Fa pocs diumenges vaig decidir aventurar-me a recórrer tot el carrer de Pere IV, obert l’any 1763 per l’inefable Pròsper de Verboom a partir de l’antic camí ral per a propiciar l’enllaç de Barcelona amb Mataró, Girona i França. Els seus tres quilòmetres són un resum de les moltes Barcelones enroscades al planisferi.
Vaig baixar al metro de Besòs. Mai havia caminat el carrer de principi a fi, pel que vaig preguntar a una veïna com arribar-hi. Ves per darrere i el trobaràs. Vaig seguir les seves indicacions, em vaig perdre fins arribar a la frontera amb Sant Adrià, vaig pensar en Pérez Andújar i al cap de poca estona, després de creuar la rambla Prim, vaig arribar al primer tram del meu trajecte, una zona fantasma amb aires d’spaghetti western, una parcel·la urbana oblidada malgrat el seu esplendorós passat. La reforma, positiva i emmarcada dins d’un conjunt destinat a dignificar les avingudes dels barris, el convertirà en visitable, traient-li el seu to erm mesclat amb solars, camins de sorra, fàbriques abandonades i restaurants tancats, alguns d’ells centenaris.
Aquest primer tros parla d’un món perdut, visible a la pletòrica façana de Colores Hispania, la vileta adjacent construïda l’any 1954 pel José i la Marcela, la masia Ca l’Agustí de 1945 o la supervivent Semillas Fitó, darrera mohicana del passat gloriós on encara és possible intuir la llarga deixadesa per les plaques del nomenclàtor en castellà o l’atmosfèrica tètrica de l’església del Sagrat Cor, de l’omnipresent Enric Sagnier. Just al costat comença la part final del sector amb magatzems pintats amb colors estrambòtics i els blocs obrers de l’Escocesa. Aquests frescs moderns haurien de conservar-se i fins i tot restaurar-se. Confereixen alegria a un entorn sec, tant que fins i tot em sorprenia si em creuava amb altres vianants.
A la llunyania albirava el segon cos de Pere IV mitjançant les alçades de l’Hotel Hàbitat Sky, verticalitat propulsada l’any 2007 pel francès Perrault. Quan vaig abandonar el complex fabril entre llamps i trons vaig tenir la sensació d’haver transitat per la cara B del Fòrum de les Cultures. L’any 2004 la gran operació especulativa ometé el seu revers fins a fer-lo desaparèixer de les fotos, com si no existís. Ara ressorgirà de mica en mi ca per a completar una estranya línia recta amb un brillant parèntesi al Parc Central del Poblenou, on l’antiga Oliva i Artés acollirà el Museu d’Arquitectura.
Després del verd vaig arribar al segment entre la Diagonal i la Súper Illa, interpretable com un vell passeig central del barri on destaca, al número 193, el Gurugú, un bloc de pisos inaugurat l’any 1909 un xic més tard de la Setmana Tràgica, origen del seu nom en record a l’homònima muntanya marroquí, el mateix podria dir-se, res és casual, del negoci ubicat als seus baixos, la centenària botiga Mobles l’Africana. La referència a la guerra propiciada per l’interès dels empresaris situava l’immoble com el més alt del Poblenou en aquelles dates.
A pocs metres els murs d’una cooperativa acullen la Sala Beckett. Uns metres més enllà els bàrbars han destrossat plafons explicatius de l’itinerari, com si la pedagogia urbana fos prescindible pels que encara no entenen cada centímetre com una suma d’històries teixides al llarg de les èpoques, quelcom corroborat per les cases, empreses i establiments que m’acaronen fins a arribar al número 102, el meu objectiu.
La casa Antònia Serra i Mas és de 1926 i és fàcil observar la seva adscripció al Noucentisme. La delaten els balcons centrals a la intersecció de Pere IV i Pallars, una pràctica de l’època que reforçava la verticalitat i creava un imponent efecte visual repetit per molts arquitectes a diversos punts de Barcelona, de Vallcarca a Sants, on encara avui un edifici d’aquestes característiques dialoga amb l’església de l’Àngel Custodi.
Antònia Serra i Mas, vídua Aguilera segons la Gaceta Municipal de 1956, era la propietària dels terrenys. Encarregà la construcció del Flatiron Comtal a Ramon Puig i Gairalt, més conegut per ser l’arquitecte municipal de l’Hospitalet de Llobregat, on deixà per a la posteritat el gratacels de Collblanc. La casa que ens concerneix es degradà amb el temps. Potser no encaixava dins del poti-poti industrial. La seva presència encara atordeix, com si una bellesa s’hagués infiltrat enmig de la monotonia per a ser valorada, sense rivals. Durant el Franquisme s’espatllà. A una imatge de 1960 ha perdut el seu mirador, res anormal si ens movem un xic i veiem com, per exemple a la cruïlla de València amb Roger de Llúria la casa Josefa Villanueva va perdre al complet una de les seves dues tribunes laterals.
L’immoble és revesteix a la façana amb la típica decoració noucentista simple i floral, blanca per a contrastar amb el marró grisós del mur. L’any 2011 els veïns i l’Ajuntament decidiren restaurar-la, recuperant-se la seva integritat inicial amb el decisiu mirador, imprescindible per a comprendre la seva singularitat. Des d’aleshores ha lluït i tampoc s’ha de menysprear la presència a la seva planta baixa de la Ferreteria Bonet, un negoci clàssic associat amb aquestes alçades catapultades per sanefes.
Dues setmanes després del meu primer reconeixement vaig passejar per l’indret amb alumnes. Al principi no mostraren cap tipus d’admiració i rigueren de la semblança amb la planxa novaiorquesa. Uns metres més tard, quan la distància exprimia la impressió sincronitzant-la amb l’Habitat Sky, em donaren la raó. Qui no es conformi amb l’Antònia Serra i Mas pot endinsar-se pel passatge del Camp i continuar la ruta fins al metro de Bogatell, a un no res de Can Picó, reconvertit en un futur Hub de la bicicleta.
Pere IV no necessita luxoses tendes ni reclams turístics per a sobreviure. Als seus tres kilòmetres es forjà Barcelona amb mans provinents de tota Catalunya i Espanya. Potser en Quim Torra hauria d’apropar-s’hi.
Catalunya Plural, 2024 
