Les decisions del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) es fan sempre esperar. La gran cort de justícia europea, que és alhora el tribunal suprem i constitucional de la Unió, el que representa, incorpora, i desenvolupa la primacia del dret de la Unió, ha tornat a crear doctrina, aquest cop en el món del futbol.
El dijous 21 de desembre d’enguany, el TJUE va deixar les coses molt clares sobre la realitat del futbol europeu i, per radiació, global: la UEFA i la FIFA són monopolis, àrbitres i parts en les organitzacions de competicions. Ja a la nota de premsa, que serveix de resum executiu de la sentència i tendeix a ser l’únic document que els periodistes llegeixen, el TJUE deixa molt clar que “les normes […] que supediten a la seva autorització prèvia qualsevol projecte de nova competició de futbol de clubs, com la Superlliga, i que prohibeixen els clubs i als jugadors participar-hi, sota pena de sancions”, són il·legals.
Això és degut al fet que les facultats de la FIFA i de la UEFA no estan subjectes a cap criteri que en garanteixi “el caràcter transparent, objectiu, no discriminatori i proporcionat”. Una cosa que es repeteix una vegada i una altra a la sentència. I remata: “les normes que atribueixen a la FIFA i a la UEFA un control exclusiu sobre l’explotació comercial dels drets derivats d’aquestes competicions poden restringir la competència, tenint en compte la importància que aquestes darreres tenen per als mitjans de comunicació, els consumidors i els teleespectadors.”
Ens hem de quedar justament amb aquesta última frase del resum executiu, que permeabilitza tota la sentència: les normes de les dues principals organitzacions de competicions futbolístiques restringeixen la competència. La UE és tant un actor de Dret com un mercat únic, i una de les principals fites i objectius de la Unió (sobretot del TJUE i de la Comissió Europea, però també d’autoritats com l’ESMA o el BCE) és garantir que aquest mercat sigui competitiu, obert, i lliure de posicions dominants i discriminatòries (és a dir, busca prevenir, i lluita contra, la creació i la propagació d’oligopolis i/o monopolis).
La sentència conclou, justament, que els articles que regeixen o fonamenten la decisió del TJUE són els primers dos articles del Títol VII del Tractat de Funcionament de la UE (TFUE, 2007). Títol que regeix les “Normes comunes de competència, fiscalitat i aproximació de lleis” en una llei europea fonamental que, juntament amb el Tractat de la UE (de Maastricht, 1992), és considerat tractat constitucional per aquest mateix gran tribunal. Podem concloure doncs que la UEFA, en el moment en què va denegar tota possibilitat d’existència d’una competició alternativa, segurament no va tenir en compte que són justament les famoses sentències “Van Gend en Loos v NAB” i “Costa v ENEL” de 1962 i 64, respectivament, que consagren la primacia del dret europeu i la constitucionalitat dels Tractats. Potser no ho va tenir en compte perquè és una organització de dret… suís?
Els articles que cita la ja anomenada sentència “Super League v UEFA” són per tant el 101 i 102. Qualsevol organització amb finalitats de lucre, i la UEFA n’és una, no pot frenar l’establiment o creació o desenvolupament d’un competidor, perquè això constitueix “abús de posició dominant”. Les declaracions del president de la UEFA Aleksandr Ceferin abans i després de la sentència segueixen amb aquesta posició. O abús.
El TJUE deixa clar també que, si bé aquesta sentència no obre la porta a la creació de la Superlliga de futbol, sí regula una organització lucrativa amb seu a Suïssa però que opera en territori de la Unió. La sentència també esmenta l’article 56 TFUE, sobre serveis, el qual deixa clar que la UEFA o la FIFA no poden sancionar clubs i/o jugadors interessats en ser presents en una altra competició quan les normes de la UEFA i la FIFA no estan “subjectes a criteris materials i a regles de procediment que permetin garantir-ne el caràcter transparent, objectiu, no discriminatori i proporcionat.”
La moció de censura del TJUE a UEFA i FIFA és històrica. Les normes d’una organització federativa com la UEFA només han de regir la UEFA, sense la possibilitat de sancionar o frenar competicions que “puguin organitzar terceres entitats o empreses”.
Segons el TJUE, el futbol competitiu i professional és un show business i, per tant, una activitat econòmica. El punt 227 de la sentència Superleague v UEFA interpreta les dues diferents ànimes d’aquest tipus d’activitat econòmica: per una banda, “l’organització de les competicions de futbol de clubs pròpiament dites” és d’una “activitat econòmica de naturalesa horitzontal en què intervenen únicament les entitats o les empreses que són les organitzadores reals o potencials d’aquestes competicions”.
Paral·lelament, “la comercialització dels diferents drets derivats de les mateixes és de naturalesa vertical, en la mesura que intervenen, pel costat de l’oferta, aquestes mateixes entitats o empreses i, pel costat de la demanda, empreses que volen adquirir aquests drets, […] per revendre’ls” a empreses audiovisuals de tota mena (televisions en obert, de pagament, plataformes audiovisuals com Movistar o Prime, etc.). I justament aquestes empreses audiovisuals que orbiten i promouen competicions com la Champions League “poden vendre espai o temps a empreses que operen en altres sectors econòmics, amb fins de publicitat o patrocini, perquè puguin col·locar els seus productes o serveis durant la difusió de les competicions.”
Senzillament, el TJUE li ha dit al món del futbol show que ni es mama el dit ni va néixer ahir, que el coneix bé i que ja n’hi ha prou d’abusar. Perquè no és el primer cop que el TJUE obre el món del futbol europeu. Aquest cop ho fa des del punt de vista de l’activitat econòmica i la lliure competència. Al 1993, el cas Bosman li va donar al TJUE l’oportunitat de sentenciar la lliure circulació i contractació dels jugadors de futbol, l’actiu humà que conforma l’esport en qüestió. El futbolista belga Jean-Marc Bosman volia saltar del RCF Lieja a l’USL Dunkerke perquè considerava que el primer no li pagava el que volia, i el segon sí, però el primer club era belga i el segon francès, per tant el Lieja es veia prou fort com per no deixar-lo marxar a una altra lliga, amb el suport de la UEFA. En Bosman va denunciar-ho a una cort de Brussel·les, que va fer la pregunta prejudicial pertinent al TJUE, i aquest va sentenciar en contra de la UEFA. Des d’aleshores, els jugadors a la UE tenen llibertat de circulació i contractació. I ara els clubs tenen llibertat de formar les competicions que vulguin.
Catalunya Plural, 2024 
