Hem estat caminant al costat d’un gegant. Aquesta frase, pronunciada per en Joel Cortés, divendres 18 de maig, a la capella de Santa Anna, de Barcelona, convertida en l’Hospital de Campanya, ens va colpejar a totes les persones presents. Recordàvem en Jaume Botey, mort el 15 de febrer de 2018. Un gegant fràgil, proper, tossut, sorneguer, lluitador. Un gegant que havia caminat al nostre costat. Sense sortir gaire als diaris, sense ser adulat pels poderosos del món, com la canya esquerdada pel vent però que segueix, com la violeta del pol nord, d’en Gianni Rodari, flairant fins el darrer alè… en Jaume Botey ha estat un gegant que no ens ha deixat perquè segueix amb tota la seva força al nostre costat.
Divendres ens vam reunir per fer-li un dels necessaris homenatges. Era el darrer acte del Fòrum Català de Teologia i Alliberament, iniciat el 2010, impulsat pel Jaume, en Josep M. Monferrer i l’Enric, amb la força i les immenses xarxes del Jaume, amb el suport imprescindible de Cristianisme i Justícia, amb la complicitat de l’Església Protestant, dels Budistes, de l’Islam, i immensitat de grups no definits per cap credo religiós. Vam fer quatre trobades, una cada dos anys. Trobades per conèixer i reconèixer les iniciatives que transcendint les persones impliquen alliberament humà, de gènere, social, eclesial. Veient que ja no tenia més recorregut, en Jaume va proposar una darrera trobada amb la gent acollida a Santa Anna i ho va començar a organitzar amb la Viqui Molins. Ja no vam poder fer la primera reunió el gener. Era a l’hospital. S’anava acabant víctima d’un virus i del gran dolor que el corsecava de tants presos, de tants exiliats.
Va ser el seu gest final, aplegar-nos allà amb la gent de l’Hospital de Campanya. Amb més gent, molta més gent, de l’esperada. Sota la crida “Construïm l’esperança”, amb textos del Jaume recollits en diversos llocs, com “No hi ha res més reaccionari que creure que no hi ha res a fer!”. I vam començar a recordar com el seu germà, en Francesc, escolapi, com en Xirinacs, en Segura, fundador de L’Olivera, en Garcia-Duran implicat en Les Arenes de Terrassa, va deixar les estructures jeràrquiques i se’n va anar a viure a la barraca al Camp de la Bota, de Barcelona. Enfrontat als grisos, va ser condemnat. Expulsat després de la presó de Zamora va anar a la zona minera de Maconí, a Mèxic. I en Jaume el va seguir i va agafar el seu testimoni, modelat pel seu tarannà lligat a la Teologia l’Alliberament fonamentada en el patiment dels oprimits.
Van ser diversos els espais que portaven l’empremta del Jaume i que van ser testimonis del que ell va representar: la Casa de la Reconciliació a Can Serra, Cristians pel Socialisme, Dit i Fet, Cristianisme segle XXI. Batalles permanents en lluita. Com altres moviments: Capellans Obrers, Cristians en Diàspora, Cristianisme i Justícia, Centre d’Estudi de les Tradicions Religioses. Eren uns espais del món dels creients on en Jaume havia col·laborat i on s’entestava a ser-hi perquè el ble seguís fumejant. Totes les batalles perdudes i que ell mantenia en lluita.
Divendres donàvem per aturat el Fòrum Català de Teologia i Alliberament. Havíem seguit des de la idea inicial que ens va impulsar, a Bélem, Brasil, en sintonia amb el Fòrum Social Mundial i el Fòrum Mundial de Teologia i Alliberament. Ens ho recordava en Luís Carlos Susín, des del Brasil. Aturat, però no tancat. Segueix amb força la Cooperativa de l’Olivera, a Vallbona de les Monges, on ell hi va viure un temps i va sostenir constantment. Com tots els seus lligams amb Amèrica Llatina: des del Salvador, Guatemala, Nicaragua, passant pel seu estimat Mèxic, fins a Brasil i Bolívia. Sempre en peu de pau, sempre amb la força de la Maria Pilar al seu costat. Sempre en la lluita per la pau a l’Iraq, sempre des del compromís polític, social, des del carrer, des de L’Hospitalet. Ens aturem per seguir.
Amb el Naltres, vi de L’Olivera, vam brindar per comprometre’ns a seguir un gegant com ell. Amb la seva flaire… amb la de tants gegants que ens acompanyen. El seu record no s’oblida. El dia 13 de juny, a L’Hospitalet hi tornaran. El dia 19 d’octubre s’està organitzant un acte el més ample possible, a les Cotxeres de Sants. De tota la gent amb l’empremta del Jaume. Perquè a la trobada de divendres, 18 de maig, érem uns quants, aquells potser amb un tarannà més de creences religioses. Però en Jaume no feia mai fronteres. El seu compromís estava empeltat en el tarannà de Jesús i en la lluita de tantes i tants que creuen en la persona i a les quals els corseca el dolor humà. També el va rebre ell. Va patir les garrotades de febrer de 1976, on es trobava, a la cèlebre fotografia, sota en Garcia Faria. Va patir les garrotades el primer d’octubre de 2017 en una escola de L’Hospitalet. Va ser una vida entre garrotades diverses, moltes no físiques, moltes d’incomprensions. Ple d’amor, de frec a frec amb la gent. De tanta i tanta gent que dormia a casa seva. De tanta gent que visitava. De tanta i tanta gent estimada. De tants i tants països. Amb una inacabable curiositat i observació. I el seu somriure… sorneguer.
Al final de l’acte, vam projectar un fragment del Clam pel Nou Demà (o la cançó dels Humiliats) de Els Miserables, cantada en el fòrum de 2014 per la Coral Akan: Tot el poble cantarà: és la cançó dels humiliats, una ferotge melodia dels que volen llibertat. El batec del nostre cor, com el batec de mil tambors, ressonarà amb esperança d’un nou demà.
I vam acabar compartint la taula, com tantes vegades vam fer amb el Jaume. Al claustre de Santa Anna. Com es va fer sempre a la seva estimada Casa de la Reconciliació. Sense cap frontera entre dones i homes, creients i no creients, nascuts a fora o aquí. Amb la gent de l’Hospital de Campanya.
Jaume, no ens has deixat indiferents. Per això, siguis on siguis, seguirem alçant a copa i brindant amb tu per Construir l’Esperança, perquè “Darrera la barricada es desperta un nou matí. Uneix-te a la lluita del poble que no vol morir”. Gràcies Jaume!!!
Catalunya Plural, 2024 
