Les eleccions al Parlament de Galícia que s’han de celebrar el proper 18 de febrer de 2024 han suscitat un interès públic ben rellevant; també a Catalunya. Aquesta expectació pot ser deguda a que seran els primers comicis que se celebrin en una data diferent als del País Basc des del 2005. Només eleccions gallegues. Curiosament, el 2005 el Partit Popular de Manuel Fraga va perdre la majoria absoluta, fet que va permetre un govern de coalició entre socialistes i nacionalistes. Aquesta possibilitat, enguany, és encara això: un dels escenaris possibles. El Partit Popular lidera clarament les enquestes i, alhora, la idea d’un gir progressista comença a guanyar possibilitats.
Però, quines són les raons per creure que, a partir del 19 de febrer, Galícia serà presidida per Ana Pontón?
Alfonso Rueda no és Feijóo
El Partit Popular és una maquinària robusta, a Galícia. Amb presència a cada nucli poblacional, a cada parròquia, a cada ajuntament. Un veritable poder fàctic que no té competència en termes globals. El seu taló d’Aquil·les sempre han estat les ciutats, on acostumen a haver-hi governs municipals d’esquerres i on, alhora, aconsegueixen resultats destacats als comicis autonòmics.
El context polític, aquest 2024, es veu lleugerament matisat. Les presidències de Feijóo van construir-se sota un relat sòlid al voltant de la seva estima cap a Galícia. Els colors populars es van confondre volgudament amb la imatge gràfica de la Xunta –fins a minimitzar al màxim el logo del partit en alguna campanya electoral–. La confusió entre país i partit va viure el seu moment àlgid quan van triar com a eslògan electoral el famós “Galícia, Galícia, Galícia”, a la campanya del 2020. Els que serien els últims comicis de Feijóo van venir després de la seva ‘renúncia’ a disputar el lideratge estatal del seu partit. Cal recordar que, en aquell moment, l’efímer Pablo Casado ocupava el despatx de presidència a Gènova 13.
Avui en dia, però, aquest discurs ja no li és operatiu al Partit Popular. Malgrat els seus esforços comunicatius, Rueda no és tan conegut com Feijóo, tal i com apunten les enquestes. Aquesta circumstància l’han volgut corregir imposant una presència exagerada del President de la Xunta als mitjans públics gallecs, que l’ha portat a aparèixer en tot tipus de programes: des de late shows d’humor a programes esportius.
Alfonso Rueda necessita la cinquena majoria absoluta consecutiva del Partit Popular per poder-se mantenir al govern gallec. A la contra li juga el fracàs estatal de Feijóo, el desgast governamental i el seu propi perfil, menys potent que el del seu predecessor.
Ana Pontón: el BNG a l’ofensiva
La sortida de la Xunta de Galícia del govern bipartit l’any 2009 va obrir unes ferides a les files nacionalistes que van fer-se encara més evidents a l’Assemblea Nacional del BNG celebrada el 2012 a Amio. En aquell conclau, l’històric Xosé Manuel Beiras va tornar a aspirar a liderar el front de partits; va perdre i poc després va marxar per fundar Anova. Fa només uns dies, el BNG i Anova feien públic un acord polític a través del qual l’exalcalde de Santiago Martiño Noriega, Beiras i els seus afirmaven el seu suport explícit a la candidatura d’Ana Pontón a presidir la Xunta de Galícia. Una retrobada esperada i necessària al si del moviment nacionalista gallec d’esquerres.
El BNG està en disposició d’obtenir el millor resultat de la seva història –tant en vots com en escons, segons el que apunten totes les enquestes–. Seran els tercers comicis sota el lideratge de Pontón, que el 2016 va aconseguir aguantar –enmig de l’auge de les marees–, el 2020 va encapçalar l’oposició i que aquest 2024 disputarà la Xunta al PP de Rueda. És a dir, els nacionalistes han superat l’etapa de resistència i el moment del sorpasso al PSdeG-PSOE per posar sobre la taula una candidatura presidencial adreçada a un públic més ampli que el seu electorat tradicional. És ben evident que qualsevol que cerqui un vot útil contra el que representen Rueda i el PP sabrà identificar en Pontón i el BNG la millor manera de contribuir al canvi polític gallec.
Per tant, la gran novetat d’aquestes eleccions és que, davant de l’hegemònic Partit Popular, hi ha una alternativa clara, amb un lideratge tan conegut pel gran públic com l’actual inquilí de Monte Pío.
Besteiro i la proposta socialista
La primera cosa que cal que sàpiga qualsevol observador extern sobre els socialistes gallecs és que són una força eminentment municipal. Aquest és un avantatge evident quan toca triar alcaldes –especialment a les ciutats–, però es converteix en un problema si allò que està en disputa és la Xunta de Galícia. Des del 2009, els socialistes mai no han repetit candidat: Pérez Touriño (2009), Pachi Vázquez (2012), Fernández Leiceaga (2016), Gonzalo Caballero (2020) i enguany, finalment, Xosé Ramón Gómez Besteiro. Des del 2016, el PSdeG-PSOE, la marca gallega de Pedro Sánchez, és tercera força a la cambra gallega, situació que amb tota probabilitat es repetirà després de les eleccions del 18 de febrer.
Què fa pensar que els socialistes puguin contribuir millor a un clima de possible canvi polític? En primer lloc, el fet que el seu candidat és aquell que estava cridat –diuen els coneixedors de la interna del partit– a ser-ne el líder des de fa anys. De fet, va ser el secretari general del PSdeG del 2013 al 2016, i aquell any ja havia estat designat com a candidat a la Presidència. Una imputació judicial –finalment arxivada– el va obligar a dimitir d’ambdós càrrecs per a centrar-se en demostrar la seva innocència.
Besteiro, el primer diputat a intervenir en gallec al Congrés dels Diputats, aspirarà a sumar forces al canvi. Els socialistes seran decisius en aquella capa social urbana capaç de votar al PSOE o al PP en funció de l’elecció que toqui. El desgast popular pot ser un element clau per aquest electorat, que podrà optar per un PSdeG amb una vida interna menys moguda que l’experimentada la darrera dècada.
La inèdita divisió de la dreta
Tots els manuals de sistema polític gallec apunten a dues circumstàncies: una dreta unida i una esquerra molt dividida. La segona circumstància és ben present però, per primer cop, la divisió de l’espectre del centre-dreta pot amenaçar la majoria absoluta popular. A hores d’ara, si agafem com a referència l’enquesta feta pública per Nós Diario el 20 de gener, VOX i Democràcia Ourensana (D.O.) obtindrien un 2,7% i un 0,7% dels vots respectivament. Una pèrdua que, en termes de percentatge, no semblaria a priori massa lesiva per als interessos de Rueda. Ara bé, cal contextualitzar aquesta dada: la participació més exitosa de Ciutadans en unes eleccions autonòmiques (2016) va obtenir un 3,38% dels vots. I VOX, l’any 2020, va sumar un 2,05% dels suports.
La principal novetat en l’àmbit de les candidatures de centre-dreta és la participació de Democracia Ourensana. El partit de l’excèntric alcalde d’Ourense, Gonzalo Pérez Jácome, té opcions d’obtenir un escó per la circumscripció ourensana (l’enquesta abans citada li pronostica un 5,8% dels vots en aquella província). Cal tenir en consideració que el 2020, després d’un pacte entre Jácome i Feijóo, la força ourensana va descartar la possibilitat de presentar-se a les eleccions al parlament gallec.
Per tant, caldrà estar atents a la capacitat de VOX per restar vots als populars, així com a la rellevant participació de D.O. a les eleccions gallegues –que poden ser decisius i condicionar majories.
La crisi dels pèl·lets i la fi d’una època
La crisi dels pèl·lets a la costa gallega ha estat un tema rellevant a l’agenda mediàtica les darreres setmanes. El 8 de desembre de 2023, el vaixell Toconao va perdre sis contenidors davant de les costes de Portugal, un dels quals transportava 1.050 sacs de pèl·lets (26.250 quilos), unes minúscules boletes de plàstic que han començat a arribar a les costes de Galícia, Astúries i Cantàbria. Aquest greu fet es va trobar amb una clara inacció de la Xunta de Galícia, que en primera instància va amagar l’incident, per, posteriorment, negar-se a activar el nivell d’alarma que permetia al govern de l’Estat d’actuar amb els seus propis mitjans.
L’actitud del president de la Xunta de Galícia, acusant el BNG i el govern espanyol d’electoralisme i inacció, ha recordat la negligent actuació davant la catàstrofe del Prestige. A hores d’ara és difícil calcular quin impacte pot tenir aquesta crisi en els comicis gallecs, però és cert que podria mobilitzar una part de l’electorat (jove, ecologista, etc) que en un altre escenari podria haver-se abstingut.
La incògnita i les conclusions
En línies generals, per tant, sembla que les esquerres poden tenir opcions d’arribar al govern de la Xunta de Galícia. Si més no, la batalla no està perduda d’inici –com semblava durant la campanya del 2020–, i això ja és una notícia rellevant tractant-se d’un feu electoral conservador.
Ara bé, el progressisme compta amb un punt feble ben explícit: la quantitat de candidatures que s’hi presenten. Malgrat les paraules de Pablo Iglesias demanant el vot per al BNG, finalment Podemos Galícia / Alianza Verde presenta candidatura a les quatre circumscripcions (les enquestes li pronostiquen al voltant d’un 1% dels vots). En aquesta dinàmica atomitzadora també hi podem afegir Sumar Galícia, que les enquestes situen a les portes d’obtenir representació. Des de la seva presentació, la candidatura dels de Yolanda Díaz sembla haver perdut focus mediàtic i caldrà veure si els suports que obtinguin acabaran sumant –de manera indirecta– per consolidar la majoria absoluta popular.
En conclusió, hi ha raons per pensar que un canvi polític és possible a Galícia, malgrat el domini de l’hegemònic Partit Popular. En primer lloc, perquè Ana Pontón s’ha consolidat com a alternativa i ha sumat vells aliats –i suports externs– per enfortir la seva candidatura. I, a més, el context general pot contribuir decididament a confirmar la fi d’una època, que eviti la cinquena majoria absoluta consecutiva del PP.
Catalunya Plural, 2024 
