Les tres dècades que van seguir a la segona guerra mundial van ser qualificades de les “30 glorioses” (1945-1975). Europa i els Estats Units. Va ser la culminació de l’economia industrial, del “welfare state” o societat del benestar i de l’hegemonia de la democràcia liberal. Encara existia el bloc soviètic i la guerra freda però s’entreveia la crisi del sistema comunista estatalista i autoritari. El “tercer món” va degenerar en dictadures, fracassos econòmics i submissió neocolonialista. A Amèrica llatina la política de substitució d’importacions segons les orientacions “cepalines” no va poder competir amb la producció europea i nord-americana el que va produir la radicalització dels conflictes socials i els processos polítics democratitzadors.
No obstant això la dominació nord-americana i les elits llatinoamericanes van promoure cops d’Estat, van imposar governs autoritaris (en el con Sud, al Brasil, Perú, Centre Amèrica, etc) i van aïllar a Cuba. Des de finals dels 40 fins avui els cops d’Estat afavorits pels Estats Units han estat freqüents però a partir dels anys 80 van utilitzar els seus aliats nacionals i mitjançant instruments jurídics, mediàtics i financers. Les elits polítiques i econòmiques europees i nord-americanes es van plantejar la dominació mundial per la qual cosa haurien de multiplicar l’acumulació de capital, ja que els drets propis del welfare state suposaven un creixent cost públic, la qual cosa era una amenaça futura per als beneficis del gran capital industrial i especialment el financer, que pretenia adquirir el control del mercat global.
El 1973 es crea la Comissió Trilateral per iniciativa de David Rockefeller, president del Chase Manhattan Bank i assumeix la direcció Zbigniew Brzezinski (el qual havia anunciat la crisi del sistema soviètic). El 1975, promogut per la Trilateral, es publica un llibre que servirà de Bíblia per les elits econòmiques i polítiques: The Crisis of Democracy els autors principals van ser Samuel Huntington i Michel Crozier. La tesi del llibre era “l’excés de la democràcia” que posava en qüestió la governabilitat dels estats i els marges dels beneficis del capital. Des de llavors s’ha desenvolupat una estratègia desigual i intermitent però sempre en aquesta direcció. Es va aplicar amb duresa en el “tercer món” i especialment a Amèrica llatina, no només en els anys 70, també en aquestes dues dècades del segle XXI. Es va utilitzar en els països més desenvolupaments principalment en períodes d’crisi, com a inicis d’aquest segle. La implosió del bloc soviètic va aplicar la recepta mitjançant un nou autoritarisme combinat amb un mercat salvatge. Més recentment la Xina ha demostrat que sense democràcia pot haver-hi desenvolupament.
En els anys 70 es desenvolupa Internet. O millor dit, les noves tecnologies d’informació i comunicació a partir de l’electrònica. Aparentment s’interpreta com uns complements instrumentals al correu, el telèfon i a la recollida de dades. No obstant això, es tracta d’una revolució tant en la indústria i les activitats econòmiques com en la vida social i en les institucions polítiques. El “mode de producció informacional”, segons Manuel Castells, el futur dirà si va ser una revolució similar al vapor i a l’electricitat. El que és obvi és que va modificar la relació entre l’economia productiva i l’economia financera. El sistema financer es globalitza i no es veu. La indústria i el comerç, activitats arrelades al territori, queden subordinades i fragilitzades. També els poders polítics, així mateix tancats en els seus territoris,
Finalment emergeix a la fi del segle vint una nova gran potència, la Xina, que troba suports al tercer món i en la renovada Rússia. Els Estats Units i els països europeus occidentals que van ser les potències hegemòniques en els segles XIX i XX veuen com se’ls estreta l’espai territorial i el global. Necessiten produir nous mecanismes d’acumulació de capital, per a això necessiten un Estat gendarme i no un Estat democràtic i social, una major explotació i exclusió de la força de treball i l’ús intensiu de l’economia delictiva. El resultat és la regressió dels drets polítics i socials conquerits al llarg dels dos segles anteriors.
Com es pot resistir al capitalisme globalitzat còmplices o dèbils enfront dels Estats i als partits oligàrquics d’àmbit estatal i internacional? Com es pot defensar i conquerir els drets de les classes populars i mitjanes i resistir a la tendència a la dualització creixent social? Òbviament hi ha múltiples espais i actors que es confronten, tant en àmbits globals o contintentals i en àmbits estatals. Però hi ha un àmbit especialment pertinent i no prou valorat: el de les ciutats i els territoris urbanitzats. La resistència i les alternatives a la “desdemocratització” en els àmbits urbans és avui un dels fronts redemocratizadores amb més possibilitats. El poder de les ciutats? Avui l’urbà és una de les principals fonts d’acumulació de capital i la creixent pobresa de poblacions pobres i excloses. Però no és poder, és un ús neocolonial per part del capitalisme financer i amb un anacrònic poder per part dels Estats.
El dret a la ciutat emergeix com un concepte analític i una estratègia alternativa a aquestes dinàmiques dissolvents de la ciutat i de la ciutadania, és qüestionar la pervivència de la democràcia. No és només concretar els drets, han d’exercir-i per a tothom. La qual cosa hi ha dos objectius que es condicionen alhora. Confrontar són l’Estat central i el sistema financer global. I l’altre objectiu reorganitzar el territori sobre la base de les articulacions dels municipis, policèntrics i metropolitans o regionals. La força local i la ciutadania activa pot conquerir els drets. L’exigència dels drets ciutadans és un factor essencial de la redemocratització de les societats considerades avançades. Però avançades cap a on? Posats a confiar i a tenir esperances millor confiar en les ciutats i regions urbanes o metropolitanes que als Estats carregats d’un excés de funcionaris i els governants ni poden ni volen conèixer el territori.
Catalunya Plural, 2024 
