Das gesetz

La setmana passada va començar amb l’esbroncada dels empresaris alemanys al president del Parlament i va acabar amb la multa de la federació anglesa de futbol a Pep Guardiola per portar el llaç groc. No són episodis equiparables, perquè mentre la federació es va limitar a aplicar la llei, els germans es van passar tres pobles, però tots dos abunden en la idea que Europa no ens entén. És el que pensen molts catalans. Amb la derivada d’una preocupant desafecció cap a un projecte que va recollir a Catalunya les adhesions més antigues i sinceres. Què ens passa? Com s’explica tanta insensibilitat?

Sí som gent pacífica i l’única cosa que reclamem és el dret a decidir, argumenten molts sobiranistes, des de la seva lògica. Com és possible que els europeus mirin a una altra banda mentre la presó provisional s’eternitza? Parapetats en la seva raó i aliens a la que puguin tenir els altres, els independentistes atribueixen aquesta actitud a una deriva autoritària de les societats europees. Pocs es plantegen que alguna cosa haurem fet malament per arribar a aquests extrems.

Perque no sempre ha estat així, oi? Hi va haver un temps en què Catalunya va gaudir d’enorme prestigi a l’altra banda dels Pirineus. Pujol va rebre el premi Carlemany a Aquisgrà, Catalunya liderava les euroregions, Kohl i Mitterrand visitaven el Palau i esmorzaven al Pati dels Tarongers. Què ha passat des d’aleshores? ¿Tant ha canviat Europa? No ho crec. La Unió Europea segueix sent el millor lloc del món per viure en llibertat, encara que estigui en mans d’una burocràcia insofrible.

El que ha passat és que els catalans hem tirat pel carrer del mig. Aquella que ningú entén. Hem optat per una via que espanta a Berlín i a Brussel·les, on la llei tot ho determina. Jo no vaig estar al Círculo Ecuestre, però no m’estranyaria que sortís a la llum Das Gesetz. La llei! Aquella que ens empara encara que limiti els nostres somnis. A Europa, saltar-se les lleis porta records bruns i així no anirem enlloc. Alguns li ho vam dir a Puigdemont. Dins de la llei, tot és possible. Que els europeus ens tornin a voler. Fins i tot que assumeixin que Catalunya s’ha guanyat el dret a viure d’una altra manera dins d’Espanya. Canviant la llei, si cal.