El maig francès es va iniciar en l’àmbit universitari de París i els seus protagonistes van ser col·lectius anarquistes, situacionistes i nuclis radicalitzats de la UNEF, el potent sindicat estudiantil a Nanterre primer, al març, i a l’abril/maig la mobilització es va concentrar al Quartier Latin i el seu punt central la Sorbonne. Els grups d’extrema esquerra, troskistas, maoistes, consellistes i autogestionaris (PSU) van aportar ideologia política revolucionària clàssica, més o menys “comunista” però crítics amb els Partits Comunistes legals i institucionals. El conjunt dels milers d’estudiants tenien majoritàriament tenies idees molt diverses i elementals. La guerra del Vietnam i el mite del Che Guevara. La gairebé desconeguda Revolució cultural xinesa i un altre mite, la revolució de 1917 russa i la Tercera internacional. El moviment universitari de Berkeley (Califòrnia) i l’emergència dels afroamericans, amb els seus líders com Angela Davis. I òbviament la tradició revolucionària francesa: 1789, 1848, la Commune de 1871, el Front Popular de 1936 i la mobilització social de les classes treballadores, que el 1945 van exigir les transformacions pròpies del welfare state segons el programa del Consell Nacional de la Resistència (reconeixement dels sindicats, Seguretat Social, etc.). França a la fi dels 60 s’avorria, s’havien multiplicat els conflictes socials, la indignació per la guerra vietnamista havia estat donat lloc a manifestacions massives i que es confrontaven amb l’aparell policial i en les Universitats el pensament radical era dominant. El malestar de les noves generacions, un sistema institucional rígid, una societat classista, el govern presidit pel General De Gaulle conservador i sense il·lusions de canvi. El pensament de les minories actives s’inspiraven en personatges molt heterogenis. Sartre i Althuser, André Gorz i Guy Debord (líder situacionista), Marcuse i Lefebvre, Lenin i Trosky, Gramsci i Mao, Rosa Luxenburg i Dutchke. Moltes i diverses idees però no un projecte polític. Un moviment més expressiu que estratègic. Més presencial i vital de conquerir el poder. El discurs revolucionari s’inspirava de les grans revolucions, com la francesa o la russa sense programa revolucionari. La realitat era una altra, sense saber-ho estaven fent una revolució cultural i generacional a la qual s’afegia una mobilització enorme de les classes treballadores, amb 10 milions de vaguistes i centenars de fàbriques i institucions ocupades. No va ser la revolució somiada va ser una revolució cultural democratitzadora i un conjunt de conquestes socials de les classes populars, com la francesa o la russa sense programa revolucionari. La realitat era una altra, sense saber-ho estaven fent una revolució cultural i generacional a la qual s’afegia una mobilització enorme de les classes treballadores, amb 10 milions de vaguistes i centenars de fàbriques i institucions ocupades. No va ser la revolució somiada va ser una revolució cultural democratitzadora i un conjunt de conquestes socials de les classes populars.
El maig francès va tenir impacte en l’opinió pública espanyola més o menys polititzada, i potser una mica més gran a Catalunya, especialment entre els sectors intel·lectuals i professionals i en el medi universitari i de Comissions Obreres. A diferència del PC francès que va ser entre reticent i en molts casos molt crític, al límit de la denúncia, el PCE i sobretot el PSUC, va simpatitzar amb la mobilització dels estudiants, especialment la militància. No obstant això a la fi del que 60 la repressió de la dictadura hi havia gairebé destruït el Sindicat democràtic dels estudiants i debilitat a les organitzacions del PSUC, a la Universitat i CCOO. No obstant això seguia sent amb molt la esquerra hegemònica i amb més capacitat mobilitzadora. La seva política democràtica, unitària i pacífica tenia un discurs moderat i apareixia davant els estudiants radicals i joves activistes en algunes fàbriques i barris populars poc revolucionari. En aquests anys van aparèixer o es van fer més actius organitzacions radicals, molt doctrinàries i en alguns casos amb tendències a la violència. Algunes escindides o amb vocació “comunista” com el PCI, el PC ml i FRAP (marxista-leninistes i maoistes), el Moviment Comunista (maoista menys dogmàtic), la Lliga Comunista Revolucionària (trotskista), Acció Comunista i OICE (consellistes) i altres d’origen llibertari com els MIL, els Che-chos i alguns grups separats de l’ORT. Joves més radicalitzats, estudiants o joves treballadors en algunes empreses i barris populars, van ser atrets per aquestes organitzacions que proclamaven la revolució i l’acció directa, funcionaven amb catecismes doctrinaris i en bastants casos com a sectes. Al cap d’un temps els militants es cansaven de l’ideologisme dogmàtic i la majoria rebutjaven la violència per realisme polític i pel rebuig de la majoria dels mitjans en què intentaven implantar-se. Al que s’afegien les confrontacions internes per ideologia o per autoritarisme. Res a veure amb el Maig francès. El que era una mobilització imaginativa, diversa i més aviat lúdica la referència de Paris en canvi les organitzacions ultra esquerranes de finals dels 60 a Espanya eren tot el contrari. El que va ser una explosió d’idees i iniciatives a França aquí a aquestes organitzacions “revolucionàries” van ser dogmes i proclames en el buit. La majoria dels militants i quadres o bé s’anaven al PCE o el PSUC, o a les organitzacions socials (com CCOO, associacions veïnals) o simplement s’apartaven de la vida política.
BR va ser segurament l’organització més pròpia de l’ambient o de l’esperit del Maig francès. Va néixer el setembre de 1968. Els seus fundadors procedien del PSUC, uns van ser separats o expulsats del Partit per expressar idees de Claudín i Semprún, dirigents del PCE. Uns anys després es va caracteritzar per un escàs doctrinarisme ideològic i per bastant realisme polític. L’acció política en els fronts socials: Universitats, barris, escoles i instituts, fàbriques amb nuclis sindicalistes combatius, professionals joves i actius. L’acció política s’adaptava a la conjuntura, a les relacions de força i a les condicions de l’entorn. El llenguatge era clar, comprensible per a la gent i amb bon humor en la mesura del possible. L’ambient dels BR acostumava a ser optimista, poc dramàtic i amb un aroma lúdic com es va donar en el Maig 68. BR va néixer amb algunes desenes majoritàriament de joves, de menys de 30 anys i quan es va desenvolupar ràpidament a inicis dels 70 va integrar quadres més veterans la majoria no superaven els 40. BR aparèixer com una cosa fresca, amb idees barrejades. Es van evitar gairebé sempre el conflicte ideològic. I quan van percebre que el franquisme s’enfonsava i la ciutadania començava a mobilitzar una gran part de l’organització de Catalunya de BR va optar pel PSUC, el qual va ser el promotor de l'”Assemblea de Catalunya” com a marc mobilitzador del combat democràtic. La història del BR amb aroma del Maig francès va acabar a mitjans del 1974.
La fi de BR no va provocar inicialment el desencís, va ser una opció realista. De mantenir s’hagués estès a “avantguardisme” sense una base social àmplia, fora de l’escenari polític i institucional i sense arribar a l’opinió pública com va passar amb les organitzacions esquerranes. Va aportar quadres polítics i sindicalistes, professionals i universitaris al PSUC el qual en els anys de la transició va ser tan potent com els socialistes i el centre dreta (UCD, Convergència). I va contribuir més específicament a la integració d’una part important de “Cristians pel socialisme” amb el seu líder Alfonso Comín. També va donar bases teòric-polítiques i una pràctica més desenvolupada del dret a la ciutat, l’explotació mitjançant la desigualtat de la reproducció social i la mobilització de barri, reivindicativa i política. I va relativitzar la ideologia “comunista o marxista-leninista” mitjançant la radicalització de la democràcia i el pluralisme de les idees que es va concretar com “eurocomunista”, un concepte més vague, massa proper a la socialdemocràcia per a gran part de la militància tradicional i massa “comunista” per ser considerat com no del tot democràtic per a l’opinió pública dominant. Paradoxalment el procés democratitzador impulsat des de la societat pel PSUC (i el PCE) va ser relativament marginat pel sistema de partits, per la dreta i els socialistes. Es va crear una democràcia representativa oligàrquica i es van mantenir en el poder polític-administratiu i econòmic gran part de les idees i els aparells del franquisme. Si no s’hagués suïcidat el PSUC hagués pogut ser una força política com un BR a gran escala i hauria remogut les aigües tèrboles i estancades de la democratització en gran part frustrada.
El desencant i la nostàlgia del Maig 68 de les desenes de centenars de milers, la majoria joves, es va iniciar el mes de juny del 68. No va ser la revolució desitjada però la revolució va ser real, va remoure la societat i les institucions, es van aprovar lleis significatives com l’avortament, es van augmentar els salaris fins al 35% dels treballadors, els estudiants van ser reconeguts per les autoritats, l’ecologia es va fer política, etc. I el 1981 les esquerres conquisten la presidència amb Mitterrand i amb un programa “Ruptura amb el capitalisme”. Hi va haver un nou desencís, però hi va haver progressos socials i polítics, com la descentralització. La nostàlgia sempre acompanya les esquerres, com l’esperança.
A Espanya l’avanç que va representar la democràcia representativa un cop consolidada en els anys 80 va frustrar la continuïtat de l’avanç d’una democratització profunda, republicana i depuradora dels aparells continuistes, com la Judicatura i que ara s’ha fet patent. El malestar creixent va arrelar entre la joventut i va explotar amb l’11 maig de 2011. A Espanya va ser un moment històric de politització de desenes de milers de joves tant als barris i empreses com a les universitats i els col·legis professionals. El final del franquisme i la transició no va ser tot el que volíem però tampoc va ser el continuisme de la dictadura. Les generacions joves no van conèixer el franquisme i com en el maig francès que s’ha aconseguit els semblava, amb raó, que no n’hi havia prou. El present era precari, el futur incert, el reconeixement per part de les elits no se’ls reconeixia. La injustícia social, la corrupció i el frau de la política institucional i del poder econòmic i el creixent autoritarisme repressor van provocar la reacció dels “indignats”. Els havien segrestat les il·lusions, les van trobar sortint junts al carrer.
¿Va haver-hi influència aquesta generació en la política actual? El 15M, els indignats, l’emergència de noves forces polítiques, la diversitat de les mobilitzacions socials i culturals, l’independentisme català, l’internacionalisme solidari de tantes ONG, etc. són un equivalent del 68 i anys posteriors. No crec que hi hagi un vincle ideològic, polític o organitzatiu entre el 68 i el present. Cada moment històric i cada generació política ha d’inventar el seu projecte col·lectiu. Al 68 van promoure canvis en la vida de la ciutadania tot i que el discurs polític revolucionari era com a màxim un mite mobilitzador. Actualment hi ha mobilitzacions culturals i socials existeixen però tampoc tenen projecte polític, almenys no és hegemònic ni molt menys. Però a mig terme s’anirà construint, almenys és de esperar. Sense esperança, no hi ha resistència.
Catalunya Plural, 2024 
