Ja coneixen la faula. Cansades que un elefant trepitgés la seva llar, les formigues van penetrar a l’orella del paquiderm. Aquest va embogir, es va tirar per un barranc i el formiguer es va salvar. L’independentisme català és un gran consumidor de rondalles i mites en els quals David acaba amb Goliat, l’home honrat de la Bíblia pot amb el Leviatan, Venus li guanya la partida a Mart, i Astèrix porta de corcoll els romans.
L’analogia de l’elefant funciona perquè l’Estat se li sembla. És un animal implacable però mastodòntic. Cerebral però obsessiu. Capaç de fer front a la majoria de les bèsties de la sabana, però maldestre enfront d’un exèrcit de formigues. Aquesta analogia ve al cas perquè ahir la justícia belga va rebutjar l’extradició sol·licitada per Llarena. Mala notícia per l’elefant que es va passar el dia espolsant les formigues.
No és la primera vegada que l’Estat espanyol rep una pulla. Ni serà l’última, perquè la resposta jurídica al Procés és un disbarat. No ho era que l’Estat defensés la llei davant dels que van pretendre proclamar una DUI, però ho és la formulació que el jutge del Suprem ha donat a aquest propòsit. La justícia europea no comparteix el seu plantejament. D’aquí que avui sigui un altre dia de solaç per a l’independentisme (al revés del que va passar amb la difusió dels escrits xenòfobs de Quim Torra).
El més noi ha tornat a guanyar una batalla. Fa un parell de dies vaig veure a Paco Maruenda gesticulant en televisió. Amb una mà alçada assenyalava el que és Espanya, amb els seus 47 milions d’habitants i el seu lloc entre les economies del món. Amb el polze i l’índex de l’altra caricaturitzava Catalunya. Una petitesa. Hauria de saber que no n’hi ha prou amb mesurar gairebé tres metres, com Goliat, o tot a sis tones com els elefants per guanyar totes les batalles.
Pel que fa a Torra i Puigdemont, més li val recordar que, en la vida real, els elefants mai es tiren per un precipici perquè unes formigues els turmenten l’oïda. De vegades s’enfurien i es carreguen el formiguer.