Una solució catalana

Una solució catalana és el que cal per posar fi a aquesta situació insuportable. Vaig arribar a aquesta conclusió escoltant a un home savi, Jesús Eguiguren, un socialista guipuscoà que va viure anys amb la pistola d’ETA al clatell i que va negociar amb la banda el principi de la fi de la violència. El que cal no és una solució definitiva, per què no n’hi ha, sinó un arranjament, ens va dir Eguiguren. Una mena de tripijoc com el que va permetre començar a pacificar la societat basca. Un arranjament que no pot ser, almenys d’entrada, amb l’Estat, perquè els que governen Espanya no estan per la feina i els que estan en condicions de governar Catalunya demanen la lluna.

Ha de ser una mica més modest, tot i que tant o més difícil d’aconseguir que reformar la Constitució o negociar una modalitat de referèndum que càpiga en ella. Cal que els catalans parlem entre nosaltres. Com van fer els bascos. Parlar de què? De com podem acabar amb el mal que divideix la nostra societat. Un mal que se sap com comença però no com pot acabar, com bé saben els bascos.

Són moltes les diferències entre Euskadi i Catalunya. Començant pel contrast entre la violència que va tolerar part de la societat basca, i el tarannà pacífic del gruix de l’independentisme català. No es tracta, per tant, d’importar el bacallà al pil pil com va fer Pepe Carvalho, sinó de buscar una recepta catalana. Un mar i muntanya que permeti seure en una taula a polítics que ara no imaginem ni tan sols passejant pel mateix carrer. Encara que sigui a la rebotiga d’una taverna poc freqüentada.

Quan Eguiguren es reunia en secret amb Otegi no era per resoldre l’agenda d’Euskadi amb Espanya, era per alguna cosa més modesta: buscar un arranjament basc. Menys que una solució, però més que el comportament orteguià. Sabia a poc? Pot. Però tot és relatiu. Sobretot quan l’alternativa és la violència o, en el millor dels casos, la simple cohabitació entre dues comunitats. Una cosa que també ens podria passar aquí.

Doncs això. Que parlin els que pertanyen, ara per ara, a universos que semblen irreconciliables. Que no pretenguin resoldre-ho tot. Que busquin un acord que permeti viure en pau, com es viu avui als carrers de Bilbao o Sant Sebastià. Un arranjament que eviti l’infern, estronqui les ferides, restableixi les regles del joc i faciliti la volta a casa dels presos. Després, tot arribarà.