Armagedon

‘Si no compliu la llei, això serà Armagedon (Apocalipsi, Cap. 16, vers. 16)’. Així vaig començar la primera d’aquestes cròniques, el dia 5 d’octubre de l’any passat, després del discurs del Rei. I així ha estat. La llei no es va acatar, l’Estat es va enfurismar i va començar a donar pals de cec. O pals de jutge. Primer va ser l’1 d’octubre. Després la presó provisional. I ara, la decisió de Pablo Llarena d’enviar a presó sense fiança el candidat a president de la Generalitat (l’endemà que fes un discurs tan autonomista que la CUP no el va votar), a una expresidenta del Parlament i a mig govern català.

Tot, o almenys la part més substantiva, argumentat en una disquisició sobre la violència que molts juristes veuen forçada i que a Europa no colarà per molt que avorreixin la fugida endavant de Puigdemont. Vaig decidir estirar la metàfora d’Armagedon perquè res hi ha com la Bíblia per imaginar l’apocalipsi, encara que en aquell moment semblés excessiu. La majoria pensava que no arribaríem a tant. Els uns, per creure que els catalans es frenarien davant l’imperi de la llei. Els altres, per pensar que David sempre li acaba guanyant la partida a Goliat. S’equivocaven. Hi ha molts ‘Armagedons’, tants com religions caben al Pròxim Orient, però totes coincideixen que es tracta d’un lloc (físic o imaginari) on es van enfrontar Gog i Magog en una de les batalles de la fi del món. Jueus i cristians creuen que va tenir lloc als voltants de la ciutat de Megiddo, al nord del que avui és Israel, prop de Haifa. Megiddo no és un paratge molt visitat, potser perquè els mapes no han mantingut el seu nom grec, Armagedon, però val la pena. Contemplant les seves escasses ruïnes a la part alta d’un turó formada per les restes de la ciutat, un es pregunta de què va servir que guanyessin uns o altres, segons els relats, si no queda res de la glòria que va conèixer en els temps de Canaan.

Han copsat la metàfora? Si això segueix així, amb la política en mans dels jutges i la Generalitat sense un govern que pugui governar, aquí tampoc no quedarà res. Ni a Catalunya ni a Espanya. Res que permeti parlar de societats democràtiques i cohesionades, on la majoria de la gent intenta ser feliç. No caldrà que passin tants segles. Les ferides s’han aprofundit tant en els últims dies que costarà generacions tancar-les el dia en què els polítics tornin a recuperar el protagonisme. I de poc servirà que uns atribueixin la culpa Gog, i altres carreguin les tintes sobre Magog. El rellevant seran les runes socials i morals sobre les quals haurem de viure.