La notícia va ser un cop d’efecte mediàtic marca de la casa. La vigília del pont, amb només deu minuts de marge per a la premsa, Podem va anunciar que se n’anava al grup mixt. La informació, crònica d’una mort anunciada des del dia en què es va signar l’acord amb Sumar, només tenia un valor mediàtic: avançar-se a qualsevol previsió. Iglesias, que coneix bé les regles del principat catòdic, es va autoconcedir l’«exclusiva». Un cop més, política en clau d’audiències.
L’avançament a dimarts venia a resoldre una triple equació de conjuntura: tapar les dimissions i crisis a Madrid (Jesús Santos) i Barcelona (Jéssica Albiach) amb una crisi encara més gran (la de Sumar); marcar perfil propi abans del Dia de la Constitució, deixant en evidència Sumar respecte al PSOE i el règim del 78; i haver-se assegurat, en fi, el repartiment de les comissions parlamentàries i els recursos corresponents. Queda per veure quant de tot això acabarà bé. Allò inqüestionable, a hores d’ara, és que Podem ha guanyat cert marge de temps, autonomia i notorietat.
A la recerca del projecte perdut
Les qüestions que es plantegen a partir d’aquí són moltes, però es resumeixen en una: quin és ara el projecte estratègic de Podem? Coneixem algunes peces del trencaclosques, però encara no disposem de la imatge completa. Sabem que Podem espera afirmar-se com a veu crítica de l’esquerra més combativa; però, alhora, no desisteix de reivindicar-se com el primer partit de l’esquerra que va formar una coalició a l’executiu central.
El que és nou a Podem, però, potser no és tan aspirar a ser un partit de govern com pretendre combinar-ho i fer-ho viable amb un parlamentarisme d’extrema esquerra. En el primer aspecte, després d’una legislatura que ha estat un autèntic maldecap per a Sánchez, ja ha fracassat, en quedar-se fora de l’executiu. Queda per veure si hi ha marge per al segon. En altres paraules, el sistema parlamentari pot sostenir tres esquerres mentre les dretes ja s’han reduït a dues i aviat podrien ser només una?
Per poder respondre, cal mirar enrere i recórrer a la política comparada. Després de la crisi del deute sobirà del 2011, la Unió Europea, dirigida amb mà de ferro per Angela Merkel, va imposar mesures d’austeritat draconianes als anomenats PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya). Aquestes polítiques de forta retallada en el benestar van originar un gran descontentament i una forta contestació social (protestes de la Plaça Syntagma, 15M, Generação à Rasca…). Aquests moviments cristal·litzarien en un autèntic sisme polític a l’Europa meridional.
En la seva declinació per l’esquerra, Syriza va provocar un escenari inèdit a la UE: una formació, procedent de l’extrem esquerre, adelantava el partit de centreesquerra del bipartidisme tradicional i aconseguia el govern d’un Estat membre. Als centres de poder europeus, però, hi havia quelcom que preocupava molt més: a l’Espanya del 15M, el principal aliat de Merkel, M. Rajoy, estava assetjat per corrupció. Si la fitxa de dòmino grega feia caure Espanya a mans de Podem, què seria el següent? Mélenchon a França? I després?
Tot i que amb prou feines es recorda, la veritat és que les primeres turbulències a Podem van ser anteriors a l’entrada al Congrés. La dissociació de la hipòtesi populista havia començat en la cursa amb triple escenari electoral del 2015: eleccions andaluses, municipals i autonòmiques i eleccions catalanes. Durant aquells mesos anteriors a les generals del 2015, Iglesias no només va publicar diversos articles que traslluïen la reactivació de les seves estimacions eurocomunistes. Alhora també ascendien en la interna Majoral, Del Olmo i altres figures promocionades per qui s’havia fet dir «Secretari General», en lloc del «President» a la manera populista.
La seqüència d’aquell esprint electoral és avui coneguda: Teresa Rodríguez, amb escàs marge per preparar la campanya i tons esquerrans no va assolir els pronòstics. Les alcaldies del canvi, però, van demostrar que guanyar era possible. Però l’ensopegada a les catalanes provocada per l’habitual incomprensió madrilenya de la qüestió nacional i l’abandonament de Colau, van conduir Iglesias a cedir a Errejón la direcció de la «remuntada».
El pas impossible a les institucions
La campanya del 20D va ser un èxit indubtable, tot i que també insuficient. Per a algú com Iglesias, quedar segon era insuportable. El mateix ego que havia estat un autèntic motor, ara esdevenia un impediment estratègic més gran. Quina tàctica continuar a partir de l’intricat escenari llançat pel 20D? Com transitar, sense haver guanyat, d’una institucionalitat de tall presidencialista inspirada pel populisme llatinoamericà a la d’un règim parlamentari europeu?
Tot i que avui sabem que l’error era evident, al Consell Ciutadà que havia de decidir el camí que calia seguir, només la veu d’Alberto Montero va ser clara. El guió d’èxit l’havia avançat Syriza: calia deixar que el PSOE es llencés a la dreta pactant amb Cs per consolidar el vot progressista i continuar apretant amb bones maneres i amb el millor parlamentarisme. L’efecte d’un primer govern Sánchez escorat a la dreta augmentaria el flux socialista cap a Podem, fins i tot en una legislatura breu.
Les tesis d’Iglesias, però, es van acabar imposant: a la primera meitat del 2016 va destituir Sergio Pascual i va anar a IU per intentar l’aritmètica de la variant «eurocomunista». El sorpasso de la transversalitat populista passarà a la història com a via abandonada de la història. El sorpasso de la unitat de l’esquerra, però, va fracassar com ho havia fet abans. Vistalegre II va plasmar aquest gir amb contundència… i la pèrdua de la meitat dels diputats.
Una caiguda lenta però inexorable
Des de les eleccions del 2016, l’espai del canvi (Podem, municipalismes, etc.) no s’ha tornat a recuperar. De poc serveixen aquí les acusacions creuades. Després de la primera i brusca caiguda el 2018, s’ha alentit la pèrdua de pes polític de l’espai: 71 escons el 2016, 42 el 2019 el 28A, 35 el 10N i 31 el 23J. La velocitat de caiguda es frena, però la sortida de Podem fa de 31, 26+5 i un mal presagi si no emergeixen dos projectes diferenciats. La qüestió, per tant, és si es farà una competició virtuosa o bé la disputa d’un sol espai.
El paper Más País en l’anterior legislatura es torna il·lustratiu arribats a aquest punt. Com va ironitzar un comentarista, a la cèlebre abraçada entre Sánchez i Iglesias hi havia Errejón, que si no sortia a la foto era perquè els altres dos l’havien aixafat. La veritat és que Más País se situaria tota la legislatura amb un perfil crític, però compatible amb el govern. Fins al punt que de vegades resultava més estrident el paper de Podem dins de l’executiu que les aportacions d’Errejón (salut mental, setmana de quatre dies, etc.).
Amb la sortida de Sumar, Podem no ha qüestionat, però, la seva aposta pel bloc d’investidura. El primer que han fet ha estat assegurar la continuïtat del suport. La qüestió aleshores és saber si una posició a l’esquerra i menys avinguda a consensos que Más País podrà tenir més recorregut en una legislatura de creixent descontentament social. Per més difícil que hagi estat per a Sánchez forjar consensos en la legislatura passada, en haver introduït Podem al Congrés, Sumar ha establert un vas comunicant amb un actor que ara disposa de marge per criticar el govern per l’esquerra i exhibir formes menys mesurades.
Però perquè Podem es pugui convertir en el termòmetre del descontentament social, haurà de trencar amb aquesta estètica d’«estridència governamental» que l’ha caracteritzat la legislatura passada. Per la via d’una oposició constructiva com la de Más País no sembla que tingui recorregut. Per mitjà d’una oposició combativa al si del bloc de la legislatura s’obre un horitzó estratègic que dependrà, no obstant, de com es construeixi a partir d’ara Podem, parlamentàriament i electoral.
Tornada a la casella europea?
Podem encara el seu horitzó polític al si d’un cicle electoral que ha de començar i que ve definit per la crisi del projecte europeu i la qüestió territorial. L’agenda electoral, com és habitual, en condiciona les opcions tàctiques. D’una banda, ja sabem que el calendari europeu situa la convocatòria al juny. De l’altra, tant les eleccions gallegues com les basques estan per fixar en una data immediatament posterior, si s’esgoten terminis, tot i que bé es podrien avançar. A Catalunya, on en teoria cal esperar fins al 2025, tampoc no s’hauria de descartar un avanç, sempre que s’hagi resolt l’amnistia.
Aquesta agenda confereix consistència a la idea que Podem es podria presentar a les europees amb Irene Montero en solitari o teixint eventuals aliances confederals amb nacionalistes. Aquests, però, estan limitats pel seu propi calendari. En la mesura que s’accentuï la competició entre Bildu i PNB o entre ERC i Junts, perfilar-se com a projecte únic o cercar eventuals aliances pot tenir conseqüències importants. Les opcions gallegues, on Gómez-Reino va conduir Podem fora del Parlament, semblen complicades per la bona forma del BNG. Aquí, la divisió amb Sumar penalitzaria les dues opcions en la disputa d’un espai molt minvat.
Les travesses, en tot cas, ja han començat i les especulacions sobre aliances ja es comenten als mentideros. ERC i Podem bé podrien entendre’s a Catalunya o fins i tot arribar a reproduir operacions de proselitisme prèvies d’ERC amb figures procedents dels Comuns (Nuet, Alamany, Ubasart i altres). La manca d’atractiu dels Comuns a ERC podria reforçar la hipòtesi d’una doble aliança: confederal amb Podem a les europees i de posterior integració de Podem a ERC a les catalanes.
Sigui com sigui, l’abandó del grup de Sumar suposa per a Podem l’oportunitat de dur a terme allò per al que està més capacitat. Ser el partit del descontentament amb el govern central que pressioni per l’esquerra. Però per a això necessita reorientar el projecte general renunciant a l’aspiració de tornar a l’executiu de Sánchez. A canvi, es podria ressituar com una força àmplia d’interlocució privilegiada amb els nacionalismes, particularment el català; fet no menor atesa la centralitat de la qüestió territorial immediatament. Tot just ha començat la legislatura i el tauler ja ha tornat a canviar.
Catalunya Plural, 2024 
