Bon any nou a tothom. El comencem amb l’enèsim reportatge sobre problemàtiques barcelonines, moltes d’elles invisibles, bé sigui per la seva ubicació perifèrica, bé pel silenci de determinats mitjans de comunicació, incapaços, per falta de pressupost i per tant de temps per a relacionar amb garanties, de sumar dos més dos en determinades circumstàncies.
El resultat d’aquesta operació sol ser cinc si es compleixen els designis dels poderosos, doncs la seva acció sol alterar la lògica dels espais. Hi ha una cançoneta catalana –som un poble ben escatològic pel que fa a l’humor– segons la qual la merda de la muntanya no fa pudor encara que la remenis amb un bastó. Us ben asseguro que aquesta tornada és ben sàvia. Un altra problema de molta premsa relacionada amb els assumptes municipals és la seva absoluta imprecisió en allò tocant als barris i districtes, bona prova de qualitat i desinterès.
Deixem tanta crítica fàcil i anem al gra del tema. El 19 de desembre, just després de tornar d’un viatge, vaig reprendre la meva habitual rutina consistent a passejar Barcelona de bon matí per a investigar-la i ser fidel a la màxima de Josep Pla: has de cercar les noticies per a escriure-les amb veu pròpia.
Aquell matí no tenia excessives esperances de trobar res. Vaig sortir per a mantenir fresc el ritme de les jornades prèvies i repassar alguns llocs per les Barcelones. Així fou com vaig sortir de casa i, al cap d’una estona, després de travessar tot el carrer de Vinyals, vaig encaminar-me a un dels meus entorns de predilecció, el limbe entre el Guinardó i la Font d’en Fargues.
La causa d’aquesta decisió té quelcom d’inconscient pandèmic, perquè aquest era el meu límit quan tan sols ens deixaven anar a quinze minuts de la llar. Des de la plaça Catalana veia les pendents de Llobet i Vall-Llosera, emocionant-me aleshores per la impossibilitat de creuar el seu llindar. Aquest cop tenia barra lliure. Aquest darrer carrer, el San Francisco comtal, s’orna amb viletes, moltes d’elles de la primera postguerra. En una vaig visualitzar un cartell incomprensible: Salvem la Selva.
La Selva? La resposta als meus dubtes arribà al cap d’un instant. Vaig girar per Alt de Pedrell, trobant una porta oberta, precedida per alguna mostra d’art urbà. Vaig entrar i em rebé un grup de joves asseguts a unes taules de plàstic, envoltats d’infinit verdum. Em vaig presentar com a periodista i l’Alegria, una de les portaveus, procedí a guiar-me pel recinte de més de quinze mil metres quadrats i coronat amb una finca abans rural, la Caseta Blanca, no pas confondre amb l’extint meublé a la falda de Vallcarca.
Qui vulgui conèixer millor la història d’aquest complex hauria de llegir l’article publicat al número 11 de la revista El Pou. En aquest text, Joan Corbera desgrana tots els ets i uts de l’enclavament, de mica en mica esmicolat per interessos, el pas del temps i la típica poca traça dels hereus.
El resum imperfecte seria el següent. L’any 1891 el mestre d’obra Joaquim Rivera Cuadrench, que en funció d’on surt varia el cognom i dificulta el seguiment a les fonts, es feu amb aquesta propietat. El bon home residia al Clot de Sant Martí de Provençals i tingué una singladura ben interessant, amb peces de gran valor com la casa del fotògraf Gambús a la Meridiana o les cases Filomena Arpí a Berenguer de Palou i Gran de Sagrera. Aquesta darrera es decora amb símbols catalanistes, propis de la Renaixença i el naixement del Catalanisme polític, del que el nostre protagonista d’aquests paràgrafs, com molts membres del seu gremi, fou participant actiu vinculant-se a molts assumptes municipals i associatius.
Bé, aquest és el context. Rivera morí el 1919 i és ben sabut que l’obra dels pares sol esfondrar-se amb els hereus, sobretot si la causa és immobiliària. Amb el pas dels decennis, els més de vint metres quadrats foren reduint-se fins a permetre l’ampliació de carrers i noves oportunitats en aquestes pendents empinades, delimitades, si parlem de la Caseta Blanca, per Llobret i Vall-Llosera, Camil Oliveras i Alt de Pedrell, així com el carrer i el passatge de l’Arc de Sant Martí, nom segons alguns sorgit d’una revista martinenca de perfil catalanista-conservador afí als ideals de Rivera, segons el meu parer quelcom inexacte, perquè als mapes dels anys 30 el carrer es dedicava a la Casualitat.
No ens perdem amb tanta anècdota. L’Alegria m’explica tot l’enrenou. El 1999 la inacció dels propietaris fou aprofitada pels okupes, els quals es feren amb el terreny, batejant-lo com La Jungla. A finals de la passada centúria el seu moviment era en ple auge. El 2017 celebraren la majoria d’edat amb una gran festa, però poc després hi hagué un incendi, i el maig d’aquell mateix any foren foragitats pels Mossos.
Més tard, La Jungla, amb nous okupants, passà a ser La Selva. Durant uns minuts vaig comentar-li a la noia com la seva activitat em recordava una mica al desaparegut, després d’un desnonament municipal colauista, Hort el Brot al torrent de Lligalbé. Les Okupacions són bones perquè preserven i eviten desastres.
El d’aquest cas és una amenaça arquetípica. Una immobiliària –no he trobat dades sobre Xaversa S.A.– vol construir blocs de luxe en aquest marc incomparable mentre que el veïnat desitja equipaments municipals. Els de La Selva no sé si els volen i li dono a entendre a l’Alegria com allò normal serà, ho saben prou bé, la seva expulsió, una llàstima, doncs ells són la força per a mantenir la pressió, però sí, allò normal seria fer-los fora en un futur i establir una negociació per a convertir la Caseta Blanca i els seus jardins en un parc per a tota la barriada.
Això, a les rodalies del Guinardó, sol ser una excusa per a qualsevol Ajuntament, més des de que s’inauguraren durant la passada legislatura els jardins del Doctor Pla i Armengol, un extra de verd per a complementar el parc del Guinardó, el segon municipal després del de la Ciutadella.
Té sentit aquest al·legat de les autoritats? No, entre d’altres coses per l’equació típica de perdre oportunitats per a tothom mentre es lucren amb operacions on el totxo és estel·lar, causa immediata de l’encariment del barri i l’expulsió dels seus habitants de sempre.
L’altre ressort de tot aquest relat és típic d’aquests reportatges. Cedir la Caseta Blanca per a la ciutadania reforça la identitat, permet conèixer millor la història si s’aplica la meva estimada pedagogia urbana i conté, entre mil meravelles, un pulmó fins ara amagat, doncs una altra estratègia municipal sol ser la de deixar podrir aquells llocs tenyits per la invisibilitat.
El mateix, per sort revertit, passà amb els jardins del Doctor Pla i Armengol. Com sóc un nen del Guinardó em vaig frustrar durant bona part de la meva existència per no poder admirar aquella enorme extensió. La de la Caseta Blanca s’intueix pels murs del carrer de l’Arc de Sant Martí, però com abans d’aquestes pàgines no havia investigat pensava que darrera hi hauria quelcom de l’escola Pit-Roig, quan ni molt menys és així.
Mourà fitxa Jaume Collboni, fill, segons les seves declaracions, del Baix Guinardó? Ho dubto bastant, sobretot quan discrepa dels % de vivenda pública segons les premisses dels seus antecessors a la Casa Gran de Sant Jaume. El socialista silenciós i lent a l’hora de rubricar acords es troba més en el camí d’afavorir al sector privat, no sigui que prengui mal, com si els ciutadans fóssim insignificants per l’absència d’obra nova, on va a parar.
No és res estrany quan veus com, davant del desastre educatiu de PISA, el PSC suggereix anar envers l’ampliació de l’aeroport, el casino Hard Rock i altres propostes ben necessàries per a tots nosaltres.
Amb la Caseta Blanca no hem de perdre l’atenció de cara al futur. Perdre aquests metres quadrats seria una tragèdia i la prossecució d’un crim, el d’esborrar allò pretèrit per a caminar per un present sense cap tipus d’atenció a les necessitats quotidianes des del menyspreu als barris. La pilota és a la teulada de l’Ajuntament, i les esperances optimistes són més aviat escasses per la tònica dominant a la nostra administració pública, amant dels marges tan sols per a destruir-los, res gravíssim mentre tinguem semàfors de Mortadelo i Filemón.
Catalunya Plural, 2024 
