La insuportable lleugeresa de la nostra societat

Aquests dies passats de forçada serenor espiritual, quan tots som més bons, permeten reflexions una mica atípiques, que avui goso traslladar-vos. Estem instal·lats en un model de vida en què sembla que la humanitat ho pugui tot: hem estat capaços de viatjar fora del planeta, hem creat una intel·ligència artificial que desconeixem on ens portarà, internet ha trasbalsat profundament la manera de comunicar-nos i relacionar-nos, cada cop l’esperança de vida és més llarga… Sembla que la humanitat ha triomfat i que la seva millora no té aturador.

Però en aquest procés identifico tres debilitats importants: una d’econòmica, una altra de sanitària i una tercera, d’ecològica. He de confessar que no estic igualment preparat per parlar dels tres temes, i els meus lectors em sabran perdonar si no estic prou encertat fora del meu espai de confort en el coneixement.

Amb relació a la debilitat econòmica, se m’ha acudit buscar dades del deute i del PIB mundial. El deute mundial (que abasta l’endeutament dels governs, les empreses i les llars) ja ha assolit la xifra rècord de 307 bilions de dòlars el 2023, segons l’Institut de Finances Internacionals; alhora, el 2022, el producte interior brut (PIB) mundial va assolir els 100 bilions de dòlars. En el cas concret d’Espanya, el deute de les administracions públiques va ascendir a 1,56 bilions d’euros, mentre que el PIB va ser d’1,35 bilions d’euros.

A partir d’aquests números, algunes conclusions són evidents: si enlloc de ser dades d’economia mundial fossin les d’una empresa, estaria en fallida, ja que deuria tres vegades més d’allò que és capaç de generar en brut. És un deute impossible d’amortitzar, que no deixa de créixer any rere any, i que si es permet és pels beneficis econòmics (interessos) que guanyen els prestadors i que suposen un llast per a les economies dels països (en el cas d’Espanya, de 30.175 milions d’euros, molt més del que es dedica a seguretat ciutadana, investigació, educació, atur o infraestructures). El deute no pot anar creixent indefinidament, tapant els dèficits pressupostaris anuals, i aquesta situació pot provocar en qualsevol moment una greu crisi econòmica. Aquesta debilitat afecta també l’ecologia, ja que en viure per damunt de les nostres possibilitats, la nostra petjada de carboni és també superior.

La nostra debilitat sanitària és, sobretot, l’exposició viral. El principal toc d’atenció va ser l’epidèmia de COVID desfermada l’any 2020 i que va produir prop de set milions de morts a tot el món. Va afectar greument les llibertats individuals, trastocant l’economia i permetent una recuperació puntual de la qualitat ecològica en disminuir els consums. I si ens n’hem sortit relativament bé (tenint en compte que la pandèmia de grip del 1918 va causar, en un sol any, la mort d’entre 20 i 40 milions de persones) ha estat per la ciència (allò a què dediquem menys recursos que a pagar el deute), que va ser capaç de generar amb rapidesa una vacuna. Desconeixem quan tornarem a viure una pandèmia similar, però ara mateix hi ha moltes persones que pateixen i un sistema sanitari col·lapsat per un atac viral combinat, potser poc letal però molt molest. Si afegim la creixent resistència als antibiòtics (a causa del mal ús que en fem, en alguns casos), som al davant d’una debilitat enfront de petits corpuscles amb ADN i ARN, alguns a la frontera entre un ésser viu i un mineral. El petit, més que bell, és amenaçador.

I, finalment, una debilitat ecològica, que es manifesta en les grans problemàtiques (com el canvi climàtic, la mortalitat associada a la contaminació atmosfèrica i a les onades de calor o les dificultats per aconseguir una transició energètica justa) i també en episodis sobtats: un vaixell perd una càrrega de pèl·lets davant de Portugal i, novament, la costa gallega es veu afectada per una contaminació que han de mal recollir voluntaris mentre les administracions, que flairen la sang d’unes eleccions pròximes, es tiren els plats pel cap. Tot plegat recorda massa al Prestige, malgrat que, evidentment, no és el mateix.

Hi ha molts més exemples: una sequera a Catalunya amb greus conseqüències socials produïdes no només per la climatologia, sinó també per la inacció de la Generalitat; un espai com Doñana, que es mor a causa d’unes extraccions il·legals d’aigua; tota mena de plagues que afecten fins i tot l’alimentació (com ara l’anisakis, inexistent fa alguns anys); la reducció dràstica de la pesca marina; el creixement desmesurat de poblacions de senglars que van a buscar menjar als camps, pobles i ciutats; la regressió de les platges… La llista podria ser molt llarga, però és evident que la nostra relació amb el planeta ha ultrapassat molts llindars d’equilibri.

Per acabar aquestes reflexions, més realistes que pessimistes, recordo una novel·la de Milan Kundera, La insuportable lleugeresa de l’ésser, que em va impressionar quan la vaig llegir. D’aquí, el títol del meu article d’avui.