A Catalunya, fa falta més valor per a ser moderat que per ser extremista. La boutade va saltar durant una conversa que van mantenir Joan Coscubiela i Santi Vila al Cercle d’Economia. Suposo que als dirigents independentistes que estan a la presó no els faria cap gràcia. Com tampoc li ha de fer als que viuen assenyalats amb el dit per ser del bàndol maleït. Però la frase només pretenia subratllar la gosadia que cal tenir per anar de moderat en una societat tan polaritzada com la catalana.
Ara per ara, som quatre gats, despatxats com equidistants. Un epítet simpàtic que, en el millor dels casos, és sinònim de gilipolles, i en el pitjor de col·laboracionista. Als que assumeixen aquest paper des del sobiranisme, com l’ex conseller Santi Vila, uns els retreuen persistir en una obstinació inútil enfront d’un Estat franquista, i altres, ja s’imaginen de que els acusen. I als que assumeixen la moderació des de l’esquerra, com Joan Coscubiela, uns els atribueixen fer el joc a la dreta espanyola més corrupta, i altres, doncs el mateix que a Vila: haver-se venut a l’enemic per un plat de llenties.
Així estan les coses. O així estaven, fins fa poc. La meva impressió és que alguna cosa comença a virar. En l’acte del Cercle d’Economia hi havia molta gent. En la presentació del llibre de Joan Coscubiela, fa unes setmanes, estava petat de gent. I a la de l’assaig de Santi Vila, també. Em sembla observar un nou clima. Potser incipient, però rellevant. Res comparat, per descomptat, amb les mobilitzacions de diumenge passat. Ni tan sols amb les que organitzen els altres.
Som pocs encara. Però noto certa fam de moderació. Entre persones de diferent procedència unides per algunes coses. La necessitat de recuperar la raó i deixar de banda massa emocions. La urgència de més política, menys jutges (amb el correlat de la sortida dels presos de les presons) i menys proclames. El pànic davant la fractura social. La por a la cronificació del conflicte. El rebuig al relat delirant de molts mitjans (d’aquí i d’allà). L’horror davant el deteriorament de la salut democràtica (d’allà i d’aquí). L’esglai davant la demagògica de les xarxes socials (de totes, o gairebé totes).
La rebel·lia intel·lectual enfront de la fatalitat de la història. I la voluntat de donar més protagonisme als partits polítics, per dolents que siguin, i menys al populisme salvador. Potser avui encara siguem quatre gats. Però crec que si tot segueix així, acabarem sent més. Suficients per aixecar una plataforma de moderats. Que seria la més radical de les iniciatives.
Catalunya Plural, 2024 
