Rússia va començar la invasió i el bombardeig d’Ucraïna el 24 de febrer del 2022. Dos dies després, el periodista d’El País Cristian Segura enviava des de Polònia una crònica sobre els milers de dones i nens que abandonaven Ucraïna. El 2 de març n’enviava una altra des del país atacat per l’exèrcit rus. Des d’aleshores ha publicat uns 300 articles sobre aquesta guerra. Hi parlem a prop del segon aniversari del seu inici i pocs dies abans que torni a Kiev.
Havia estat corresponsal a Berlín i a Pequín, però mai havia treballat com corresponsal de guerra. Anar d’enviat especial d’El País a Ucraïna va ser idea seva o una proposta del diari?
Ho vaig proposar jo dues setmanes abans que s’iniciés la invasió. Estava al cas de l’evolució del que estava passant, del moviment de tropes russes, i vaig dir, “si passa alguna cosa i necessiteu gent de suport, jo, a Barcelona, no tinc una posició fixa i hi podria anar”. Fa deu anys que estic a El País, em coneixen, i quan va començar la invasió em van dir si hi volia anar i vaig contestar que sí.
Per què es va oferir?
Jo sempre vull sortir de Barcelona. Vaig viure quatre anys a Berlín, quatre anys a la Xina, m’havien enviat a Lesbos durant la crisi dels refugiats, havia fet també altres sortides… Sempre estava predisposat a sortir de Barcelona, i aquesta va ser una ocasió molt bona per mi. Era una oportunitat per poder sortir de la zona i conèixer noves realitats, no només periodístiques sinó humanes. A més, si hagués estat una altra mena de conflicte no sé si m’hauria proposat. Ja intuïa que si hi havia una invasió russa a Ucraïna seria la notícia més important a Europa en dècades, i que el diari hi invertiria molts recursos i moltes persones hi haurien d’anar. Entre la frontera i dins el país érem sis periodistes.
Havia estat a Ucraïna abans?
No.
Es va haver de reciclar mentalment per assumir la feina d’enviat especial a la guerra?
Sí. El reciclatge encara dura ara. Ara farà dos anys que hi soc; l’idioma l’estic aprenent, com més temps hi soc més entenc el país, més entenc moltes coses. Com a periodistes hem d’estar disposats a haver d’assumir nous reptes, venint sovint des de la més pura ignorància. Conec la història. Quan vivia a Pequin vaig fer un llibre sobre la regió russa de l’Amur, a l’est de Rússia. Interès sempre n’he tingut, però era un quasi ignorant total d’Ucraïna. Molts corresponsals, quan roten de destinació, també arriben a llocs dels quals en sabràs molt poc, si exceptuem potser París, Londres, Nova York, ciutats que més o menys formen part de l’imaginari comú de tothom. No és una cosa molt estranya en el món del periodisme.
En un dels seus articles des d’Ucraïna destacava que un enviat especial, un corresponsal, per fer bé la seva feina, ha de llegir molt.
És bàsic. És fonamental per un periodista. Hi ha molts periodistes que no llegeixen i és un error. Llegir història, novel·les sobre la matèria, sobre la qüestió. Per entendre un país, s’ha de llegir. L’ucrainès el puc llegir, però la meitat del que s’hi diu no ho entenc. No el domino prou, però és una zona on sobretot el món anglosaxó, però també França i Alemanya, hi han tingut un interès extraordinari. Parlo d’aquesta part de l’Europa de l’est, d’Ucraïna. De la Rússia soviètica ja tens el que vols, de l’imperi rus tens un munt de documentació, no només assaig o història, també novel·la. Llegir a Gogol, a Isaac Babel… Eren ucraïnesos durant l’imperi rus. Escrivien en rus, però llegir-los t’ajuda a entendre el país. Ara mateix he llegit un llibre d’un expedicionari suec, Sven Hedin, pro alemany, que era molt famós, que va visitar el front oriental durant la primera guerra mundial, tot el que ara és Ucraïna. Després va ser molt marginat, no va ser pro nazi, però sí filonazi. Era un nacionalista suec que va ser un expedicionari molt reconegut. Aquestes coses a mi m’ajuden a entendre Ucraïna.
Després de dos anys informant de la guerra a Ucraïna ric menys, sóc menys alegre, molt menys
A aquesta guerra hi han anat molts periodistes. Com es relaciona amb ells?
Ara ja en queden molt pocs. N’he conegut bastants, de moltes nacionalitats, he fet alguns amics, però, sobretot, miro de no establir les meves amistats amb els periodistes. Prefereixo altres àmbits de la vida ucraïnesa. M’he fet molt amic, per exemple, de la persona que fa més temps que és allà de l’àmbit espanyol, Alberto Sicilia, que és el corresponsal de La Sexta. Amb ell hem establert una amistat. Alguns amics periodistes tinc. Com de tant en tant te’ls trobes en algun lloc, els saludes, etcètera, però el meu entorn allà, els meus amics no són periodistes.
Tenim la idea aquella que els periodistes que van a les guerres es troben a la nit per prendre copes i comentar com ha anat el dia…
Això no es fa. Cadascú deu tenir el seus amics. La corresponsal del New York Times és boníssima, superagradable, i deu quedar amb algun amic seu del món del periodisme. En el meu cas, sempre he intentat que les meves amistats tendeixin a no ser periodistes, perquè realment necessito sortir de la voràgine d’aquesta professió. Ja li dedico la meva vida, almenys si quedo amb algú per prendre alguna cosa o anar al teatre o anar al cinema, que no sigui periodista.
Li ha canviat molt la seva forma de ser, de veure el món, el temps que ha estat informant de la guerra a Ucraïna. És molt diferent el Cristian Segura actual del que se’n va anar allí fa dos anys?
Suposo que sí. A vegades penso a veure en què puc haver canviat en aquests dos anys. Crec que és d’hora. Ric menys, estic menys alegre, molt menys. He guanyat paciència. També he guanyat molta ansietat. No he estat mai una persona extraordinàriament alegre, però ara encara menys. Viure allà és viure tot el dia en una constant recepció d’imputs negatius.
S’ha de medicar, consumir begudes alcohòliques per pair aquests imputs?
Jo ja em medicava. Hi ha gent més forta i gent que ho és menys. Jo soc fort. Ho he pogut comprovar. Sempre he estat molt obert en qüestions de salut mental. Per això hi ha entitats com Obertament que, a vegades, m’han cridat. Fa molts anys que prenc medicaments anti-depressius. Estic en contacte amb la meva psiquiatra. I sí, ajuda a mantenir-me.
Anar a Ucraïna ha accentuat aquest problema?
Molt.
Quan s’informa d’una guerra des del país agredit és més difícil ser objectiu?
L’objectivitat és el més preuat i el més difícil d’assolir per un periodista. En un cas com el que exposes, és evident que l’objectivitat, l’equanimitat o l’objectivitat són més difícils d’assolir per dues raons. Una és el que has dit, estàs cobrint la guerra des del territori del país agredit, des de la societat agredida. I dues, perquè és una guerra, i en una guerra és certa aquella dita tan manida que diu que la primera víctima és la veritat. Aleshores, molt sovint, davant la manca de fonts d’informació òptimes, de la impossibilitat de tenir fonts d’informació sòlides, creïbles, d’una banda i de l’altra, el periodista pot tendir a deixar-se dur en excés per aquests sentiments que deies.
Ha aconseguit ser objectiu?
Ho estic aconseguint. Observo que soc millor ara com a enviat o corresponsal a Ucraïna que al principi de la guerra, perquè conec molt millor el país, perquè conec molta més gent, perquè tinc una agenda de contactes que no la tenia quan vaig arribar. Crec que estic més a prop de l’objectivitat ara que quan vaig arribar a la zona.
A Putin se l’acusa de carregar-se la llibertat d’expressió a Rússia. A Ucraïna ha passat el mateix? Hi ha premsa crítica amb el govern?
Sí, molt crítica amb el govern. Moltíssim. Traient corrupcions a manta. No hi ha cap mitjà que critiqui la guerra, això sí. Si parlem d’algun mitjà que editorialment digui que Rússia té raó, això evidentment no existeix, però a nivell de supervisar, monitoritzar el poder, hi ha una pluralitat de mitjans molt gran. Segueixo mitjans que cada dia li foten clatellades molt grans a Zelensky, al general tal, fan investigacions boníssimes sobre per què Jersón va caure tant fàcilment. Hi ha periodistes valents. El sistema de mitjans d’Ucraïna no té res a veure amb el rus.
Quina és l’escena més difícil de pair de les que ha viscut allí?
No ho sé, moltes.
A qui li preocupi que hi hagi nazis a Ucraïna li puc dir que al costat de Rússia és Disneylàndia
Quina és la que li ve al cap més sovint?
Somio molt amb explosions. Molt. Tinc aquest punt. El té molta gent allà. Si vius a Kiiv, constantment sents explosions. Si vas al front, com és el meu cas, encara en sents més. Al cap em ve això. Fins que no ho vius… El setembre, un míssil rus va impactar en un funeral en un poble a la província de Járkov. Es pensaven que era una reunió de militars i van matar 60 civils. Quan vaig anar allà, la zona era plena de trossos de cadàvers.
Era la primera vegada que ho veia això?
Havia vist cadàvers en altres moments de la guerra. Però així no. No em ve al cap això ni altres cadàvers que he vist. Suposo que cada persona reacciona d’una manera o d’una altra. A Ucraïna estan en guerra des del 2014. En saben molt d’estrès post-traumàtic. Parlo amb soldats i mai m’he trobat un soldat que digui que té malsons amb els cadàvers russos. Si tenen malsons és amb el cadàver del company caigut, per exemple. Jo no he vist caure cap company meu. No he estat amb ningú que hagi mort, que hagi estat ferit al meu costat. Si vaig a una morgue amb cadàvers, militars o civils, personalment em fa molt de respecte, però no és una cosa que m’hagi generat un trauma. Tampoc estic constantment exposat a morts. No he estat en una trinxera amb cinquanta morts. N’hi ha. És així. A mi el que més m’afecta són les explosions, que és l’estrès post-traumàtic més comú, almenys a Ucraïna, en civils i militars. Militars sobretot perquè, clar, reben foc enemic directe. Depèn, no ho sé, potser un dia veig el cadàver de tres nens i canvio la meva percepció.
Té malsons?
No. Somio molt amb explosions. És això que et dic, que em llevo per la nit amb explosions que passen al meu cap. El cap s’imagina una explosió. Això sí que ho tinc molt.
Ha tingut por per la seva vida en algun moment?
Home! He estat a prop de morir, sí. Em pregunten si he tingut por. No he tingut por. Potser perquè no he estat en situacions com en una trinxera amb vint tios assaltant-te. O si m’haguessin llençat una granada damunt. Potser aleshores sí que tindria por. No he tingut por, però míssils que han caigut a prop meu sí, n’hi ha hagut bastantes vegades. No he passat por. Estàs amb l’adrenalina a dos mil, perquè has de sortir d’allà, però por no.
Es fa rutinària la guerra quan ja dura dos anys?
I tant! Això és dramàtic.
Idees no n’hi falten per escriure articles, però
No me’n faltaran mai, perquè és un esdeveniment tan important que hi ha mil maneres d’explicar coses que també determinen el sentit de la guerra, o de la vida de la societat. Enfocaments no me’n faltaran mai, però és cert que és una rutina i, a més, una rutina molt cruel, perquè la guerra continua essent una trinxadora de joves, i de no tant joves. Hi ha la rutina de dir “ara haig de tornar a fer una patrulla nocturna? Si això ja ho he fet”. S’ha de buscar un altre enfocament.
Ha publicat més de 300 d’article sobre la guerra d’Ucraïna
És horrorós. Personalment, m’agradaria fer-ne menys. S’ha d’alimentar el web.
Des d’octubre, la guerra d’Ucraïna ha estat eclipsada als mitjans per la de Palestina.
És llei de vida. Un conflicte com el d’Ucraïna continua aportant un munt de contingut als mitjans. Un munt. Però, és clar, ha cedit la primera línia a una novetat que personalment no sé dir quina és més important a nivell de visibilitat. L’última cosa és Israel envaint Gaza. És normal que tingui la primera línia que Ucraïna havia mantingut fins ara.
Alguns periodistes que eren a Ucraïna, ara són a Israel seguint la guerra a Palestina. L’atrau anar a Gaza, ara?
Hi ha un tipus de periodisme que he fet també, que és el periodisme paracaigudista. Vas de lloc en lloc, vas, caus, fas això i marxes. No vull fer això. Vull conèixer bé el lloc on estic treballant. No vull anar a Gaza i estar-m’hi dos mesos. No sabré res de Gaza ni del conflicte estant-m’hi dos mesos. Quan va començar la guerra a Ucraïna podria haver estat un paracaigudista, però el diari va confiar en mi i en altra gent perquè continuéssim treballant-hi. Vull seguir a Ucraïna perquè, insisteixo, com més temps hi soc, millor feina faig.
A vegades, són els mitjans que envien els periodistes a un lloc o un altre.
Sí, però de moment el diari no m’ha plantejat anar a Gaza. A més, ja tenim professionals molt bons treballant allí i que coneixen el terreny infinitament millor que jo.
Putin va justificar la invasió a Ucraïna dient que s’havia de desnazificar el país. Quin pes té el nazisme a Ucraïna?
El nazisme no té cap pes. El que hi ha són forces ultranacionalistes que en el Parlament, la Rada, en aquests moments no n’hi ha cap, que jo sàpiga. Si la guerra acaba forçant Ucraïna a uns acords amb Rússia de cessió temporal de territoris o del que sigui hi ha el risc que creixin partits ultranacionalistes, que això suposi una involució democràtica. He vist neo-nazis a Ucraïna? Sí, els he vist. N’he vist més que a Espanya? Una mica més. No crec que hi hagi país al món amb més neonazis i ultranacionalistes que Rússia. A qui li preocupi que hi hagi nazis a Ucraïna li puc dir que al costat de Rússia és Disneylàndia.
Han mort espanyols en aquesta guerra, entre ells la cooperant Emma Igual.
Sí. No estava amb ella. No la coneixia. Era una noia catalana que feia una feina increïble.
Moltes vegades les guerres acaben per l’esgotament de les societats implicades
I també han mort espanyols que han anat a combatre a Ucraïna. Per què hi ha anat? Per què hi va gent d’altres països a lluitar allí?
Molta. Hi ha tres perfils. Hi ha gent amb un nivell social i econòmic baix, que són mercenaris. Tenen una molt baixa formació militar. Allà en reben més i els envien directament a primera línia. No els obliguen. Hi van perquè el sou a primera línia és de 2.500 euros. He parlat amb colombians, equatorians, que hi van. En sis mesos combatent es paguen una casa al seu país. Un altre perfil és el del soldat professional, brasilers, colombians,… molt bons. Aquesta gent va a fer currículum. Aquí hi ha també el perfil europeu. Hi ha molt soldat professional europeu que va a fer currículum. Les empreses de seguretat pagaran una pasterada per una persona que ha estat combatent a Ucraïna, i que, a més, ha combatut a la legió francesa, a l’exèrcit espanyol o ha estat en missions de l’OTAN. Ser un soldat que ha lluitat contra la suposada segona potència militar mundial és brutal pel currículum d’un professional militar. Aquests no hi van pels diners. I en el cas dels europeus hi ha un tercer perfil, que és l’aventurer. Mercenaris europeus no n’hi ha. No n’hi ha cap malgrat que 2.500 euros és un sou que és bo a Espanya però és un sou molt baix per l’altíssim risc de morir que tens, perquè vas a primera línia, no vas a la reraguarda. A la reraguarda són 1.500 euros. La tercera branca d’europeus que hi va són aventurers.
De tant en tant, ha tornat a casa. Podrà reincorporar-se a la feina normalment després d’aquesta experiència?
Clar! I tant! A mi m’agradaria estar-hi fins que s’acabi la guerra, però, després, si haig de fer… I tant!
Però la guerra pot durar molt temps…
Jo crec que pot acabar el 2025.
Sí?
És la meva impressió.
Hi haurà un pacte?
Penso en un conflicte congelat, en un alto el foc, després d’una última ofensiva ucraïnesa el 2025, perquè aquest 2024 no hi haurà cap ofensiva ucraïnesa. El món estarà molt cansat i els ucraïnesos també molt cansats del conflicte. Moltes vegades les guerres acaben per l’esgotament de les societats implicades.
En farà un llibre de la seva experiència ucraïnesa?
Sí. L’havia de lliurar al maig, però li he dit a l’editora que estic desbordat. He escrit bastant, unes 120 pàgines. Però, és clar, com més temps passa, més conec el país i jo no volia clarament fer un fast book, malgrat que potser donen més diners. Vull fer una cosa com Gent d’ordre, que és un llibre que vaig trigar molts anys a publicar. M’hi sento més còmode.
No hi ha el risc que el conflicte deixi de suscitar l’interès internacional?
El conflicte rus-ucraïnès no deixarà de tenir interès. Mentre duri tot el procés d’adhesió d’Ucraïna a la Unió Europea, el tema rus, la guerra, no caducarà. No ha caducat en mig segle, no ho farà en els propers 40 anys, n’estic segur.
Un fast-book seu aniria molt bé pels periodistes que vulguin anar ara a informar sobre la guerra d’Ucraïna
Tenen gent molt millor i amb més experiència. El meu llibre no és un llibre d’aguerrido corresponsal de guerra, perquè jo no soc un paracaigudista. No he fet mai això d’anar de conflicte en conflicte. He conegut companys a Ucraïna que han estat a Irak, a Líbia, a Síria… Els mitjans necessiten cobertures en moments de molta intensitat, però després… A mi això em costa molt. No serà un llibre com La tribu de Legineche, o Territorio Comanche de Pérez-Reverte. Els he llegit i gaudit i m’encanten. El meu és un llibre que explica les peripècies i les tribulacions d’un país envaït i de la seva societat, la complexitat de la situació en tots els àmbits, i també la meva complexa situació allà, una persona nouvinguda a Ucraïna, procedent del càlid i dolç Mediterrani.
Hi torna?
Sí. El dia 18.
Catalunya Plural, 2024 
