Les nenes bones van al cel

“Les nenes bones van al cel, les dolentes a tot arreu”. Aquesta frase popularitzada en els anys 20 per Mae West  i recuperada com a eslògan feminista en llibres i cançons al llarg de tot el segle XX, avui continua tenint força i sentit per parlar de sexualitat, del pes de la moral i de la llibertat de les dones.

Sabem que és urgent per a totes erradicar la violència sexual, però també és imprescindible aconseguir aquest objectiu sense caure en el proteccionisme ni en la recerca d’una seguretat total que pugui tenir conseqüències contra les llibertats. Amb proteccionista em refereixo a aquesta mirada que construeix un model de feminitat que necessita protecció, que no té agència pròpia. A les dones cal abraçar-les a les pel·lícules de por, cal protegir-les dels perills perquè no es poden soles i defensar-les si algú les toca perquè no poden fer-ho per si mateixes.

Per a mi, el veritable avenç cap a la llibertat sexual de les dones no implica crear “espais segurs” a la ciutat, “ni punts liles en els quals sentir-se segura”. Es tracta d’avançar cap a un model de societat en el qual, la sexualitat de les dones no parteixi d’imaginaris de repressió i absència de desig; es tracta de promoure la llibertat sexual en tots els espais, també a la nit, també amb les empreses responsables de l’oci nocturn de la ciutat. I que s’entengui que tant les dones com els homes vam triar amb qui sí i amb qui no tenim relacions sexuals. Ni l’hora, ni el que hàgim consumit ni la vestimenta poden limitar la nostra decisió de tenir o no relacions sexuals. De la mateixa manera, tampoc la por i la visió proteccionista ens poden limitar o imposar que amaguem la nostra sexualitat,

Superada la moral victoriana, podem concloure que no es tracta que ells no ens interpel·lin, que no se’ns acostin o que no ens convidin a una copa. Perquè és que nosaltres també parlem, convidem i lliguem. Es tracta d’entendre que hi ha límits, i que cada persona té els seus. I perquè això es respecti, tenim mecanismes com el Protocol contra les agressions sexuals que estem treballant des de l’Ajuntament de Barcelona amb locals d’oci, sales de concert i els grans festivals de música de la ciutat. Una eina que servirà per sensibilitzar, conscienciar… però també perquè es conegui per part dels treballadors/es de la nit com actuar davant d’una agressió i com diferenciar entre diferents nivells d’agressió sexual, per donar una resposta proporcionada. En aquest últim tema està havent-hi una generalització en alguns discursos que ens juga a la contra. Aquí toca dir les coses pel seu nom. Una violació no és un abús i l’assetjament verbal o tocament no és violació. Ull amb els nivells de gravetat. Perquè toca exercir la proporcionalitat i la no victimització, respectant sempre les decisions de la persona afectada.

Els protocols que per primera vegada estem veient en els grans festivals de la ciutat, aquests dispositius amb els que ja compta una part de les sales de concert i discoteques de Barcelona, ​​són eines per donar resposta a les agressions, encara que no tenen el poder en sí mateixos d’evitar-les. Són senyals que avancem en el bon camí, que cada vegada hi ha més consciència que la llibertat sexual s’exerceix, es reivindica i que hi ha d’haver una resposta quan no es respecta. En definitiva, que la festa és de totes i per això treballarem. Per gaudir de la música i la cultura i que els altres la gaudeixin. Aquesta ha de ser la condició fonamental sobre la qual hem de construir nous models de relacions sexuals que desterrin la violència d’una vegada per totes.