El passat 16 de gener, la Direcció General d’Anàlisi i Prospectiva de la Generalitat presentava l’estudi del primer indicador de benestar subjectiu de Catalunya. L’acte va comptar amb la intervenció d’acadèmiques pioneres en l’estudi de la felicitat com les doctores Carol Graham i Ada Ferrer. L’aposta per la creació d’aquest índex per part de les institucions catalanes fa que el territori se situï, juntament amb països com Austràlia i Regne Unit, entre un dels primers on s’analitzen mesures com la felicitat o la satisfacció de vida entre els indicadors socioeconòmics de referència.
El concepte de la felicitat no pertany només a camps com poden ser l’economia o la sociologia. De fet, ha estat estudiat des de moltes altres branques del coneixement. Des de la filosofia, passant per la neurociència fins a la psicologia, però sí que és cert que en els últims anys l’economia de la felicitat ha anat obtenint molta rellevància, no només en el món acadèmic, sinó també en la vida política de governs i organismes internacionals. L’increment en la popularitat d’aquestes mesures i índexs ve acompanyat de reflexions i estudis que apunten a la importància de no considerar el benestar humà simplement una qüestió econòmica, sinó un tema amb més profunditat i complexitat. Evidentment, les condicions econòmiques de l’individu estan relacionades amb variables que correlacionen de manera positiva amb la felicitat o la satisfacció de vida, com serien treballar, tenir un sou o accedir a certs serveis, però comptabilitzar només aquest fet i derivar una relació sempre positiva i infinita entre desenvolupament econòmic i felicitat és tergiversar el debat. De fet, per com s’organitza precisament la nostra societat, el creixement d’indicadors com el PIB no sempre ve acompanyat d’una millora en la situació econòmica de la població o de l’increment de la seva satisfacció de vida.
Per tal d’acabar aterrant en l’immens món de l’economia de la felicitat cal mencionar un dels seus resultats més populars: la paradoxa d’Easterlin, argumentada i refutada a parts iguals per diferents acadèmiques, es tracta d’un dels primers exemples d’estudi que busca relacionar mesures de benestar subjectiu i altres variables socioeconòmiques. A partir d’aquest concepte, si ens endinsem pròpiament en el tema, trobem que, mitjançant experiments, quasi experiments i estudis longitudinals; les economistes s’han anat aproximant al que es coneix com els determinants de la felicitat, és a dir, aquelles condicions o característiques que normalment solen estar correlacionades de manera significant amb mesures com la satisfacció de vida, la felicitat o el benestar subjectiu. D’aquest fet deriven resultats establerts i replicats dins el món acadèmic com la relació en forma d’U entre l’edat i la felicitat o la bretxa de felicitat de gènere. Trobar diferències significatives i consistents entre grups demogràfics és rellevant per tal d’explorar com entenen la felicitat aquests grups, per quins motius existeixen les diferències i sobretot per tenir-ho en compte a l’hora d’avaluar intervencions i polítiques públiques. En conseqüència, aquests tipus de mesures no són absolutes, sinó que intenten fomentar la riquesa de les dades d’una població.
Algunes institucions on s’ha començat a materialitzar aquesta manera d’entendre les dades i els estudis d’economia i població són l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i l’Observatori de Benestar francès. En el primer cas, han creat un índex anomenat Better Life Index, que integra diferents mesures sobre el que es pot anomenar bona vida, incloent-hi dades de nivell educatiu, mercat de treball, desenvolupament econòmic, integració social o satisfacció. En aquesta línia, França disposa d’un Observatori de Benestar que realitza enquestes anualment a la seva població per tal de recollir i estudiar la informació relacionada amb variables sociodemogràfiques, econòmiques i polítiques que tinguin un impacte rellevant en diferents mesures de benestar. A part d’anuaris i estudis disposen d’una eina anomenada So Well!, que permet conèixer el nivell de benestar mitjà esperat de cadascú segons les característiques demogràfiques.
Imatge 1: Gràfica de l’informe de benestar francès de l’Observatori de Benestar amb dades des del juny de 2016 fins al desembre de 2023.
Com qualsevol eina, és necessari ser conscient de les limitacions de la pròpia naturalesa d’aquests tipus d’indicadors per tal de poder utilitzar-los i fer-ne un ús rigorós. Depenent de com es mesuri el benestar subjectiu, no només l’escala utilitzada, sinó el tipus de preguntes, l’ordre i la freqüència, obtindrem resultats que podrien anar variant. La definició de felicitat pot canviar i és difícilment comparable si no s’estandarditza una pregunta que aconsegueixi capturar allò que realment volem mesurar o si no comptem amb una mostra d’observacions prou gran per poder comparar resultats i controlar segons les característiques sociodemogràfiques.
La felicitat és un concepte que, si per un moment no escoltem als economistes del comportament, psicòlegs o sociòlegs, podria ser categoritzat com abstracte i, en conseqüència com a fàcilment mal·leable. Precisament aquest fet provoca que sigui molt senzill instrumentalitzar-lo políticament creant grans discursos sobre el potencial emancipador de la maximització de la felicitat, o el que vindria a ser el mateix; no entendre que en tot moment la defensa de la felicitat com a mesura de benestar subjectiu exigeix comprendre-la com una eina i no únicament com un fi.
La felicitat, la satisfacció de vida i altres tipus de maneres quantitatives d’aproximar-nos al benestar subjectiu de les persones cal enriquir-les amb comprensions qualitatives i lectures teòriques sobre el concepte de felicitat. Traduir aquests marcs teòrics complexos a llenguatge estadístic i operacionalitzable és rellevant i necessari per a enriquir el camp d’estudi i l’ús del benestar subjectiu. D’aquesta manera, no només aconseguim mesurar de manera macro i micro la felicitat, sinó també podem entendre i saber quines implicacions i tendències segueixen totes aquestes mesures.
Catalunya Plural, 2024 
