil de trobar a les fonts, homenatjà amb el seu nom a la Jota Aragonesa, una tonteria molt pròpia de la dictadura de Primo de Rivera per a exaltar cors i danses conjuntament amb valors regionals de la nombrosa emigració dels anys vint.
Això de la Jota Aragonesa és de traca i mocador. També té la seva cosa el fet de tenir tant protagonisme quan a priori és una via secundària, mig perduda a l’interior de la barriada. Sempre m’ha fascinat observar com el tema de l’eix principal de la Jota ha repartit plors i alegries, perquè cadascuna de les seves vies de sud a nord aporten el seu granet de sorra, fins al punt que cap és marginal a l’entorn. La riera d’Horta té tot el seu pes històric i valor de frontera, Escòcia hauria de ser el rovell de l’ou, quelcom impedit durant dècades per la intromissió de Can Garrigó a la seva línia recta, mentre la Jota té magnetisme de profunditat amb tots els seus focus, veïna de totes les cruïlles i proper a un altre límit fonamental, Fabra i Puig.
La Jota mantingué la seva denominació d’origen sense créixer de manera uniforme. Als documents de l’arxiu es registren construccions de 1905, quelcom més aviat anòmal, doncs en molts dels seus trams l’empenta definitiva arribarà a la postguerra entre vivendes, algunes d’elles emparades per lleis socials, i tallers mecànics.
La seva part fundacional, de la Meridiana fins a Pardo, és una raresa definitòria del conjunt, al mostrar més coherència estètica i cronològica. Aquests dos elements ens serviran per a explicar com es formà el carrer de La Jota i quin tipus d’aspiracions podien tenir els seus propietaris, molts d’ells agermanats en contractar el mateix mestre d’obra, l’inevitable a més d’ínclit Josep Masdéu Puigdemasa.
Aquest segment del carrer obre la seva passarel·la envers l’infinit, amagant-nos la seva ruptura amb el passat a causa del naixement de la Meridiana Moderna. L’any 1945 les finques de l’1 al 4 i del 2 al 7 foren expropiades per a aplanar el pas a l’autopista urbana, mur entre barris durant dècades.
La conseqüència al carrer de La Jota comportà la desaparició del seu veïnatge amb la difunta Ourense i començar la seva numeració al 6, on la façana ens regala una supervivència de la fractura, i al 9, un altre obstacle per a orientar-nos bé als plecs antics, doncs la nostra ubicació de les cases no és com la d’aleshores.
L’atractiu d’aquesta part del carrer de La Jota sorgí per aquells retorns de les vacances des de la Meridiana, a vessar de blocs amb l’excepció d’aquestes casetes amb aire d’una altra època, quan les barriades encara somniaven a ser pobles tranquils, en aquest cas malgrat la convivència amb el tren, més tard soterrat per a elevar els mals fums de dos i quatre rodes.
La meva reconstrucció del segment tingué un bon enigma per a encendre-la. El número 6 podria ser la pista d’enlairament del culte d’aquesta Jota al Sagnier de l’extrarradi. El costat Besòs del carrer té una continuïtat de finques remarcables. La número 8 m’intrigà més que les altres per tenir a la seva façana la inscripció A.P., qui resultà ser Andrés Pujol, empadronat al 101 de Fabra i Puig, per tant, o almenys aquesta és la intuïció, un petit estalviador amb coneixement de les possibilitats d’aquests alentorns, víctimes ideals per a Masdéu Puigdemasa, ídol de masses, disculpin la broma, en aquestes vicissituds.
La seva quantiosa participació mostra com el veïnat tenia un perfil similar de Pujol. Masdéu Puigdemasa rubricà el 13 de la Jota per a Miguel Capmany. Aquest edifici és una caixa d’interrogants sobre la trajectòria d’aquest imparable empresari, qui d’altra banda exhibeix a la seva singladura molta heterodòxia estilística al poder brindar peces modernistes de manual o d’afinitat vienesa, com aquesta 13, o una altra de ben especial al carrer Bascònia, a Sant Andreu.
En una conversa per correu electrònic amb Valentí Pons em comentà com Masdéu Puigdemasa era tan insaciable perquè, en realitat, tan sols firmava, i eren altres els que feien la feina. Això ens relaxaria sobre l’estrès d’aquest personatge, amb signatura al 15 de la Jota, la casa Francisco Sagués, un petit propietari amb possessions al carrer d’Orense.
La presència de Masdéu Puigdemasa també s’albira a d’altres finques, al cantó dels números parells. Molts dels inversors en tenien més d’una. El constructor de nínxols Miguel Capmany enllaça l’11, ampliat per Abades Blanchart, amb l’esmentat 13, mentre Franciscó Cortes copsava les cantonades de La Jota amb Ourense i Pardo.
Aquesta darrera encara es manté dempeus, i als papers data d’abril de 1931. L’arquitecte és de l’estimada estirp de sèrie Z, no per qualitat, sinó per una omissió impecable i implacable per divulgar només poques estrelles, sempre emmarcades durant el període Modernista.
Es tracta de Joan Ventura Polit. El seu bloc de La Jota amb Pardo, una ampliació d’un anterior Masdéu Puigdemasa, desentona amb les casetes dels anys vint, encara mig modernista per l’anhel dels amos, pels quals, amb alguna excepció, el Noucentisme era massa sobri, com si no donés bé pels nous rics. La prossecució de la senda d’antuvi pot ponderar-se al 16, obra d’un clàssic d’aquests contorns, Josep Graner.
El 20 de Ventura Polit té la seva façana d’ingrés al carrer de Pardo. Com manca d’ornaments i pompa pot sorprendre la seva similitud amb la casa Alhambra, al costat de General Mitre, un mite barcelonès per la història de la seva gènesis, explicada farà un temps en aquestes pàgines. Ventura Polit concedí a aquest nucli de La Jota una distinció envers la Modernitat i el canvi a la seva densitat poblacional. De fet, gairebé totes les de Masdéu i companyia encara obeïen a un respecte al cel, en progressiu declivi des de l’acceleració dels anys trenta amb les seves infinites peripècies.
Catalunya Plural, 2024 
