Fa molts anys –tot allò previ a la pandèmia ensuma a història antiga–, un alumne d’un grup de passejades em recitava cada dos per tres que Gràcia té quatre mercats: l’Abaceria, el de l’Estrella, la Llibertat i de Lesseps.
Aquests darrers mesos els dos primers del pòquer susciten titulars amb relativa facilitat. El de l’Estrella es reforma en sintonia amb Pi i Margall, ambdós connectats des de fa dècades. Tot i així, la polèmica ha saltat per la pretensió municipal de traslladar-lo als Jardins del Baix Guinardó el que, entre d’altres coses, constitueix un greuge a l’aneguet lleig, doncs si el mercat es posés en aquesta extensió, tot el barri perdria un important espai verd i de convivència.
El Baix Guinardó veuria minvats els seus llocs d’interacció en benefici de Gràcia. La ubicació provisional del mercat de l’Abaceria al passeig de Sant Joan, una altra frontera de la Vila, ha sigut un encert i bé podria plantejar com aquests equipaments, clau en el seu origen de subministrar aliments en bon estat, podrien millorar establint-se als confins, perquè aquests sempre són zones dinàmiques.
Aquesta proposta és irrellevant en comparació amb tot el que ha passat aquestes darreres setmanes amb la demolició de l’estructura fèrria de l’Abaceria, amb tota probabilitat de 1892 i rubricada per Joan Torras i Guardiola, des de l’hegemònica mentalitat provinciana un Eiffel català d’aquella edat de mercats pletòrics de ferro i vidre, alguns d’ells veritable mescla entre esglésies i fàbriques.
L’aniquilació de la coberta ha provocat la denúncia contra l’Ajuntament per part de la besnéta de l’arquitecte per haver atemptat contra el Patrimoni. Crec que té tota la raó del món i aquest argument serà un dels fils d’aquest reportatge. Abans vull evocar records no viscuts i memòries mig llunyanes.
Entre els records d’una altra existència, banyada d’hemeroteques i fotografies, figura el fatídic 1940. Aquell any, el primer després de la Victòria, els responsables del nou Consistori, capitanejat per l’alcalde Mateu, feren miques aquells monuments i edificis amb simbologia catalanista o republicana. Vaig escriure sobre la matèria a Paràgrafs de Barcelona, on també mencionava com l’estructura de ferro del Palau de les Belles Arts, a erradicar per inaugurar l’Expo de 1888 i albergar la fundació de la CNT, fou magnífica per guanyar quatre xavos en temps de penúria.
En la memòria visualitzo uns dies d’hivern cap el 2003. M’agradava caminar per la Barceloneta, passar pel seu mercat i gaudir molt amb l’efecte de la seva nua carcassa, superba en blanc i negre, impactant des de qualsevol angle. Aquesta passada tardor vaig topar a Torí amb unes reminiscències arquitectòniques dels tallers de la FIAT. La causa és que la desindustrialització de l’empresa propicià un parc per a la ciutat amb picades d’ullet al passat recent.
No tindria gaire sentit conservar la coberta de Torras i Guardiola sense afegir-hi res. La decadència de la vella Abaceria, molt característica per les seves paradetes a la travessera de Gràcia i Puigmartí, era espectacular al seu interior, amb el clàssic “que el darrer tanqui la llum” dels mercats d’abans, sempre amb menys parades i condemnats a ser relíquies junt a superfícies comercials més modernes de firmes recognoscibles per a tothom.
El projecte de l’Abaceria ha transcorregut amb els habituals tobogans de les últimes tendències. El 2016 havia de tenir supermercat, aparcament i un subterrani per a la distribució de mercaderies. L’actual, no fos que ho dubtessin, és sostenible mitjançant una coberta amb peces ceràmiques i panells fotovoltaics. La de Torras i Guardiola no podia sostenir el pes en aquesta nova etapa, compromesa amb les sensibilitats dominants tot aspirant a ser punt de trobada veïnal, no només des del petit comerç, doncs sumarà mil cinc-cents metres quadrats de verd, autèntica catapulta per a la transformació.
Tot això em sembla molt bé, així com haver pensat a preservar la coberta de 1892 i convertir-la en una espècie de monument commemoratiu. Avui, apropant-me al mercat per a fer fotos, m’he colat a l’obra. Així és com he pogut observar la supervivència de pocs metres de ferro que els meus ulls confonen amb rails de tramvia per la meva obsessió amb les obres barcelonines.
L’absència del metall regala un horitzó inèdit, les finques de Torrijos ressaltant-se, amb la resta composant un rectangle irrepetible. Els cartells anuncien la finalització del conjunt pel 2025, si bé alguns veïns ho jutgen més aviat utòpic i han mutat el cinc per un vuit per la proverbial lentitut barcelonina en aquests afers.
A no massa metres de l’Abaceria hi havia el Banc Expropiat, protagonista de disturbis durant la primavera de 2016 pel seu desnonament. La iniciativa, ben regada al seu lloguer per l’Alcalde Trias per apaivagar els ànims, posà el dit a la nafra sobre l’augment dels lloguers a la Vila i l’expulsió dels habitants de tota la vida a causa d’una gentrificació a base d’apartaments de luxe.
El novembre de 2018 Gràcia tingué el seu darrer sospir de combat amb les protestes contra l’enderroc de dues casetes i una alzina bicentenària. Això activà una fita pionera al refer el catàleg patrimonial, quelcom secundat a d’altres barris com el Clot i el Camp de l’Arpa, que en breu reapareixeran per coses del guió.
He sigut un assidu de Gràcia durant més de vint anys. Poc abans de la pandèmia vaig mig abandonar-la entre el cansament d’un amic, a qui feia mandra baixar des del Baix Guinardó, i la reconversió de l’esperit de la Vila, idèntica a la seva façana i molt més conservadora al seu entramat humà, a vessar de persones com a simulacre de quelcom inexistent i pretèrit.
Potser això hagi induït el descens de l’energia reivindicativa veïnal, doncs al cap i a la fi els contraris a l’Ajuntament en aquest assumpte del ferro de l’Abaceria son la besnéta i Jordi Rogent, cap de patrimoni municipal durant vint anys, qui defensà mantenir l’estructura.
Ensorrar-la així és cutre. No hi ha millor vocable. Ho és perquè demostra un colossal menyspreu amb el patrimoni i molta estretor de mires. L’altra dia la Guàrdia Urbana habilità un dispositiu davant la bogeria de selfis a Passeig de Gràcia pels llums de Nadal. Tot molt Vigo, tot molt ciutat amb baixa autoestima que cultiva el vendre una façana sense res darrera.
Però clar que n’hi ha, si bé es vol invisibilizar des de fa un munt. El ridícul de l’Abaceria podria tenir un símil grotesc i una advertència de futur. El primer ens condueix fins al 2011 i la remoció amb nocturnitat, premeditació i traïdoria del passatge de la Canadenca, de cop i volta rebatejat per Trias com de Pearson, sense passar per la comissió de rigor davant del perill que els joves de plaça Catalunya, 15M, aprenguessin dels anarquistes en vaga de 1919.
El disbarat obligà a refer la malifeta. Aquí no crec que es tiri el ferro ves a saber a quines escombraries. El més comprensible seria complir com diu Nuñez i Navarro amb la casa Estrella Coca, de Rogent amb València, a reconstruir talis cualis al seu exterior. Al Camp de l’Arpa es demostrà no fa gaire l’avidesa de polir-se patrimoni per a crear més obra nova a Xifré 111, on la piqueta es cruspí una finca modernista de cert valor. Més avall, a Trinxant amb Meridiana, no s’ha confirmat la salvació de la filera de casetes de 1870, les més ancianes del barri. Potser un matí ens despertem i les han sacrificat, si bé haver inclòs al veí Tomàs Padró al catàleg hauria de ser un auspici de manteniment.
És un altre matís. La coberta de l’Abaceria era al catàleg del Patrimoni comtal. Porcioles adorava violar-lo sense miraments. Els seus successors l’han emulat conscients de com la informació va més ràpida que molts records. El 1980 Bohigas decretà tirar a terra la casa de Picasso al carrer de la Mercè, per allò de que “total, per a un parell de polvos que va fotre, no té sentit preservar-lo”. Amb el mercat podria passar el mateix, doncs “total, per a vivències de barri durant més de cent trenta anys al mercat més antic de Gràcia no passa res, tots contents amb la sostenibilitat i tal dia farà un any”.
Catalunya Plural, 2024 
