El Codi Penal espanyol distingeix dues tipologies delictives, l’agressió sexual i l’abús sexual. Hi ha agressió quan l’autor imposa la seva voluntat a la víctima mitjançant violència o intimidació, i si comet penetració o introducció d’objectes o membres corporals la llei ho anomena violació, delicte castigat amb les penes més greus. Si l’autor comet el fet aprofitant la superioritat, la privació de sentit o un trastorn mental de la víctima, o simplement aquesta té menys de 16 anys però no hi ha violència ni intimidació, s’anomena abús sexual. Aquest delicte, segons els casos, pot tenir penes també molt greus, encara que sempre per sota de les de l’agressió sexual.
En el cas de «La Manada», conegut per tothom, ens trobem davant de tres sentències diferents: la de 371 pàgines dictada pels dos magistrats que han format majoria al Tribunal, que condemna als joves a nou anys de presó per abús sexual; l’absolutòria del magistrat dissident que en el seu vot particular reflecteix una cosmovisió arrelada en una part de la societat; i la sentència que sense estar escrita formalment té més força al carrer i als mitjans de comunicació, que es resumeix en el lema «no és abús, és violació».
No podem deixar-nos portar per declaracions emeses des de l’emoció, la indignació, el desconeixement i potser en algun cas per la manipulació barroera. Ni podem perdre de vista que nou anys de presó és un càstig molt greu i que la sentència del Tribunal expressa un rebuig i una censura categòrica i severa de la conducta dels acusats. Però els juristes i els professionals en general hem de reconèixer que el missatge que transmet és equívoc i que la distinció entre intimidació i abús pot ser molt problemàtica. Després de llegir la criticada sentència no tinc cap dubte que els fets provats poden ser qualificats com a violació d’acord amb el criteri del Tribunal Suprem, que ja fa temps ha deixat d’exigir que per apreciar aquest delicte la víctima hagi oposat resistència física, atès que pot haver quedat paralitzada per la por, indefensió o decisió d’evitar mals més greus.
L’equilibrisme retòric de la llarga sentència no pot pal·liar la impressió que provoca el relat del que cinc homes fan amb una noia de divuit anys i el sofriment que l’agressió “en manada” (la seva autopercepció ja els delata) provoca en la seva presa. És possible que els magistrats hagin sentit el vertigen que produeixen les penes tan elevades previstes al Codi penal per la violació en grup i hagin entès que a més havien de sumar-les tenint en compte que havien de apreciar un delicte de violació per cada agressor, el que hagués comportat una pena final de vint anys de presó per a cadascun, pena superior a la prevista per la llei per al delicte d’homicidi (que és de deu a quinze anys). En tot cas, hi havia solucions més fundades jurídicament i alhora més comprensibles socialment que la qualificació dels fets com abús sexual continuat per prevalença de superioritat.
En aquesta ocasió la resolució definitiva sobre el cas la dictarà el Tribunal Suprem, però més enllà del cas concret potser és hora de plantejar-se l’oportunitat d’una reforma legal que adopti el model dels països que no distingeixen entre agressió i abús sexual. Ens hem de preguntar si té sentit considerar sempre més greu, de manera absoluta i apriorística, una conducta sexual amb intimidació que l’abús de superioritat, l’abús d’una persona narcotitzada, discapacitada o privada de sentit. A més, en els casos d’abús de menors, hi ha res més intimidatori que el mateix fet que el partner sexual sigui un adult? I si pensem en els infants més petits, com expliquem que un adult pugui penetrar un nen o una nena de cinc anys sense violència?
Evidentment una reforma dels delictes sexuals no pot fer-se sense tenir en compte la necessitat d’un replantejament global i serè, corregint les mostres de desmesura i irracionalitat en què ha incorregut el legislador en les reformes de 2010 i 2015 i posant a disposició dels jutges instruments que permetin una adequada valoració de les circumstàncies i la gravetat de cada cas concret segons exigències de proporcionalitat.
Catalunya Plural, 2024 
