Té el catalanisme un component racista o supremacista? El va tenir en els seus orígens? I si així fos, invalida això o contamina les diverses expressions polítiques hereves del catalanisme que han anat sorgint durant els darrers 150 anys? La historiografia dominant ha amagat o desdibuixat aquest incòmode factor deliberadament? O l’ha defugit la didàctica de la Història a fi de construir una imatge idíl·lica i romàntica del moviment catalanista? Sobredimensionar aquest aspecte és incitar a una mala interpretació històrica? Aquest és el debat historiogràfic i didàctic que podria plantejar-se arran del conflicte que es viu a l’Institut Joan Boscà, i que va tenir el seu punt àlgid quan fa uns dies es va haver de suspendre la jornada de portes obertes davant la confluència d’una concentració antifeixista amb una altra d’antiadoctrinadora.
Catalunya Plural ha demanat al professor Francisco Oya el dossier que va repartir als seus alumnes amb les cites dels pròcers del catalanisme que demostrarien l’essència supremacista de l’ideari nacionalista. Aquest dossier, que es pot veure en la seva totalitat en aquest enllaç, és el que va aixecar les protestes d’alguns alumnes de 2n de Batxillerat i que, segons la direcció del centre, no es va demanar al professor que retirés sinó que contextualitzés (el professor diu tot el contrari).
El dossier comença amb una cita del periodista i escriptor Pompeu Gener (1848-1920), escrita fa 130 anys i que llegida avui sens dubte fa posar els pèls de punta:
A Espanya, la població pot dividir-se en dues races: l’ària (celta, grecolatina, goda) o sigui de l’Ebre al Pirineu; i la que ocupa de l’Ebre a l’Estret, que, en la seva major part, no és ària sinó semita, presemita i fins i tot mongòlica [gitana] (…) Nosaltres [els catalans], que som indogermànics, d’origen i de cor, no podem patir la preponderància de tals elements de races inferiors.
I el tanca una llarga cita de Valentí Almirall, de 1902, en la que d’alguna manera renega de la deriva que havia agafat el moviment catalanista uns anys després d’haver escrit i publicat Lo catalanisme, motiu pel qual segueix avui sent considerat el pare espiritual del catalanisme polític.
Fuimos los primeros, o de los primeros a lo menos, en pregonar y propagar las excelencias del regionalismo en general y las ventajas que del mismo podría reportar nuestra patria catalana, y no han pasado todavía treinta años que hemos de hacer constar que nada tenemos de común con el catalanismo o regionalismo al uso, que pretende sintetizar sus deseos y aspiraciones en un canto de odio y fanatismo, resucitado o medio resucitado de un período anormal y funesto de la historia de nuestras disensiones.
“Certament alguns alumnes d’un dels grups de batxillerat es van indignar molt quan vaig passar el dossier. Jo només pretenia que coneguessin d’una forma més àmplia un altre aspecte d’un moviment que ha estat important a la història de Catalunya, ja que el llibre de text només en donava la visió amable. Els alumnes han de conèixer la història, no la propaganda o la visió canònica d’un determinat moviment”, explica Oya a aquest diari. Va negar-se a contextualitzar el dossier? “De cap manera, però és que aquest full no es reparteix en el buit, portàvem dies parlant del context històric, això és el que es fa sempre, expliques un tema i després analitzes uns textos, visiones un tros de pel·lícula o d’un documental, mires uns mapes, unes gràfiques, en fi, el normal”.
Però amb això està dient als seus alumnes que el nacionalisme català és supremacista? “No en la seva totalitat, i la prova és l’últim text que hi poso [el de Valentí Almirall], però sí que és un component important i té una continuïtat històrica fins els nostres dies, això em sembla evident”, sosté Oya.
El professor Oya confirma que ha rebut la notificació segons la qual se li ha obert un expedient disciplinari, que no ho és per aquest dossier, sinó per, suposadament, haver proferit expressions masclistes o xenòfobes a l’aula. Al mateix temps, la direcció del centre li ha comunicat que no seguirà impartint classe als dos grups que tenia de 2n de Batxillerat, cosa que li sembla inaudita (“em sembla que no hi ha precedents a tota Espanya d’una cosa així”) mentre que manté els grups que dona de 2n i 4t d’ESO.
Descontextualització i mala interpretació?
“Els textos són reals, però estan molt descontextualitzats, ja que el component racista és un denominador comú a tots els moviments prenacionalistes i nacionalistes europeus de la segona meitat del segle XIX, i no suposen un tret distintiu del nacionalisme català”, assegura Joaquim Prats, catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la UB. “En l’origen del nacionalisme català hi havia dues tendències, la que venia del federalisme i entén el tret distintiu des d’una vessant cultural, i aquí situaríem Almirall, i d’altres que entenen el catalanisme des d’una vessant racial, però als anys vint i trenta només grups molt minoritaris defensen postulats racistes o arriben a flirtejar amb el feixisme, com el cas de Nosaltres Sols”. Precisament, dos dels autors de l’antologia d’Oya van pertànyer a aquesta escissió d’Estat Català que va intentar establir vincles amb el règim nazi: Daniel Cardona, considerat el líder de Nosaltres Sols, i Josep Genovès.
Prats, que també ha escrit diversos manuals d’història per al currículum de batxillerat, coneix el llibre d’Alcoberro i defensa que “no es pot considerar tergiversador”, cosa que no podria dir, assegura, d’altres llibres de text sobre la història de Catalunya que es poden trobar en algunes aules de Primària. “En tot cas, veig absurd ficar els alumnes en aquesta tessitura, no ho trobo adequat; a l’hora de fer història sempre podries entrar en mil detalls, però quan t’adreces a infants has d’anar als aspectes essencials. I el catalanisme finalment desemboca en un partit majoritari que és la Lliga, un partit que intenta governar Espanya i que basa el seu ideari en l’element cultural, no en el racial”.
Una opinió semblant en té Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània de la UB. “Els textos no són cap invenció, i seria tan absurd intentar negar el rastre etnicistes del catalanisme com no entendre que aquest és un component molt minoritari”, comenta. “El problema no són els textos –afegeix–, sinó la intenció amb què es mostren, i donar-li una excessiva importància a aquest factor seria explicar la història agafant el rave per les fulles”. Amb tot, es mostra prudent perquè “jo no puc saber amb quina intenció aquest professor mostra aquests textos als seus alumnes”.
Mayayo no amaga que no li ve gens de gust opinar sobre aquest assumpte. Sobretot perquè li sembla perillós que, en l’actual context polític, aquesta mena de debats historiogràfics, més propis de la universitat, es traslladin als instituts. Més o menys el mateix deu pensar Agustí Alcoberro, ex líder de l’ANC i coautor del llibre de text que s’usa a l’Institut Boscà, i que segons Oya només mostra la cara amable del catalanisme. Alcoberro ha refusat donar la seva opinió al Catalunya Plural. “Crec que no es bo barrejar història (i didàctica de la història) amb periodisme polític”, argumenta.
Aquest diari també ha demanat l’opinió al respecte a l’historiador Jaume Sobrequés, autor de diversos llibres sobre història de Catalunya i antic director del Museu d’Història de Catalunya. Per Sobrequés, en aquest cas “es parteix d’una mala interpretació sobre el que les paraules volen dir en el moment històric que van ser dites o escrites”. “Parlar de raça o parlar d’ètnia al segle XIX tenia un sentit cultural antropològic que no era el que tenen avui aquestes paraules, traslladar al present conceptes que en el passat tenien un altre significat o unes altres connotacions és manca de rigor interpretatiu”.
“Jo no necessito defensar ningú, sinó posar les coses en el seu context històric, que és el que ha de fer l’historiador; no fer-ho és fer trampes, les faci qui les faci”, diu Sobrequés, que assegura que avui dia la major part d’historiadors, fins i tot els situats en una òrbita d’esquerres (i cita expressament a Fontana i Borja de Riquer) accepten que l’origen del catalanisme és transversal, ja que abraça des de les classes populars fins a la burgesia, en contra de la idea “que està superada i passada de moda” de que el catalanisme és un invent exclusivament burgés.
Catalunya Plural, 2024 
