Sovint, el soroll et deixa sorda. Crec que això és el que li està passant a aquesta societat amb la violència de gènere. Escoltem crits de fons però no entenem el que es diu. Violència de gènere. Són tantes les vegades que sento aquestes paraules, massa pel meu gust. I no perquè la seva repetició constant em connecti que segueix sense desaparèixer sinó perquè estan buides de significat, buides d’emoció, buides d’històries. Buides completament. Potser, que sentim més aquestes paraules, podria significar que hem aconseguit visibilitzar aquesta xacra. No ho sé, però el que sí que tinc clar que no hi ha més violència ara que abans de la nostra heroïna Ana Orantes. Ella va aconseguir remoure les consciències d’una societat que no anomenava la violència morint a mans del que l’havia anat matant dia a dia durant 40 anys al cap de pocs dies de vèncer la por, la culpa i la vergonya i fer-nos escoltar fragments del seu infern. Amb valentia va parlar i va dir “Jo no podia respirar, jo no podia parlar, perquè jo no sabia parlar, perquè jo era una analfabeta, perquè jo era un bony, perquè jo no valia un duro.
Així ha estat quaranta anys. Jo ho creia, ho creia, ho creia, perquè jo tenia onze fills, no tenia on anar-me’n, no tenia on anar-me’n… “La seva veu i els fets van ser una gran sacsejada i el 1999 es va reformar el Codi Penal establint ordres d’allunyament i tenint en compte la violència psicològica. Més tard, el 2004 es va aprovar la Llei Integral contra la Violència de Gènere i el 2007 la Llei per a la igualtat efectiva entre Homes i Dones de l’Estat espanyol i el 2008 la Llei Catalana del Dret de les dones a erradicar la violència masclista.
I ara, després de 20 anys, la societat segueix sense saber donar resposta. Perquè no és ni més ni menys que una societat plena de persones còmplices que després d’una llei estatal, diverses autonòmiques i un pacte d’estat segueixen sense saber el que significa la violència de gènere per a qui la pateix, no saben el que estem dient quan pronunciem aquestes paraules. És més, volen saber-ho? O saber-ho de veritat implicaria reconèixer que no estan tan lluny? Seria reconèixer el mal que els han fet o què han pogut fer? Hauran estat alguna vegada víctimes o agressors? Segurament.
Cada dia moltes més heroïnes com Ana parlen i ens expliquen el seu patiment. Relaten com els maltractadors han arribat a segrestar el seu ésser sense cops, sense bufetades però amb armes invisibles molt poderoses. Les han foradat amb paraules, mirades, silencis, humiliacions, càstigs… Aquestes històries ens costa molt més escoltar-les doncs potser no són tan diferents de les nostres alguna vegada. Mirar d’enfront de la violència et fa mirar-te a tu i a les teves dinàmiques relacionals. Les d’abans i les d’ara.
Personalment, quan t’has atrevit a no situar-te lluny i en veure’t allà amb aquestes dones a les quals anomenem víctimes de violència de gènere, saps que ets una d’elles i podries haver tingut o tenir algun dia aquesta vida de malson. Potser l’estiguis tenint ara.
La violència de gènere, aquesta violència estructural, present en tots els àmbits pren una especial importància en l’àmbit familiar i de parella perquè són entorns en els quals hi ha vincles i perquè són espais en què hauríem de sentir-nos segures. La llar, que en teoria hauria de ser un espai de protecció i cura, quan hi ha violència de gènere es converteix en un infern per a dones i criatures. Podem intentar imaginar el que significa no sentir-se segura a casa teva?
La violència de gènere és patiment, pèrdua d’identitat, mort en vida i mort definitiva. És deixar de ser tu, que et robin els teus desitjos. No calen pallisses perquè arribi un dia en què no sàpigues qui ets. Però els senyals dels cops sembla que són molt necessaris perquè el món et cregui. Perquè elles mateixes, nosaltres mateixes, ens creiem.
En la violència de gènere en la parella podem trobar-nos amb dones que han viscut violència psicològica, econòmica, social, ambiental, sexual i física. Poden haver patit d’un a tots els tipus de violència, amb més o menys intensitat i amb més o menys freqüència per un temps determinat. Però totes elles tenen una ferida per curar i és la que els està fent mal. Es van trencar. Bé no, les van trencar. La persona en la qual havien de confiar les va humiliar, insultar, menysprear, bufetejar, violar, les va obligar a avortar, a deixar de veure la seva família i amistats o les va forçar a deixar de treballar o a treballar i no disposar lliurament dels seus ingressos.
Quan parlem de violència de gènere, siguem conscients que estem parlant de nenes i dones supervivents. Sí, forts però així i tot trencades. Dones que un cop surten de les flames han de recuperar-se d’aquestes cremades. Elles, a algunes de les quals coneixeu i heu mirat als seus ulls, intenten reconstruir-se en un món en el qual se les qüestiona. Amb familiars i amistats que els diuen que com van poder aguantar alguna cosa així. Elles, després de vèncer la seva por i escapar de la situació es passen els dies justificant-se i buscant que les creguin doncs encara queda inseguretat en elles, culpa i dubtes sobre el que van viure com a conseqüències de la violència rebuda.
Sovint, molt sovint, ens trobem amb entorns que ajuden a perpetuar la violència, que amaguen, que tapen i els demanen a elles que tapin. Les callen amb el seu silenci o dient-les que no n’hi ha per tant, que això no és violència, que elles també són agressives, que perdien els papers … No ho feu, els fa moltíssim mal. És la violència que han de suportar després d’haver sortit d’aquesta relació que les estava destruint. Les fa fins i tot tornar a dubtar de si van viure el que van viure, de si estaran exagerant, si s’hauran passat denunciant a aquell home o simplement fent-lo fora de la seva vida.
Les dones supervivents de la violència de gènere, un cop fan el pas esperen de la societat una cosa que mai arribarà: Comprensió i reparació. No, hauran de llepar-se elles soles les ferides o trobar una manada que les abrigui. Una manada que no les qüestioni, que simplement les escolti i no posi ni un sol cop en dubte els seus sentiments. El que acaba succeint, massa vegades és que es tapen la ferida i segueixen produint.
Les persones que hem decidit implicar-nos en la lluita contra la violència de gènere seiem i escoltem les vides punyents d’aquestes grans dones. Dones que estan molt lluny del perfil de dona submisa i dòcil doncs com diu Eduardo Galeano “La por de la dona a la violència de l’home és el mirall de la por de l’home a la dona sense por”. Són moltes, escolta-les quan vulguin explicar-te, ja que gairebé sempre serà veraç el que expliquen. I escolta’t alhora perquè alguna cosa ressonarà en tu. No siguis còmplice ni un dia més i atreveix-te a escoltar-vos de veritat.
Catalunya Plural, 2024 
