El barri del Guinardó és tan immens que durant molt de temps les autoritats municipals feren amb ell de tot menys el que és bo, ben refugiats a l’anonimat d’aquest plàcid indret de la perifèria, dens, molt poblat i sempre als mentiders de les oportunitats immobiliàries, ideal en trobar-se lluny i a prop del centre, ben envoltat a una gloriosa tranquil·litat.
La seva extensió pot impedir fins a cert punt la creació d’un teixit veïnal identitari i sòlid, perquè té quelcom de barriada federal, ben compartimentada a tots els seus angles. Pot deure’s a com durant molts segles fou d’ambient rural, amb les masies erigides en líders dels seus processos.
Als darrers anys, menystingut per Barcelona en Comú i el PSC, el Guinardó, el Guinardó s’ha vist despullat de certs elements patrimonials de pes, a més d’un jardí kitsch al darrer i reformat tram de la ronda. Al passatge de Llívia amb Rubió i Ors es carregaren la vila Júlia, mentre a rambla Volart li tocà en sort a un banc centenari, no sé si ara instal·lat a l’Hospital de Sant Pau. No foren les úniques víctimes de la piqueta, ja que aquest novembre caigué un emblemàtic edifici a la cruïlla del passatge de Llívia, una via amb molta importància en tot aquest enrenou, i Renaixença, destinada a més blocs de pisos.
La finca, on als seus baixos hi hagué una botiga de queviures de tota la vida, es troba just a la vora del mercat, un dels més joves de Barcelona. És de 1928, quan el Guinardó havia agafat cos mitjançant la consolidació de la urbanització de Salvador Riera i altres menors, com la del carrer de Sant Pere, entre l’antiga carretera d’Horta i passeig Maragall.
Al nostre segle, l’àrea del mercat esdevingué un camp de proves general per a tota la ciutat. Es mantingué una petita part de la vella estructura per a jugar amb l’habilitació d’un supermercat junt amb un eficient centre d’atenció primària, més reconegut des de la Pandèmia. Aquesta combinació propicià crear un nou marc, dotat de places i una bretxa per l’ampliació del carrer de Teodor Llorente. Tot aquest entorn, sens dubte dinamitzat, té la virtut de trenar el vell i el nou, excepte per negocis més aviat dissonants, com una cafeteria hipster amb la seva beguda més barata a dos euros i mig, una vergonya.
Teodor Llorente es creua amb el passatge de Llívia. Des d’aquest punt, l’horitzó ens dona intuir una finca rural amb molta pàtina. Com dèiem, tot aquest sector del Guinardó ha sofert profunds canvis en molt poc temps. El passeig Maragall té poc més d’un segle. Abans, la ruta hegemònica era la carretera d’Horta, envoltada de masies com la desapareguda Can Girapells, el Mas Viladomat, Ca l’Aloi i clar, Can Garcini, la de les mil denominacions, perquè des dels seus orígens, documentats a partir de 1739, molts foren els seus batejos, de torre de la Concepció a la trinxera, ja que per a molts era com enfonsada dins del seu aïllament, quelcom resolt amb un sender per a enllaçar-se amb la carretera d’Horta, l’actual passatge Garcini, feliç a la seva pau entre edificis gens catalogats malgrat tenir detalls a conservar.
L’homònima torre és una masia clàssica catalana, de planta basilical. Podem abordar-la des del passatge de Llívia, el de Garcini o el carrer de Xiprer, on és clau per a configurar la seva forma de ela. La ,mansió, amb un jardí abandonat per complet, tingué com a darrers propietaris als Alós-Moner. El seu pare fundà l’Institut d’Estudis Catalans i L’Escola Espanyola d’Arqueologia i Història a Roma, de la que tinc l’honor d’haver-ne format part.
La venda del complex fou l’any 2010 en benefici del rei de les cantonades comtals, Núñez y Navarro. Perdre aquest pedaç d’Història del Guinardó hauria sigut quelcom catastròfic; hi intervingué l’Ajuntament, prometent-se a diverses associacions defensores del lloc una solució, pendent més o menys des de 2015, si bé el febrer de 2022 l’aleshores responsable del Districte, Rosa Alarcón, presentà als veïns el projecte que transformarà, o això diuen, la torre Garcini en un equipament per a la gent gran, amb el seu jardí adequat a les sensibilitats contemporànies, prioritzant-se la seva interacció amb la futura residència.
El verd hauria de ser per a tot el barri. L’imagino, valgui la redundància, públic, obert als seus dos cantons per a goig de tota la comunitat. De fet, si així fos s’aconseguiria integrar a la Garcini al complex provinent del mercat, establint-se així el passatge de Llía en un vector essencial del seu Guinardó, cosa que de mode increïble ha sigut poc o res contemplat, sobretot si observem com aquesta peculiar travessia brolla des de la plaça del Guinardó, ben humida pel torrent de la Guineu, i conclou, precisament, a Can Garcini.
Si s’atengués aquesta alternativa, lògica amb el fet pretèrit i molt cabal a l’ara, la masia retornaria al seu rol de gairebé enllaç entre el preludi de la muntanya i la ruta envers passeig Maragall, enmig d’ambdues fites com a bella amfitriona des de la seva atalaia, naturalment a millorar, doncs aquí tot pot anar a més, de fet el mur protector de la finca ha sigut el de les lamentacions. Hauríem de remodelar-lo per a no transmetre exclusió d’aquest bé ciutadà.
El drama és anunciar una acció i cancel·lar-la sine die. Fins a la data, servidor no ha criticat gaire la gestió del consistori de Jaume Collboni al Districte. Es requereixen mesos per a comprendre’l, però aviat serà lamentable no intervenir a Can Garcini, més encara si hi ha una idea a executar. Passejar pels seus alentorns és un pou d’ambigüitat. Un coneix els plans de futur i per això fa menys mal el meravellós silenci. En cas de seguir aquest ritme, la recuperació de la masia anirà més lenta que la de la Sagrada Família, bona prova de la desídia amb els marges, per molt que aquest en concret acostumi a classificar-se de classe mitjana. El patrimoni ha de ser igual per a tots, i si s’empra rehabilitant-lo per a l’endemà tan sols podrem aplaudir, com ho fem amb el model de conservació engegat al Camp de l’Arpa i el Clot, amb carrers a preservar en la seva integritat i molts immobles respectats.
A Can Garcini intervenen dos ingredients més. El primer és la urgència d’habilitar-lo per a la gent gran i compartir-lo des del verd amb la resta del barri. El segon és meditar com pot ser alfa i omega d’un eix natural del Guinardó, si es vol reafirmar el realitzat entre el mercat, el CAP i els voltants de Teodor Llorente amb passatge de Llívia. A modo suo, recorda altres experiències semblants, com, per exemple, la reconversió intergeneracional dels equipaments de l’Alchemika i la fàbrica Costa Font, amb el que té afinitat per refundar trams fonamentals dels barris sense demolir per a regenerar.
