“La millor manera de combatre la violència institucional és parlar-ne”. Sota aquesta idea, pronunciada pel periodista del Diari Ara Enric Borràs, quatre persones que han viscut diferents situacions de violència institucional han explicat les seves vivències davant de més d’un centenar de persones. L’escenari escollit, la presó Model, quan ara fa un any que l’últim pres en va sortir.
Durant les jornades ‘Tortura i Violència Institucional a l’Estat Espanyol’, organitzades per la Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de la Tortura (CPDT), l’entitat ha presentat el seu informe anual on recullen 224 situacions en què es van produir agressions, tortures o maltractaments a un total de 1.014 persones. Tots aquests casos van tenir lloc al llarg de 2017 sota custòdia de funcionaris en comissaries, presons o en el transcurs d’intervencions policials, com manifestacions.
A les jornades, proposades com “un espai de denúncia, reflexió i debat” amb veus expertes i afectades ha participat Txell Bonet, companya del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, actualment empresonat a Soto del Real. Per ella, si bé les condicions de Cuixart a la presó “són les mateixes que les de qualsevol pres comú”, compta amb un “gran suport” social i mediàtic. “Quan visito Soto del Real amb el meu fill petit em fixo amb la resta de presos i veig que han tingut dificultats en l’accés a oportunitats, això ha fet que acabin a la presó” ha relatat Bonet. Per ella, el pitjor de l’empresonament de Cuixart és el viatge que fa setmanalment fins a Madrid, fet que suposa un “gran desgast físic, mental i econòmic” per 40 minuts de visita a través d’un vidre. “Qualsevol pres ha d’estar prop de la família, a la presó més propera” ha reivindicat Bonet.
Molt diferent és la història explicada per Mohammed Ezzakte. “Vaig sortir de treballar a les tres de la matinada del port de Barcelona quan la policia em va demanar la documentació”, relata. La seva història es basa en el “racisme i la violència policial”. Ezzakte recorda com la policia el va insultar i pegar: “Quan em diuen ‘morito de mierda’ no només m’insulten a mi, sinó a totes les persones d’origen àrab”. Aquella nit Ezzakte va rebre diverses puntades de peu i empentes que el van deixar amb el nas i la boca trencades, fet que va comportar que perdés la feina de cara al públic que tenia en aquell moment. Per ell, “la policia oblida la seva funció principal, que és la de protegir a la ciutadania, no poden pegar a ningú per cap motiu”.
Gracia Amo fa anys que reivindica la mort negligent del seu fill Eduard, al centre penitenciari de Brians II. A l’informe psiquiàtric de l’Eduard constava que seguia un tractament a base de metadona, era psicopatològic, amb trastorn de personalitat, impulsivitat extrema, baixa tolerància a la frustració, molt vulnerable, i amb una politoxicomania severa. El van detenir per robatori i va acabar tancat a Brians II. Allà un dia va consumir heroïna intravenosa i, al no trobar-se bé al cap d’unes hores, va dirigir-se a la infermeria, on “li van fer un xute”, explica Amo, “que li va provocar una sobredosi”. Va tornar a la cel·la, on es va començar a trobar pitjor. El company de cel·la ho va veure i va intentar cridar als funcionaris, però el timbre de la cel·la estava espatllat. Quan finalment van aparèixer ja era massa tard. L’Eduard havia mort. Amo no dubta en assegurar que “Brians II és responsable de la mort del meu fill”. Ara està pendent del judici, on també declararà el company de cel·la. Davant d’aquesta situació, diu Amo, “des de la presó li han recomanat al company que no tingués contacte amb cap familiar de l’Eduard ‘si no les volia passar putes’”. “Això és xantatge”, conclou.
Roger Español va ser una de les 1.066 persones que van resultar ferides –segons xifres del Departament de Salut– l’1 d’octubre arran del referèndum de l’1 d’octubre. Español va perdre un ull arran de l’impacte d’una pilota de goma durant les càrregues policials de l’1 d’octubre. “Va ser una sort que només jo fos l’únic ferit greu”, explica Espanyol , que recorda com en el moment de l’impacte estava rodejat de periodistes identificats. “La meva sensació és que alguns policies tenien gravat a foc el missatge de ‘a por ellos’” opina.
Per tots ells els casos viscuts han suposat un impacte en les seves vides. Per Txell Bonet, el que més lamenta és que el seu company es perdi el creixement del seu fill petit. No obstant això, assegura que “el pitjor de la censura no és l’oblit, sinó no denunciar els casos de violència”. Gràcia Amo, que està a l’espera del judici per la mort del seu fill, ha denunciat el “corporativisme mafiós” de les presons i la “sobre medicalització dels interns”. Mohammed Ezzakte i Roger Español han coincidit en el fet que “cal canviar el model policial”. Això passaria, entre d’altres, per la “correcta identificació policial”. Tots dos s’han trobat amb dificultats a l’hora de tirar endavant les respectives denúncies. Des d’Irídia – Centre per la Defensa dels Drets Humans han demanat “mesures urgents” com un codi “comprensible i que es pugui memoritzar per part de la població general” que estigui visible “per davant, per darrere i en el casc” dels agents.
Catalunya Plural, 2024 
