Crec haver mencionat arreu, una mica en llibres i un altre xic a les Barcelones, com Patrick Modiano és un dels suprems passejants de l’Europa Contemporània. Mentre camino no acostuma a aparèixer, però quan m’assec a escriure té tendència a suggerir ecos de la seva obra, on els petits detalls solen ser portes per a majors panorames. Per assolir-los sol desplegar una operació detectivesca, inherent a qui gasta sola de sabata per l’asfalt ciutadà, on allò més insignificant pot conduir a descobriments.
Si avui en parlo és perquè la protagonista d’aquestes línies sorgí una nit qualsevol, abans d’anar a dormir, moment propici més d’una vegada –cadascú és com és– per a distreure’m amb mapes parcel·laris de Barcelona, quelcom poc sa a aquelles hores, perquè són capses de preguntes a cada mil·límetre del seu cos.
Com ara estic amb aquesta sèrie vaig navegar pels confins de Virrei Amat. L’any 1931 la cantonada amb Els Quinze i la futura extensió de Fabra i Puig oferia una vista on el camí de Sant Iscle encara avançava sense interrupcions. Una imatge aèria de 1955 mostrava com el forat s’havia copsat amb naus industrials, poderoses fins a tallar al pobre Sant Iscle; això més tard comportaria conflictes amb la servitud de pas.
Després d’esbrinar l’existència del conjunt vaig revisar el meu arxiu per recordar la seva forma actual, en essència una cruïlla emblemàtica de Virrei Amat i una successió de blocs de pisos no tan horrorosos, amb comerços als baixos i una obertura, el carrer de Miquel Ferrà, envers el carrer de Los Amigos i la plaça Claudel.
Pocs dies després, més de casualitat que per obsessió, vaig localitzar dues imatges antigues, datades abans de 1961, doncs a les dues ni tan sols s’intueixen les obres del Mercat de la Mercè i veiem sense problemes la senda de Sant Iscle.
En ambdues còpies s’aprecia la magnitud de les naus, intrigant-me més, com sempre, l’absència de qualsevol referència a les mateixes. Em vaig deixar guiar per la numeració de Fabra i Puig, fins a localitzar un hit sensacional entre el 227 i el 247 d’aquest passeig, a la cantonada amb Virrei Amat/Els Quinze.
La pista tenia noms i cognoms. L’any 1946 Bonaventura Román Fort, nascut el 1903, s’adjudicà una parcel·la del camí de Sant Iscle. Pocs mesos després, juntament amb José Roca Pitarch, sol·licità declarar illa industrial la illa de cases compresa entre Virrei Amat, Fabra i Puig, Amigos i un carrer en projecte, Joan Alcover.
Aconseguiren el seu objectiu i així fou com la Central Encajera S.A. feu d’aquesta quadrícula el seu domini, amb el simbolisme de manllevar la racionalitat de les vies antigues des de la prepotència econòmica.
L’empresa, amb seu durant dècades a Bruc 42, figura a vàries tesis doctorals sobre el sector tèxtil, destacant-se la seva perícia amb fermalls de tot tipus, si bé a una factura de 1955 les seves especialitat són blondes, tuls i vels. A mitjans dels anys vuitanta, en plena desindustrialització, la premsa el ponderava per la seva feina amb la seda.
El seu patró, Bonaventura Román Fort, degué progressar de mica en mica durant el Franquisme, després d’un probable inici crític un cop acabada la Guerra, doncs el seu nom es registra al BOE de l’11 d’agost de 1939, assegurant-se uns crèdits que podia haver perdut.
A la primera postguerra obtenir un espai d’aquestes característiques sempre comportava somriure o ser dels guanyadors. Ens trobem, ho recordo, a la segona meitat de la dècada dels quaranta, i Bertrán Fort s’instal·la en aquesta possibilitat perifèrica sense res, tan sols aquells creuaments de l’any de la picor i, al fons, masies i més masies envers Horta o l’interior de Vilapicina.
La condició pionera de la Central Encajera S.A. en aquest perímetre, i sobretot a la cantonada Fabra i Puig/Virrei Amat, és una evidència de poder, així com una prolongació de com, en aquelles dates, la indústria podia dominar com volia el final dels actuals Els Quinze fins a Virrei Amat, tot bloquejant la continuïtat d’alguns carrers, com Serrano, o afavorir-ne d’altres, cas de Joan Alcover.
Com dèiem, la Central Encajera S.A. i les seves arquitectures tingueren personalitat pròpia en tot aquest entorn de Virrei Amat, gran cruïlla d’aquests marges. Les fotos aèries manifesten el seu indiscutible regnat fins a l’època dels Jocs Olímpics, quan tot l’enrenou dels anys conclusius de la Guerra Freda provocà deslocalitzacions i trasllats fora de la capital catalana.
La caiguda d’aquest gegant en decadència activà la renovació i esdevingué metàfora de l’adéu de tot allò industrial per a guanyar en places i equipaments. Així fou, gairebé en consonància amb els immobles successors de la Central Encajera S.A., pogué brillar la molt anunciada i poc perfilada plaça de Paul Claudel, ara mateix una forma rara, fruit de tanta història, però molt eficaç pel veïnat, que en pocs metres pot disposar del rovell de l’ou del Santuari de Vilapicina amb el poble unint-lo a Can Basté, així com també gaudeix de la plaça de Santa Eulàlia.
No és gens xocant que els nous blocs, homologats a més d’impersonals, hagin causat l’amnèsia sobre els seus antecessors. Avui, al costat de la plaça Claudel, són una cesura absoluta entre el vell i el nou, doncs després de l’àgora dedicada al literat, sens dubte molt vinculat a Vilapicina, irromp una sèrie d’immobles amb supervivències modernistes i altures desigualades.
Aquest reducte de l’abans mor a Amílcar i és una passarel·la envers el carrer de Vilapicina. Un xic enrere hi teníem a la nostra protagonista d’aquestes Barcelones, amb fermall d’oblit on predominà incontestada.
Catalunya Plural, 2024 
