Hola Ajuntament. Es nota certa proximitat electoral. Durant anys i panys s’ha parlat molt de dignificar la memòria popular del nomenclàtor i la imminència de les urnes accelera el procés. Al cap i a la fi, ho hem dit més d’una vegada, l’espai públic és polític, per això ens alegra que en menys d’una setmana el passatge de l’Escola de l’Univers de Gràcia rebi el nom de la lluitadora antifranquista Isabel Vicente, a la que s’unirà a la Barceloneta l’aclamat Pepe Rubianes i al Raval l’anarquista Àngel Pestaña. Així l’Ajuntament compleix de mica en mica la petició de democratitzar les vies urbanes amb personatges fins ara ocults a la quadrícula.
Però, és inevitable, hi ha molta feina a fer. A més de pensar a donar un nou tarannà al mapa no estaria de més protegir el petit patrimoni. Suposo que poc es pot fer davant l’especulació. Si algú és propietari del sòl i vol lucrar-se té tot el dret de fer-ho, sobretot si ningú es fixa a la bellesa de les petites coses, les mateixes desaparegudes per la ceguesa de moltes generacions i el fals error d’associar novetat amb progrés, quan amb intel·ligència i diners no és pas utòpic combinar façanes pretèrites amb interiors moderns.
Com el tema és ben sucós li dedicaré quatre texts. Avui passejaré per la zona de Camp de l’Arpa. Rep el seu nom per una antiga referència de l’any 1037 a un cartulari de Sant Cugat. Ad Ipsa Archa. L’inici de l’actual barri és a la cantonada del carrer Rogent, antic torrent del Bogatell, amb el carrer Freser. Aquest punt conserva un aroma antic per l’edifici del forn i el que inaugura el carrer Finestrat, un xic més avall, però en el meu cas començo l’itinerari al número 208 de Freser, on una caseta de planta i pis de 1920 roman solitària entre blocs de clares reminiscències porciolistes. La pervivència d’una fusteria propicia la seva supervivència. Quan mori el propietari tindrà els dies comptats. Ara sobresurt de la resta del carrer i constitueix tota una raresa. No deixa de ser curiosa la data de construcció donada la seva modèstia. Vista de lluny resulta més vetusta, especialment si es compara amb tot el Modernisme popular de la zona, sorgit en gran part per l’annexió a Barcelona i el boom posterior de la tendència famosa arreu del món per Gaudí i companyia.
L’agregació d’aquest tros, confós masses vegades amb el Clot, esdevingué el 20 d’abril de 1897. En aquesta data l’immens poble de Sant Martí de Provençals passà a formar part de la ciutat comtal. Potser per això al carrer de Besalú hi ha una casa amb aquesta data ben visible a la seva façana, com si el propietari volgués indicar la seva importància envers el fet històric. El que dic és ben probable. L’immoble s’ubica ben a prop de l’antic conjunt rural de Can Robacols, des de 1987 una plaça gegantina que només conserva d’aquella riquesa petits passatges com el de Pistó, que a pocs metres del xivarri transporta al passejant a un silenci desaparegut, una caseta al carrer de l’Historiador Maians i el que potser sigui el passatge més estret de Barcelona, tan irrellevant que es pot considerar una extensió lateral del carrer de Josefa Massanés. Si baixem aquesta via arribarem a la que homenatja a l’actor Lleó Fontova, on encara és dempeus la cooperativa l’Antiga, fundada l’any 1866, asfixiada entre construccions sens cap mena d’identitat.
De cop i volta l’estretor ens torna al malson. Un cop acaba el carrer Fontova arribem al de Mallorca. Al seu número 580, gairebé a la cruïlla amb Rogent, trobem la Formiga Martinenca, una altra heroïna resistent entre lletjor, una prova més de la intensa vida associacionista del barri on visqué Bonaventura Durruti.
Baixo per Rogent fins arribar a València i m’aturo un moment a l’estàtua de l’oca de Frederic Marés que té el seu partenaire ben lluny, concretament entre l’avinguda de Roma i el carrer Aragó, on un gall mut cerca, sens cap mena d’èxit, cridar l’atenció dels vianants. En realitat l’oca és troba al punt i final del carrer dels Enamorats, una absoluta excepció a la racionalitat viària de l’Eixample. Podeu comprovar la seva anomalia al planisferi. Neix a la Diagonal, just a la recentment rebatejada plaça de Pablo Neruda, i mor a l’escultura.
El seu traçat es correspon a l’antiga Via Molinaria, repleta de molins que regaven el famós Rec Comtal. Variava el seu nom al carrer de València, que aleshores, a partir d’aquell tram, era conegut amb el nom de Sant Sever, potser per la presència d’una sant que és més famós al barri gòtic amb la seva preciosa església barroca d’una sola planta.
Però som al Clot. El carrer València és una via ràpida monòtona que condueix a la Meridiana. Si la caminem pel seu cantó muntanya ens endurem una grata sorpresa, un estrany enmig del camí. És el carrer de l’Arc de Sant Sever, ens rep amb el que segurament fou una masia, sense sostre, quelcom a reparar amb urgència per a protegir-la de la seva desaparició. La finca ocupa tot el cantó esquerra, on també hi ha una placa de carrer gairebé inèdita a la zona. És de mitjans de segle XIX i dóna romanticisme a l’espai, que a la seva vessant dreta té edificis destacables. Un de 1936 al número 13 té un bonic pom faraònic.
És una via angosta. El poeta Josep Pedrals, que un dia tindrà el seu carrer, em comenta amb raó que repararen el paviment l’any 2015. Corroboro la dada i penso que potser hi ha una mica d’esperança futura. Si deixem la rectitud de la línia al fons descobrirem un taller ocupant l’antiga zona d’hort. A l’esquerra una petita porta dóna accés a una meravella culminada al fons amb una casa de la primera meitat del Vuicents, semblant a d’altres localitzables al carrer d’Igualada o al de la Fraternitat de Gràcia. Si alço la vista la contemplo empetitida, amenaçada pels blocs alts i massa verticals de les rodalies.
La masia del carrer de l’Arc de Sant Sever i els seus voltants haurien d’estar protegits per llei. Si preservem edificis emblemàtics hauríem de fer el mateix amb zones concretes de Barcelona. Perdre-les i omplir més caselles de nostàlgia seria una derrota massa irreparable, i encara som a temps d’actuar per a salvar un patrimoni capaç de salvar l’ara a partir de l’ahir.
Catalunya Plural, 2024 
