Aquesta història es pot encetar de moltes maneres, però la centrarem veloçment a Vallcarca, on transcorren els seus tres eixos. Aquesta vall angosta, tal és la seva etimologia, és com una espècie de paradís perdut, actiu i congelat per indecisions municipals, a més del poder privat, de caire immobiliari.
Com la passejo des de fa anys puc observar algunes constants. La primera sorgeix per la voluntat de tenir, des d’una suposada modernitat, una rambla verda que des de Lesseps conflueixi millor amb República Argentina, carregant-se així bona part del teixit patrimonial del carrer de Bolívar, doncs s’ha d’ampliar la via sigui com sigui.
Aquest carrer té més d’una vivenda de valor, com la casa dels gossos del seu número 36. Fa temps que el cadastre la donava per perduda, i el seu inquilí, amb qui he parlat més d’una vegada, afirmava voler resistir. Una solució, comentada en un diàleg abans de la pandèmia amb Janet Sanz, seria traslladar la casa a un altre lloc, sense descartar l’opció de deixar-la tal qual, doncs no existeix cap norma contrària a la supervivència d’edificis emblemàtics en una nova rambla, quelcom fantàstic per a casar allò contemporani amb allò antic.
El córrer del rellotge pot ser una derrota o una victòria, perquè a vegades fins i tot els més savis poden rectificar. En aquest cas el pla promet executar-se el 2024, en consonància amb el del parc central, on Carles Enrich encerta tot proposant prioritzar la força hídrica de la zona per afavorir la creació d’horts comunitaris sense perdre els milers de metres quadrats destinats a noves vivendes.
Fins ara, tot aquest panorama sembla una ruïna d’avenir entre la resignació i l’esperança. Als meus itineraris em plau apreciar-lo un cop deixo enrere l’Escola Farigola de Goday i avanço per mare de Déu del Coll, òptima com a mirador, a més d’indret des d’on calibrar més encara, sigui primavera o estiu, tot el desgavell turístic cap al Park Güell.
Una altra possibilitat és descendir pel carrer Farigola, enclavament arquetípic de molts paratges comtals perquè el descampat ha generat dinàmiques pròpies de població contrària a deixar podrir l’entorn, quelcom traslladat en aquest nucli antic de Vallcarca en una acolorida combinació i finques plenes d’art urbà i horts autogestionats.
Si ens quedéssim en aquest punt el judici seria positiu, malgrat l’aspecte tant i tant degradat a la vora del metro de la línia verda. Molts blocs i parcel·les d’aquest eix ben agredolç són propietat de Núñez y Navarro.
Al llarg d’aquests anys he vist com es deteriorava, malgrat els esforços d’associacions alternatives com Som Barri, Sindicat de l’Habitatge VKK o Heura Negra. La meva única cavil·lació amb les seves propostes fou un matí, quan una noia em preguntà amb bastanta agressivitat el motiu de tanta foto. Pertanyia a un d’aquells col·lectius, i sé per experiència que quan t’interroguen res és tan clar, però no li vaig fer gaire cas perquè des del meu criteri tot aquest barri extint dins del barri hauria de conservar-se, bé per a donar acollida a qui ho necessiti, bé com a equipaments amb suficient força per a narrar la història de com es formà Vallcarca.
Fins fa poc, aquest eix composat per un tram d’avinguda Vallcarca, el carrer de la Farigola, la plaça Uri Caballero, Cambrils i Argentera tenia sentit com a conjunt a salcar conjuntant-se, dins del proper parc central, amb Can Carol. El problema emergí vora 2021 i té components reconeixibles a la Barcelona de la darrera dècada.
En aquestes pàgines hem tractat més d’una vegada la problemàtica dels de la ferralla, més visible els darrers mesos després d’una falsa decadència durant la primera meitat de l’any anterior. La imatge d’un jove negre amb un carro de la compra ple de ferros és un clàssic actual, més xocant quan al 22@ esbrines la seva convivència a un no res del luxe d’aquells gratacels tecnològics amb tants treballadors qualificats.
L’espant no és només per aquests esclaus de l’avui, els quals cobren una misèria per tants quilos, beneficiant-se les màfies. Algunes d’elles deuen ser sofisticades, altres no pas, sense cap tipus de pressa per a mitigar la misèria dels seus serfs.
Durant els darrers mesos de la segona legislatura d’Ada Colau hi hagué un campament de ferralla en ple parc de les Glòries. L’absurd fou veure la seva erradicació just després de les eleccions. Potser no ho fou tant si es considera com s’ha abordat la problemàtica, primer amb escàs ressò a partir d’un incendi en l’ocupació d’una oficina bancària a Tetuán, tragèdia repetida en d’altres latituds, gairebé sempre amb els baixos al focus, com el que desgranarem el juliol de 2022 al carrer Villar del Guinardó.
Aquest assentament tenia moltes similituds amb el sorgit a la cantonada de Cambrils amb Argentera, al costat de la plaça del metro. A la primavera de 2023 era ben escàs, i ha crescut fins a instal·lar-se amb estrèpit vora les casetes del Nou-Cents del carrer Argentera.
Al Guinardó, els de la ferralla manegaren un ecosistema propi, replicat a Vallcarca tal com m’explica el veí Miguel, implicat i empipat pel progressar dels esdeveniments. Segons les seves paraules, “els ocupants emmagatzemen ferralla, a més de materials inflamables, no pas problemàtics per a encendre focs de forma no controlada. A més a més, estacionen vehicles a l’interior del campament i pertorben la pau veïnal entre insalubritat, baralles, proliferació de rates i festes”, aquestes darreres, des de la seva descripció, no només atribuïbles als habitants d’ètnia romanesa-gitana del campament.
Fins no fa gaire emprar aquesta terminologia en aquesta tessitura era més aviat arriscat, perquè la nostra societat sol revestir-se amb eufemismes. Un altre mitjà de comunicació optà per estudiar aquest conflicte mitjançant la figura d’un nen d’onze anys, Ellis, qualificat d’activista quan, en realitat, és bon un bon senyer, paradigmàtic de tendresa.
L’ús d’Ellis, molt neorealista i efectista en aquest mon on la pobresa s’invisibilitza, feu brollar dues afirmacions a verificar, una sobre més pressió policial des de l’arribada dels socialistes al poder i un altre sobre el dret dels nous barraquistes a reubicar-se.
La primera és ben matisable en funció de amb qui dialoguis. Veïns de l’avinguda Vallcarca no la tenen pas clara, i més aviat han detectat el final de la permissivitat amb les associacions alternatives, moltes d’elles ben llestes, per haver ocupat sense obstacles pisos pels seus membres, sense contemplar donar habitacions als del campament, fins a l’instant d’aquest article a una posició d’acord a la d’altres assentaments d’altres tipologies, doncs la paràlisi a tota la barriada només pot ajudar-los a sentir-se segurs dins d’una sempiterna inestabilitat.
Les tres fonts tindran el seu tancament, i no hauria de ser dolent si s’ajusten els cargols amb el patrimoni del carrer Bolívar, el verd del parc central i l’equitat del complex adjacent al metro. El campament desapareixerà, no en tinc cap dubte, amb tota probabilitat traslladant-se sense ser percebut als papers escrits, perquè la ciutat és gran i moltes les seves perifèries. Sense anar més lluny, aquest estiu analitzàrem les barraques de Can Framis, extirpades com per art de màgia perquè no colaven com a performance artística.
Aquestes darreres setmanes tornen a ser-hi, més discretes. Des d’abans de la pandèmia he catalogat vàries formes arquitectòniques de la misèria. Els campaments poden estar nodrits per tendes d’acampada, si bé darrerament abunden les capses de cartró, sense oblidar aquelles façanes a punt de caure, com al Poblenou, des d’on surten els de la ferralla com per art de màgia.
Barcelona no és neòfita amb aquest problema. Ara no es xifra en un 10% de la població, com als anys 50; tot i així, podem al·lucinar amb la conurbació d’horts i barraques a la sortida de la Meridiana, amb continuïtat fins a Granollers, notables i menys sentides per la seva longitud.
La por de qualsevol Ajuntament, més encara en aquesta Barcelona pasoliniana on el primer món no desitja exhibir el seu tercer món, és revelar aquesta vergonya. A principis de desembre vaig advertir-ne una altra als pòrtics de la Rambla. Era un dimarts al matí. Al cap de dos dies vaig tornar-hi. Hi havia aigua al terra, idònia per a expulsar els sense sostre, líquid quotidià que els del servei de la neteja assumeixen sense remugar, com s’assumeix sense remugar la negligència amb Vallarca i es tem la plasmació per a remeiar els seus mals.
Catalunya Plural, 2024 
