A Ventura Pons se li va obrir el cel quan va guanyar una beca de l’Anglo Catalan Society i, gràcies a la institució fundada per Josep Maria Batista i Roca, va veure des de dins com funciona un país normal, si és que el Regne Unit pot ser considerat tal cosa. Diguem-ne doncs un país plural: un lloc on conviuen maneres de viure diferents i oposades, on hi ha possibilitat de fer lloc a la teva manera de viure, per petita que sigui, i on es garanteix que la teva diferència pugui conviure amb la tendència majoritària. És a dir, la democràcia.
Ventura Pons va conèixer, a Anglaterra, les grans patums de l’exili català, com l’esmentat Batista o el doctor Trueta, però també es va sentir inspirat pel free cinema de Tony Richardson i Karel Reisz i la seva voluntat d’explicar-se des de la vida quotidiana. I va comprovar com era d’important la normalitat per a un país, una llengua i una cultura: normalitat és fer el que has de fer sense cabòries i amb cap altre límit que el que imposa la realitat. Va ser aquest pragmatisme britànic el que va fer de Ventura Pons el cineasta que ha estat? Es fa difícil dir-ho, però a la vista estan els resultats: 30 llargmetratges com a director i una altra trentena llarga com a productor. Ventura ens deixa havent dibuixat una línia de treball que s’assembla molt a la d’un cineasta normal en un país normal i no en un país amb una indústria inestable i una llengua minoritzada.
La pugna per la normalització de la pròpia activitat en un entorn sociopolític i cultural normal és el factor comú que impregna la cultura catalana des de l’inici dels seixanta. La Nova Cançó, per exemple, n’és una mostra: Els 16 jutges, seguint la intenció original de Miquel Porter, buscaven fer una crònica quotidiana i senzilla de les coses de la vida aparentment intranscendents. Però quan Raimon col·loca el moviment de la cançó davant la possibilitat d’accedir a una audiència de masses en guanyar el festival de la cançó de la Mediterrània les possibilitats d’un accés a una veritable normalitat s’obren davant el país: Joan Manuel Serrat, i els estires i arronses al voltant de la figura d’aquest s’expliquen només per les tensions que comporta la complexitat real de tota normalitat.
El cinema a Catalunya viu, als inicis de la recuperació del múscul social del país, moments de tensions diverses. No només experiències com l’Escola de Barcelona: la iniciativa de l’Institut del Cinema Català (ICC), que col·loca a les pantalles un noticiari documental progressista en català pel qual passen els professionals que constituiran el sector audiovisual del país. Però, amb tots els respectes, un cinema de masses normal d’un país no es construeix, o no només, amb les pel·lícules de Pere Portabella, per meritòries que siguin.
Ventura Pons s’adona d’això quan ja s’ha fet un lloc al món teatral i ha experimentat prou amb les eines de l’ofici. El que sembla buscar aleshores ho fa a partir de la seva experiència iniciàtica britànica: l’adaptació d’una obra de 1962 situada en aquell panorama, traduïda precisament per Terenci Moix, que va fer de rentaplats a Londres: The Knack, o qui no té grapa no endrapa, d’Ann Jellicoe (duta al cinema per Richard Lester, autor dels primers films dels Beatles). L’èxit de la funció indica el camí a qui serà cineasta: hi ha un públic popular que encara no té accés a un cinema de masses en català i ningú no l’hi proposa.
Un gosaria dir que Ventura Pons ha estat fill del fish and chips i de Maria Aurèlia Capmany: aquell teatre de cabaret que l’autora presentava a La Cova del Drac i que volia fer gràcia i no en feia cap. Ventura sí que sabia com fer-ne i el seu pas al cinema es va consolidar quan identifica Rosa Maria Sardà com el vehicle adequat per al contacte amb el públic al qual volia accedir (Rosa Maria havia protagonitzat Mort de gana xou, amb La Trinca, quan el trio va entendre que havien de ser un espectacle integral i no només un grup de cançons d’animació). És interessant observar la velocitat amb la qual convergeixen públics de teatre, de cinema i de cançó cap a un espai ple de potencialitats “de masses” pel que fa a una cultura popular actual, i aquesta velocitat afavoreix la intensa feina de Ventura per a, tot picant pedra, crear ell mateix un cinema propi; no un estil o una tendència sinó una capacitat d’obrir espais per a la trobada d’un públic realment existent i un cinema pensat no per a cap altre lloc que les sales d’exhibició normal on va la gent normal.
Un servidor no està capacitat per a analitzar el valor de l’obra de Ventura Pons, essent com sóc un simple observador de les realitats socials i culturals. Això ho faran els crítics que coneixen aquest art, i jo només vaig assistir a una jornada de rodatge d’El gran Gato, a partir de la petició que Ventura em va fer, atesa la meva vella amistat amb el cantant que va reinventar de la rumba catalana. Vaig observar que al cineasta la gent l’obeïa i l’estimava alhora, cosa difícil d’obtenir en aquest camp. Algú que domina l’ofici i també domina la gent que el fa necessàriament ha d’estar dotat per treballar amb la complexitat pròpia de les societats normals o que tendeixen a ser-ho. I això té molt de mèrit.
Catalunya Plural, 2024 
