Facu Díaz és un comunicador i còmic uruguaià resident a Espanya, encara que més aviat podríem dir que resideix a Twitch, la plataforma d’autoproducció de continguts audiovisuals on cada matí retransmet el programa Buenos días in the morning. També es fa el seu lloc a xarxes com X (abans Twitter), on ha estat protagonista de més d’una polèmica per la seva àcida crítica a la ultradreta i a alguns mitjans tradicionals.
Facu, els teus inicis es remunten a La Tuerka, i la pregunta és gairebé obligada. Com és Pablo Iglesias com a cap?
Va ser un cap força absent, perquè quan vam començar, també començava a néixer Podemos. Però la poca interacció que hi va haver amb ell va ser força positiva. Cal reconèixer que nosaltres vam tenir sempre la llibertat de fer allò que vam voler, moltes vegades en contra dels interessos de la seva pròpia organització política. I ell ho entenia com una cosa que anava amb el càrrec i que podia ser fins i tot saludable. No sé si 10 anys després continuarà pensant el mateix.
Després vas recalar professionalment a Late Motiv?, a Movistar+, on vas denunciar censura en acudits sobre l’extrema dreta. Només es pot ser crític des de l’autoproducció?
Només pots parlar amb total llibertat quan només depens de tu mateix. En el meu cas, l’autoproducció és la única manera d’estar 100% sense lligams. No és casualitat que, de tant en tant, de vegades a desgrat meu, em viralitzi amb comentaris que tenen a veure amb alguns tabús de la indústria. Però no és res més que el privilegi que em dóna el fet de no dependre de cap gran companyia.
Tens un humor molt polític, que sembla que no hi cap als mitjans tradicionals, i hi ha denúncies –com en el teu vídeo sobre els còmics censurats per part de Pablo Motos– que potser no arribarien al gran públic si no fos per Internet. En contrapartida, Motos té una audiència de milions d’espectadors que filtren idees polítiques en l’entreteniment. Com entens aquesta dualitat?
Hi ha els que han estat repetint aquesta idea que no es fiquen en política, quan en realitat sí que ho fan. Es diu molt això que, de vegades, no prendre partit és una manera de posicionar-se. Jo crec que això ha estat passant durant molt de temps en determinats formats de televisió com El Hormiguero. Pablo Motos i companyia han decidit que el programa es converteixi en la punta de llança de la ideologia reaccionària a través de l’entreteniment. És una decisió que han pres i que va en sintonia amb els interessos de la cadena. Però s’està fent un pas més en assumptes que abans es tractaven amb una mica més de discreció i que només els analistes eren capaços d’apreciar. Ara crec que està a la vista de tothom: un programa com El Hormiguero ja és un lloc on es crea opinió i s’emet molta opinió.
Quins projectes tens entre mans actualment?
Tinc Twitch i l‘streaming com a base. És una oportunitat per tenir una mena de treball fix mentre desenvolupo projectes en paral·lel.
Com definiries els continguts que fas?
Bé, jo a Twitch faig una cosa que crec que és molt semblant a la ràdio. Crec que té la similitud per aquesta cosa de l’acompanyament, estar de fons mentre la gent fa altres coses. I permet això perquè és un contingut on vaig comentant una mica l’actualitat, de vegades a través de la broma, però de vegades de forma més seriosa. Són dues hores al dia en què tinc total llibertat per encarrilar el matí com em vingui de gust i parlar amb la gent, que és una de les claus de Twitch.
Es pot viure de Twitch?
A Twitch, al contrari que en d’altres plataformes, no cal ser massiu per poder guanyar diners. I això és una oportunitat per a molta gent que no som superestrelles, però que som professionals de l’entreteniment.
Entre els teus altres projectes està la gira amb Miguel Maldonado.
Sí, va començar al gener i serà molt gran. Portàvem ja temps sense actuar junts i esperàvem una mica de repercussió i expectació, però per descomptat no tanta. Hem esgotat les entrades a la majoria de llocs, i hem hagut d’ampliar aforament a moltes ciutats. Estem molt contents.
Has creat un duet gairebé clàssic, on ocupes el rol de Carablanca, el seriós, juntament amb un August, que seria Miguel Maldonado. Curiosament és el còmic, Miguel, qui més espai està tenint a mitjans mainstream. Creus que té alguna cosa a veure la teva àcida crítica política?
Jo mai m’aventuraria a vincular les meves opinions polítiques a la meva absència als mitjans. Això seria treure conclusions molt precipitades. Podria caure fins i tot en una mena de discurs autocomplaent en el qual jo considero que sóc vàlid per estar als mitjans, però el que passa és que hi ha un poder ocult que no vol que jo treballi. Hi ha espai per a tothom, i el meu lloc és Internet.
És veritat que la meva relació amb els mitjans és una mica més distant, però també ho entenc. He pres una sèrie de decisions sobre la meva manera de comunicar i n’assumeixo les conseqüències. No com una derrota, sinó com el que ha de passar quan hom fa el que faig jo. I no em sembla ni millor ni pitjor que el que fan altres comunicadors o còmics.
Parles del poder ocult que no existeix. Però hi ha figures del pensament conservador que sí que ho creuen. En diuen «cultura de la cancel·lació».
Tot això de la cancel·lació respon a una mena de moviment de la dreta mundial per capgirar el tauler i ubicar-se ella mateixa com la resposta rebel a una esquerra que és l’statu quo, que no et deixa parlar en llibertat o fer el que feies abans. És una estratègia molt simple, però ha funcionat força bé. Al progressisme hi ha gent que també ha comprat aquesta idea. Jo crec que el que ha canviat és que ara hi ha conseqüències pel que hom diu. La comunicació és bidireccional, i tant dret té algú a dir una barrabasada com milers de persones a assenyalar-ho. No hi ha res més lliure que la gent optant per donar l’esquena als qui discriminen i fan mal a través de la seva suposada llibertat.
Aquesta entrevista ha estat publicada originalment a La Marea
