Era el 1985 i el Museu d’Art Modern de Nova York havia programat una exposició de pintura i escultura contemporània que va posar en alerta a una desena de dones. ¿152 homes i 17 dones? ¿De veritat deixarien que aquestes xifres fossin l’epíleg a 20 anys de teoria i pràctica feminista? Com que les preguntes no eren retòriques, es van posar màscares de goril·la (“així ens hem de posar les feministes perquè se’ns prengui seriosament en el món de l’art”, va dir, anys més tard, una d’elles), van adoptar noms d’artistes mortes per protegir el seu anonimat i es van dirigir al MoMA disposades a avergonyir els seus directius.
No van ser els únics a qui van avergonyir amb els seus flagells irònics, els seus cartells i les seves estadístiques incontestables. Els anys següents, les Guerrilla Girls van posar el dit a la nafra a galeristes, crítics, comissaris i col·leccionistes. “Quan el masclisme i el racisme hagi passat de moda -van escopir en un cartell-, ¿quant costarà la teva col·lecció?”. Un matí, una galeria es llevava empaperada de cartells. I, l’endemà, forçaven que el Guggenheim canviés una exposició exclusivament masculina. “¿Les dones han d’anar despullades per entrar al Metropolitan Museum? Menys del 5% dels artistes al Metropolitan Museum són dones, però el 85% dels nus són femenins”.
El sector va respondre com era de preveure: a la defensiva i amb molta indignació. No obstant, els seus cartells apuntaven a les vergonyes del sistema de l’art més enllà dels temes de gènere.
Les Guerrilla Girls van ser l’última gran sacsejada del feminisme radical dels anys 60 i 70, que va insistir que l’art institucional no és precisament un terreny d’avantguarda social on hi ha innovació i es pensen les coses. Per descomptat, en igualtat no és així: l’art contemporani ha demostrat que pot ser un dels bastions del sexisme més inexpugnables. Aquest grup de superheroïnes clandestines –tant elaboraven estudis d’història de l’art i d’estereotips femenins com cartografiaven les trames masculines que sostenien el món de l’art– també es van esforçar a desbaratar aquestes “ficcions” que exalcen l’”artista geni” i l’”obra mestra”, dos mites que sostenen un concepte d’art que es presenta com a independent del seu context social i històric.
Les Guerrilla Girls no van deixar d’assenyalar alguns tics del circuit: excloure del cànon paràmetres considerats tradicionalment femenins; donar tractament de genialitat a senyors, i relegar les dones a una subcategoria d’”art menor”. A mitjans dels 80, amb Wall Street als altars, els senyors de l’art tenien clar que no es forrarien amb les performance i experiments comunitaris i feministes dels 70.
“És tan difícil veure les dones als museus”
¿I què diuen les estadístiques tres dècades més tard? A l’Estat espanyol la situació és esperpèntica. Es dóna la paradoxa que tot i que més d’un 70% de les estudiants a les Facultats de Belles Arts de l’Estat són dones, la seva presència posterior als circuits de l’art és molt limitada. A Catalunya, tal i com apunta el 4t informe de l’Observatori Cultural de Gènere fet amb la col·laboració de Mujeres en las Artes Visuales, on s’analitza la presència de la dona en les exposicions realitzades per 10 grans centres d’art de Barcelona entre el 2010 i el 2015, sentencia que només el 14% de les exposicions van ser dedicades a dones artistes.
No cal anar gaire lluny. El percentatge de dones artistes a ARCO va ser d’un 5% el 2017. Paradoxalment, a nivell extern, què diuen sobre gènere les xifres de visitants de museus? Segons dades del 2016 de l’Observatori de Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya, el nombre de dones que visiten els museus és superior al d’homes: 42,8% enfront del 39,1%. La investigació dona altres conclusions interessants, com ara que el nivell d’estudis de la mare influeix en la propensió d’una persona a visitar museus i exposicions.
La realitat, però, és que una part important dels visitants dels museus no són catalans, sinó turistes. En aquest sentit els dards de les Guerrilla Girls no es poden considerar enterrats. Elles advocaven perquè l’art fos un llenguatge accessible, lliure i universal que comuniqués bellesa, crítica i innovació, i no un àmbit selectiu, minoritari i masclista. El seu posicionament és vigent i referencial per a l’art feminista que vol canviar no solament la situació de les dones, sinó també, i com a conseqüència, el món.
Catalunya Plural, 2024 
