El que ara són pinars, abans era una selva. Al marge de la carretera que travessa Misiones hi ha un cartell d’Arauco, una empresa forestal multinacional que extreu fusta i planta arbres més joves de creixement ràpid. Les seves accions han transformat per complet el paisatge. I amb ell, l’estil de vida de les comunitats indígenes de la província de Misiones, que també es coneix com la de la terra vermella, un dels sòls més fèrtils del món. És un dels llocs on es conserva amb més densitat la selva tropical de mata atlàntica.
La comunitat Mbya Guaraní de Puente Quemado 2, en el municipi de Garuhapé (Misiones, Argentina), fa anys que lluita per la preservació del seu entorn natural, base de la seva subsistència i de l’estil de vida com a poble originari. Santiago Ramos, cap de la comunitat, rep elCugatenc a l’escola rural que el ministeri d’educació d’Argentina —abans de la victòria de Milei— manté al poblat. Allà, sota l’atenta mirada d’un cartell amb la bandera Wiphala i el nom Abya Yala, símbols dels pobles indígenes d’Amèrica Llatina, explica que la seva lluita no és aïllada i es coordina amb la d’altres comunitats i pobles a través de xarxes de suport amb altres comunitats que es reuneixen periòdicament i que compten amb el suport de l’Equipo Misiones de Pastoral Aborigen (EMIPA).
“De tant en tant ve un treballador d’Arauco i ens fa fotos: volen mostrar les imatges per a vendre els pins a altres països, i per això han de tenir un bon vincle amb els pobles indígenes”, explica Ramos, “però ho estan falsificant: això no és així”. Hi ha un principi internacional que obliga que qualsevol actuació que afecti a membres d’un poble originari vagi precedida d’una consulta prèvia, lliure i informada.
És un principi que queda recollit en la Declaració de les Nacions Unides sobre els drets dels pobles indígenes del dret a l’autodeterminació dels pobles originaris, i es concreta en el conveni 169 de l’Oficina Internacional del Treball. El cap de Puente Quemado 2 denuncia que mai se’ls ha consultat: “Ells pensen que la terra és seva, però no és així. Les comunitats indígenes són preexistents i les empreses, a l’Argentina, són noves”. El conflicte entre la comunitat de Ramos i Arauco, que està en processos judicials, fa gairebé dues dècades que dura.
Les conseqüències del monocultiu de pins que substitueix el bosc nadiu són múltiples i greus: “Quan es planten pins deixen un herbicidi que dura 10 anys a la terra. Això ens afecta a nosaltres, perquè no podem cultivar cap altra planta. A més, ho fan prop del naixent de l’aigua, i ens fa que consumim aigua contaminada: provoca malalties a nens i adults”. Aquestes agressions ambientals afecten directament a la forma de viure dels pobles originaris: “Els indígenes necessitem cuidar l’aire lliure, net, però ara ja no és així”. També limita l’agricultura i la ramaderia de subsistència que sempre havien treballat: “Plantem blat de moro, iuca, mandioca, batatas, herbero, recollim mel, tenim gallines… Vivim amb el poc que tenim, perquè ara ja no tenim bestiar”.
Puente Quemado 2 té reconegudes 657 hectàrees per dret de preexistència. És una llei que emana del dret internacional i que també quedava trasposada en la modificació de 1994 de la Constitució Argentina, on l’article 17 reconeixia la preexistència ètnica i cultural dels pobles indígenes argentins. No obstant, de les 657 hectàrees que els corresponen, 331 les ocupa Arauco.
Tot i dependre del municipi de Garuhapé, el nucli poblacional més proper a Puente Quemado 2 és San Miguel, una pedania també coneguda com Garuhapé-Mi. Els seus habitants, blancs o racialitzats, veuen els pobles originaris com una alteritat. Alguns dels seus veïns acusen la comunitat Mbya Guaraní d’haver provocat l’incendi que va assetjar el municipi fa dos anys i mig. Alguns fins i tot expliquen que van ser els membres de la comunitat que, fent fum per espantar les abelles i aconseguir mel, van acabar provocant el foc, que no va arribar a la comunitat de miracle, perquè l’aïllament fa que els bombers tardessin molt en arribar. A més, les espècies no autòctones plantades per Arauco van fer que el foc es propagués amb molta facilitat.
Ramos s’indigna en sentir aquesta versió: “La gent parla i culpa sempre a les comunitats. I la gent de fora s’ho creu. Però l’incendi va començar des de dalt i ens va arribar aquí”. No saben amb exactitud com es va provocar. La manca de suport contrasta amb l’aliança que han trobat amb els activistes que no són indígenes, però que parteixen d’una preocupació ecologista de Rebelión o Extinción (XR) Argentina.
https://x.com/GreenpeaceArg/status/1709316966207328307?s=20
“Tenim bona relació amb ells perquè estan a favor de mantenir vius la natura i els paisatges”, explica Ramos, “ells [XR] volen mantenir-ho, i protesten als governs provincials i nacional: ens donem suport mutu”. El cap de la comunitat defensa que volen recuperar el seu territori perquè preservar “el que dona la vida, no només per als pobles indígenes, sinó per a tots els éssers humans que estem en la terra”. Expliquen també que hi ha un augment de la temperatura que els afecta directament i que està relacionat amb el canvi climàtic. Denuncien la falta de suport especialment per part dels governs provincials i municipals: la llei nacional no té una transposició local, i això els dificulta la defensa jurídica. No obstant, fins i tot aquesta mínima legislació està canviant amb el nou context polític a nivell nacional.
L’entrada de Milei al govern
La visita i l’entrevista a la comunitat es van fer abans de la victòria del neoliberal d’extrema dreta Javier Milei a les eleccions presidencials d’Argentina. El context actual és de regressió de drets socials de tot tipus, també per als pobles originaris. Es concreta, sobretot, amb la llei ‘òmnibus’ (que fa referència a un projecte legislatiu que conté moltes reformes però que es debaten i aproven alhora), anomenada “Ley de Bases y Puntos de Partida para la Libertad de los Argentinos”, de 351 pàgines.
Per exemple, l’article 498 facilita la crema de boscos per a “l’aprofitament productiu”, ja que estableix la obligatorietat de demanar permís, però al cap de 30 dies sense resposta de l’autoritat, qui solicita queda autoritzat “tàcitament” a començar una crema. Un altre article, el 500, modifica un paràgraf de la llei prèvia (la 26.331) per eliminar específicament el supòsit “en particular adoptar les mesures necessàries a fi de garantir l’accés a la informació dels pobles indígenes, originaris, de les comunitats camperoles i altres relacionades, sobre les autoritzacions que s’atorguin per als desboscaments”; en relació amb la protecció de boscos natius.
Per tant, si la situació prèvia de membres de pobles originaris com els de Puente Quemado 2 ja era en general de desprotecció per inacció del govern en aspectes clau, ara es torna més crítica, ja que s’eliminen totalment els supòsits de protecció tant del medi ambient com dels seus drets com a indígenes als seus territoris.
Puente Quemado 2 es troba a escassos 15 quilòmetres en línia recta de la carretera principal que creua Misiones i arriba a l’extrem nord de la província i el país. És una ruta que recorren en autobús molts turistes per arribar a les cascades d’Iguaçú, una de les set meravelles naturals del món, que es troben entre l’Argentina i el Brasil, i molt a prop de la frontera amb Paraguai. Una joia natural al bell mig de la selva absolutament massificada en temporada alta i que es visita des d’un model de turisme que s’assimila més al d’un parc d’atraccions que al coneixement de l’entorn. Natural ni molt menys social.
elCugatenc i Catalunya Plural han intentat contactar amb Arauco per aquest article, però no n’ha rebut resposta. Paral·lelament, Ramos aprofita l’entrevista per demanar el suport de la cooperació internacional per aconseguir millores, com ara a les teulades de la comunitat.
Catalunya Plural, 2024 
