Cinquanta anys d’amistat amb Juan Marsé donen per a moltes anècdotes, per a moltes històries que ratifiquen la seva frase, repetida moltes vegades, que aquest país és una merda.
Treballava en una habitació petita, a prop de l’entrada del seu pis. Al costat de la finestra, una taula cantonera i dues butaques. A la dreta, un aparell de televisió, alguns llibres, pocs, i al costat de la porta, la taula de treball amb un ordinador, molts bolígrafs i enganxades a la paret, un parell de màximes sobre la decència i l’escriptura, signades per dos grans novel·listes. Als prestatges, llibres i fotos familiars. En aquest espai reduït, auster, va forjar Marsé el seu gran retaule novel·lístic de la postguerra espanyola a partir de milers d’hores assegut darrera aquella taula. Va voler el destí que aquella habitació hagi quedat buida per sempre en morir Juan el 18 de juliol, data que ell, com tants altres, sempre va odiar.
Llegeix el text complet a El Balcón – El Blog de José Martí Gómez
Catalunya Plural, 2024 
