Molt aviat, uns anys després del 68, es va iniciar des de molts fronts la “contrarevolució”, les denúncies conservadores, el menyspreu de joves immadurs i oportunistes. I els que van somiar “la revolució”, es van sentir fracassats i traïts. La revolta del Maig francès va promoure molts canvis alliberadors, però ni va ser una perversió de l’ordre democràtic, al contrari, ni va ser tampoc una revolució mimètica de les lluites contra les dictadures o contra el sistema capitalista.
Era a Paris des dels inicis de 1962. Set anys seguits, a finals del 68 vaig retornar a Barcelona. I des d’aleshores viatjo sovint a Paris. Per feina, amistats i plaer cada any faig dos o tres breus estades a Paris i algun any alguns períodes més llargs. El maig 68 el vaig viure des de dins, la Sorbonne era gairebé la meva casa. I també des de fora, amb una certa distància. Hi havia un discurs polític sense projecte i una revolta social i cultural que ha contribuït a canviar les institucions i els comportaments col·lectius. Les crítiques interessades i les falsedats difoses per ignorants han intentat a devaluar el 68. Per això crec interessant plantejar cinc preguntes i les seves respostes.
Quan es va iniciar el moviment 68? Va ser una revolució sexual?
El ministre d’Educació va visitar la Universitat de París-Nanterre el 22 de març. Els estudiants es van concentrar i xiular al ministre conservador. Una de les seves reivindicacions era que es permetés que a les residències universitàries els nois poguessin trobar-se amb les noies i viceversa. El seu portaveu era Cohn Bendit, un estudiant que formava part d’un col·lectiu d’idees anarquistes. El ministre li respon amb poca solta: “si està calent tiris a la piscina”. Va ser una provocació. El moviment universitari era molt fort i eren molt crítics amb el sistema institucional jeràrquic i burocràtic. Reduir-ho a la “revolució sexual” és una falsedat.
L’ocupació de la Sorbonne (la Universitat central de Paris) va ser una orgia juvenil?
El moviment dels estudiants va créixer de març a maig. La gran manifestació és el 13 de maig i ocupa tot el centre de París. Als estudiants s’afegeixen professors, joves i militants de tota mena. És un acte expressiu, sense un projecte concret. És la revolta cultural, ant institucional. Una part de la manifestació acaba a la fortalesa obrera i simbòlica: la Renault (Boulogne-Billancourt, a la perifèria de París) i una altra part ocupa l’edifici de la Sorbonne.
Hi havia un projecte revolucionari? ¿Va fracassar, no és així?
Hi havia organitzacions amb vocació revolucionària, relativament minoritàries però que van liderar el moviment universitari i que es va estendre a altres sectors, instituts i escoles, col·lectius professionals i culturals i sectors minoritaris del sindicalisme obrer. En el discurs hi havia una mimesi de grans moments revolucionaris: 1789, 1848, la Commune de 1871, la revolució russa de 1917 i l’Alemana entre 1918 i 1921, el Front Popular de 1936, la mobilització popular a l’acabar la guerra de 1945. I les referències als Consells obrers d’Italia i Gramsci als anys 20, al Che Guevara, a Berkeley i Marcuse, a la revolució cultural xinesa…
Però entre el discurs i l’acció hi havia una gran diferència. Ni hi havia un projecte de prendre el poder central de l’Estat, ni hi havia una força social, cohesionada, amb objectius clars i compartits. No va fracassar el moviment de maig, va fracassar el discurs revolucionari dels marxistes-leninistes (trotskistes, maoistes), dels anomenats ‘consellistes’ (els consells o soviets com prioritzava Rosa Luxenburg), anarquistes, llibertaris, i dels ‘situacionistes’ (postmarxistes i post surrealistes, inspirats per Lefebvre, el líder fundador Guy Debord). Però va ser una revolució cultural. La societat va canviar i l’Estat va assumir reformes socials i institucionals.
El moviment obrer es va confrontar o va menysprear el moviment obrer, o sindical?
Els sindicats majoritaris i especialment la CGT, el sindicat amb més força combativa, van fer el “seu moviment de maig”. Van plantejar importants reivindicacions salarials, condicions de treball, participació o control a les grans empreses, polítiques d’habitatge i transports, etc. Van ser crítics envers les organitzacions revolucionàries i aquestes els consideraven traïdors a la revolució.
El moviment universitari va ser la flama, però va haver-hi altres, a més dels sindicats obrers, també diversos sectors de l’Estat (judicatura, presons), de l’anomenat ‘ambientalisme’ (ecologia i medi ambient, retorn a la natura i al ruralisme, contra la malversació dels recursos bàsics), la vida quotidiana (la ciutat amable, l’espai públic i la convivència, el “dret a la ciutat”, títol del llibre de Lefebvre publicat el 1968), el feminisme (el Mouvement de libération des femmes es crea el 1968), el món artístic (al servei de la gent), sectors professionals, com el de la sanitat, etc.
Els líders i activistes del maig 68 van utilitzar la seva fama mediàtica per situar-se en la política professional i en els negocis o en els mitjans de comunicació i van derivar cap a posicions neoliberals?
És el cas d’una petita minoria difícil d’avaluar, altres han fet carreres polítiques o professionals molt honestes, molts altres hi han mantingut els mateixos valors. I cal no oblidar que en el moviment de maig van participar-hi desenes de mils de joves de tota mena. L’acusació d’oportunistes o traïdors es pot aplicar a molt poques persones.
Catalunya Plural, 2024 
