Joan Herrera va tenir una intensa activitat política fins el març de 2016, quan va deixar oficialment el càrrec de coordinador nacional d’Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV), que compartía amb Dolors Camats des de 2013. Ha estat portaveu del grup de diputats de Izquierda Unida-ICV al Congrés i candidat d’ICV-Esquerra Unida i Alternativa a la presidència de la Generalitat a les eleccions de 2010 i 2012. L’abril de 2014 va defensar al Congrés el dret a fer un referèndum a Catalunya sobre la seva relació amb Espanya, juntament amb dos diputats: Jordi Turull, avui a la presó, i Maria Rovira, que ha marxat a Suïssa.
Va viure en primera fila de combat polític el creixement espectacular del moviment independentista. No sumar-s’hi li va suposar dures crítiques des d’aquest sector. Ara, treballant com a advocat especialitzat en temes laborals i preocupat pel medi ambient, s’estalvia els improperis que pateixen molts polítics a les xarxes socials. Però el cuc de la política encara el porta dins.
Enyora quan estava ficat en política, quan estava en el primer pla de l’actualitat, les trucades constants dels periodistes?
Enyores coses. Globalment visc millor. La política és un esport d’alt risc. L’exposició, el temps que hi dediques, els caps de setmana,… Guanyes en qualitat de vida fora de la política. No deixes de ser una persona pública però no de la forma com ho eres abans.
Segur que els insults a les xarxes socials se’ls ha tret del damunt
Les xarxes socials i twitter són la barra del bar d’abans, amb l’afegit de l’anonimat. Al que no està en primera línia li millora la vida. A les xarxes hi ha un nivell de tolerància molt baix i la tensió ha anat a més els darrers anys a Catalunya.
L’accés de Pedro Sánchez a la presidència del Govern calmarà una mica aquestes aigües?
Obre un escenari nou. Estàvem en un escenari d’empat infinit, d’empantanegament total. Això pot continuar així però, en qualsevol cas, l’esquema de blocs que es van alimentant i la impossibilitat de fer aparèixer un espai intermedi, que va cristal·litzar clarament en les darreres eleccions catalanes, quedarà afectat per aquest nou escenari de distensió. Ja veurem com es parla, com es dialoga i com s’arriba a acords, però el primer que cal és distensionar. És altament positiu. El manteniment del PP al poder hauria alimentat la lògica dels blocs.
És més optimista ara que fa un mes pel que fa a la possibilitat que s’arribi a una sortida satisfactòria del contenciós Catalunya-Espanya?
No sóc optimista en el curt termini. Això va per llarg però fa un mes estava consolidada la dinàmica de blocs i semblava impossible una certa esquerda per on es colés un discurs diferent i ara és difícil però, com a mínim, estem en millors condicions d’aconseguir-ho que abans.
S’atreveix a donar consells als seus successors al front d’ICV o els comuns?
No. M’he imposat la norma de no donar consells. Com a molt, defensaria que intentin aconseguir una dinàmica que no sigui de blocs. En part ho fan però cometen errors. Trencar amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona va ser un error. Abans de les eleccions van dir-li a la gent que s’havia de polaritzar, votar un bloc o l’altre, que els d’enmig no es podien entendre. Crec que són conscients de l’error. Vull pensar.
A Badalona, ha estat el PSC qui ha trencat amb els comuns per aconseguir l’alcaldia amb el suport del PP i Ciutadans
Això de Badalona és un error majúscul del PSC. Consolida aquesta dinàmica de blocs quan el PSC i els comuns haurien de compartir un full de ruta que permetés fer emergir un espai fora d’aquesta lògica. Caldria sumar-hi la desescalada, espero, dels sectors independentistes que, en privat te la defensen, però que en públic accepten el full de ruta de Puigdemont o de Torra. En privat parlen de desescalar, d’un canvi de ‘tempos’. Cara a les eleccions municipals de l’any que ve estem una mica millor que fa un mes. Semblava que era inevitable la lògica on el factor principal del vot era l’identitari i ara potser no és així. La gent decideix en funció de respondre a la principal pregunta que se li fa. A les darreres eleccions, la pregunta principal era com es situava enfront de la independència. Això ve passant a les eleccions catalanes. No és nou. Havia passat a les eleccions de 2015 i va passar a les de 2012, però, en tot cas, estem en millors condicions cara a les properes municipals.
Quin percentatge d’independentistes ha assumit que no van fer bé les coses, que, com va dir la consellera Clara Ponsatí, ‘anaven de farol’ i que ara cal buscar una sortida més realista?
Clara Ponsatí ha dit que ‘anàvem de farol’ però no ha dit ‘no ho vam fer bé’. No crec que estigui en aquesta tesi. Els independentistes deia que tenia pressa i que sols se’n sortirien. Tenien pressa perquè creien que aguditzant les contradiccions aconseguirien una majoria qualificada que no van obtenir. El ‘nosaltres sols ens en sortim’ és evident que no ha funcionat, perquè potser amb un 70% o un 80% del país al darrere se’n podrien sortir però amb una societat partida per la meitat, no. D’això en són conscients alguns d’ells. És important que no només en siguin conscients en privat sinó que ho expressin en públic i facin un canvi d’estratègia i orientació. És molt important també que aparegui un pol intermig, amb fulls de ruta compartits pel món dels socialistes i el dels comuns –superant els errors de Badalona i Barcelona- i el que succeeix al Congrés dels Diputats va en la bona línia.
L’independentisme que representen Puigdemont i Torra insisteix que han de ser fidels al ‘mandat de l’1 d’octubre’. Quin mandat entén que es desprèn del que va passar aquell dia?
No sé què volen dir quan parlen del ‘mandat de l’1 d’octubre’. Si creuen que amb el suport de dos milions de persones poden declarar la independència al marge dels altres dos milions és que això de ‘un sol poble’, la pluralitat i la complexitat de la societat catalana no ho han entès. L’1 d’octubre es va mobilitzar molta gent i, a la vegada, en els diferents processos electorals l’independentisme expressa i representa la principal força de mobilització del país. Però això és insuficient per proclamar la independència. De la mateixa manera que Mas, Puigdemont i Torra demanen per carta al Rei que escolti els dos milions d’independentistes, ells també han d’escoltar els catalans que no volen la independència i entendre que amb la majoria que tenen no la poden tirar endavant.
Encara sentim parlar de ‘unilateralitat’ a destacats dirigents independentistes
S’ha intentat i ha fracassat. Els suports europeus no han arribat. La unilateralitat no està fracassada en el relat perquè per ells acceptar que aquesta via no ha dut enlloc és tant com reconèixer el fracàs total i absolut de la seva estratègia. Però és evident que no ha dut enlloc. Estem millor o pitjor ara que abans? Hem vist un moviment que buscava la independència i ha donat lloc a la intervenció de l’autogovern. Abans de l’1 d’octubre vaig dir que em preocupava molt que al final acabéssim repetint els eslògans de ‘llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’. Estem en llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.
Quan defineixes una estratègia que t’acaba portant moltes passes enrere és que ha estat errònia. La sala de comandaments de l’independentisme es va equivocar radicalment perquè no va fer una lectura correcta de la correlació de forces. Hi ha una Catalunya on l’independentisme és totalment hegemònic. Però hi ha una Catalunya que n’és refractària i no només a les àrees metropolitanes de Barcelona o Tarragona sinó també a les d’Igualada, a la Catalunya invisible. I hi ha la Catalunya dels eixamples que basculen. O te n’adones d’aquesta realitat o és que no coneixes el país. Tinc la impressió que alguns dirigents independentistes no coneixen prou el país. Entre d’altres raons, perquè en els entorns metropolitans no tenen amics, coneguts, gent. No hi tenen terminacions nervioses.
ERC va millorar resultats en aquestes àrees
L’anàlisi, la lectura política que fa ERC entén millor la complexitat del moment que el que expressa i representa Puigdemont.
Pot aquest diàleg que proposa Pedro Sánchez dur enlloc? Es presenta el diàleg com la paraula màgica que ha de resoldre un conflicte molt complicat i radicalitzat
El que cal és baixar la tensió. Hem cremat moltes coses en molt poc temps. Ara cal refer i a partir d’aquí veurem.
Un referèndum?
Tant de bo! L’acceleració l’ha cremat. Ara mateix cal tornar a recuperar unes bases mínimes de consens, que la política no s’articuli tan sols i exclusivament entorn l’eix de si ets independentista o no ho ets, sinó que hi hagi un catalanisme més transversal i més ampli. Que això permeti recuperar un cert diàleg amb l’Estat i obri un escenari de discurs sobre la plurinacionalitat. L’acceleració de Catalunya ha fet que guanyessin força els sectors més immobilistes de l’Estat que, al seu torn, han alimentat també la unilateralitat i l’acceleració. La nit de les segones eleccions generals, que van donar com a resultat que no hi havia una majoria progressista, vam veure que en alguns quarters generals de l’independentisme estaven molt contents amb la victòria de Rajoy, amb la lògica de com pitjor, millor perquè accentuaria les contradiccions i creien que així obtindrien una majora qualificada. Ja sabem que això no ha estat així. Cal recosir Catalunya i apostar per un catalanisme més ampli, no fixat amb qui és independentista i qui no. Espanya ha canviat. Mai no hi havia hagut setanta diputats que acceptessin un referèndum. Això permetrà obrir una agenda de plurinacionalitat a Espanya, un nou encaix on també hi sigui Catalunya.
L’Espanya federal és possible encara?
És possible, segur però el federalisme s’ha d’adjectivar. Hi ha federalismes uniformitzadors i federalismes plurinacionals.
L’elecció de Pedro Sánchez com a president del govern potser ha tranquil·litzat una mica els ànims però les picabaralles entre els que posen llaços grocs i els que els treuen són contínues
L’empresonament no té lògica des del punt de vista penal. No comparteixo la decisió del jutge. Les expressions de solidaritat són legítimes. La iconografia de l’independentisme és present a tot arreu. A mi m’han increpat per no dur el llaç groc. No estic d’acord que estiguin empresonats però no necessito posar-me un llaç groc per expressar-ho. No m’agrada una societat on la identitat es construeix només en funció de si ets independentista o no. Tota la iconografia que tenim, de senyeres, estelades, banderes espanyoles, s’està construint entorn d’això. Sense els empresonaments els resultats electorals no haurien estat els que van ser. Molta gent independentista sap que no s’han fet bé les coses però, emocionalment, no vol abandonar els seus a la seva sort.
La tensió pot enfilar-se molt quan hi hagi els judicis als que estan empresonats. Es preveuen per la tardor
Els principals torpedes a la distensió que pugui suposar el govern Sánchez vindran d’allà on s’ha fet menys la transició, que és el poder judicial. S’ha fet molt més la transició a l’exèrcit, fins i tot, que no pas al poder judicial. Aquest és un dels problemes que tindrem.
Si els condemnen a 5 o 10 anys de presó…
O 20. És la lògica del PP, de la no política. El PP va decidir externalitzar la política al poder judicial. I ‘de aquellos polvos, estos lodos’. Quan poses la maquinària judicial en marxa no s’atura. Pot passar que hi hagi una certa dissonància entre les decisions del jutge i la voluntat política. Hi ha desproporció en les penes. Puc entendre, des del punt de vista jurídic, la inhabilitació però la presó preventiva no l’entenc.
El temps tot ho curarà o ho complicarà encara més?
Depèn de com es visqui aquest temps. Si el temps és una guerra de posicions per veure si tinc una majoria qualificada per aconseguir la independència d’aquí a X anys, el temps no ho curarà. Tindrem una societat molt basquitzada. La gent es construirà la identitat en funció d’això. Si el temps permet resituar-nos i construir un nou acord estarem en un altre escenari. Tinc la impressió que això ha vingut per quedar-se.
Hi ha més gent que té aquesta impressió, no li agrada i diu que li agradaria marxar de Catalunya. Què els diria?
A mi m’agrada créixer en una societat on parlem de model energètic, de justícia, d’equitat… I això no va associat a si som independents o no. Quan tot es redueix a aquest debat, et cansa. I és un cansament molt compartit.
S’ha plantejat marxar?
No puc. Tinc la meva vida aquí i no m’imagino vivint fora, però és veritat que l’esquema del debat públic a Catalunya és molt simple i simplificador. No és cert que en un món tant interconnectat com el que tenim ara ens en puguem sortir ‘nosaltres sols’. Els darrers mesos ha perdut força el discurs que amb la independència viuríem millor i han emergit els costos de transició que té tot procés de trencament. Estem perdent moltes oportunitats. Per exemple, hi ha una sentència del Tribunal Constitucional que és favorable a Catalunya, que diu que la llei no pot limitar l’autoconsum compartit en energies renovables. Amb aquesta sentència, el govern podria haver desenvolupat un marc normatiu que permetés l’autoconsum energètic. I no s’ha fet perquè la seva prioritat és una altra. Tot es resol amb un tema. La societat catalana és molt rica, complexa, capaç d’aportar un munt de coses i estem perdent moltes oportunitats i deixant de parlar de temes molt rellevants. Això no ens fa més rics. Tot el contrari.
Els indults són la millor solució al final d’aquest túnel?
Veurem. Pot haver-hi un trencament de la unitat de causa. Si extradeixen Puigdemont per malversació i no per la resta de delictes es trencaria la unitat de causa de l’instructor. Vull ser prudent. Perquè hi hagi indults hi ha d’haver una sentència ferma. No hi ha solució mentre continuïn a la presó els que ara hi són. A mi m’interessa la solució política.
Acostar els presos a Catalunya sembla més fàcil
Per les famílies seria molt millor. Haver de desplaçar-se 600 quilòmetres i després anar a la presó d’Estremera, que és molt lluny de Madrid, és molt dur. És el mínim que cal fer. No resol el problema, però.
Les discussions familiars, el trencament amb alguns amics, l’allunyament d’altres també han vingut per quedar-se o són reversibles?
No és que perdis amics. És que hi ha gent amb la qual no parles tant. Això hi és. No tens tantes coses en comú i determinades qüestions no les poses sobre la taula. Si hi ha una solució, es poden refer aquestes relacions. Si continua l’empantanegament, l’enquistament, no. Ara hi ha una certa distensió que es consolidarà si hi ha una solució. Si no hi és, seguirem igual. Què vol dir que som ‘un sol poble’? Junts per Catalunya en parlava en campanya electoral. ‘Un sol poble’ vol dir que tots som catalans independentment d’on hem nascut i que es fan polítiques tenint present tota la gent. Quan defineixes polítiques en funció, posem per cas, del 51% contra el 49% trenques la lògica de ‘un sol poble’. Cal un projecte polític capaç d’aglutinar el 70% o el 80% del país. El projecte independentista és contradictori amb la idiosincràcia catalana. Si som capaços de definir aquest projecte amb un contracte que duri una generació, refarem la situació. Sinó, anirem a un escenari com el del País Basc, on la identitat no es definia en funció de si eres de dretes o esquerres sinó en funció de si eres abertzale o no.
Això o coses semblants passen a mitja Europa
Però aquí no passava. El ‘nosaltres primer’ recorre Europa i el món. És Trump també. M’agradaria pensar que aquí pot ser diferent. El discurs de Le Pen era marginal a França i avui és central. Als països centreeuropeus és central. Hongria acaba d’aprovar una llei que pot enviar a presó les persones que ajudin immigrants en situació irregular. El que estem veient a Itàlia fa por. És una constant arreu.
Es pot recuperar l’Europa defensora dels drets humans i la societat del benestar que admiràvem i envejàvem temps enrere?
O hi ha un projecte europeu de recuperació de drets i llibertats, on es situa el principal repte del segle XXI, que és el canvi climàtic, com una palanca de canvi, de modernització econòmica i d’una vida millor, o Europa s’ha acabat.
Defensar els refugiats no sembla una bona idea si es vol guanyar vots
S’ha de fer pedagogia. La xifra de refugiats és ínfima comparada amb el drama que hi ha a Síria i a tants països. Es tracta de tenir la voluntat de fer una política intel·ligent i valenta.
Aquests objectius són factibles dins l’actual sistema econòmic capitalista?
No som conscients que el capitalisme està mutant. Fins fa uns anys la riquesa venia d’una transformació de la realitat, construïes un producte, el venies,… Actualment, les posicions de poder es donen cada cop més en espais virtuals. Les grans empreses multinacionals globals eren energètiques i avui són del sector de la comunicació i la informació. Són capaces d’alterar la voluntat de la gent d’una forma extraordinària. Estem en un capitalisme radicalment diferent al que van viure els nostres pares i avis. L’algoritme i el seu ús tenen una major capacitat de control sobre la gent que el que es tenia fa 30 o 40 anys en el capitalisme de fàbrica. En termes europeus, com a mínim, després del crack del 29, a la post-guerra, les forces del treball i la capacitat de persuasió de la Unió Soviètica van fer possible un pacte de distribució de rendes que ara se n’ha anat en orris.
Calen propostes globals molt atrevides. Per exemple, una llei anti-monopoli de Google i les xarxes, com les lleis anti-trust energètiques als Estats Units de finals dels anys vint i principis dels trenta. Cal una agenda de democràcia forta i aprofundida, en xarxa, i amb els elements que poden transformar l’economia i reconnectar-nos amb la biosfera, amb el Planeta, i això és canvi climàtic, renovables, estalvi, eficiència… És més difícil ara perquè si abans el treballador compartia i lluitava conjuntament amb els seus companys,avui es tendeix a la dispersió del treballador, se l’aïlla, se’l precaritza, està sol.
Hi ha algun partit polític, col·lectiu que permeti pensar que tot i que sigui difícil aquest nou estat de coses es pot assolir?
La solució del ‘nosaltres sols’ funciona i no només a Catalunya perquè sembla que la puguis tocar però estem perdent espais de sobirania quotidiana. Cal una nova articulació de la gent i del món del treball, amb palanques de canvi com l’energia. L’energia ha estat un instrument de control i de poder durant tota la vida. Qui tenia els pous de petroli controlava l’economia. Avui amb les renovables podem anar cap a un model de diversificació de producció de l’energia i fer una economia més compartida. Aquí hi ha una batalla sideral. Cal una agenda que vagi més enllà d’un partit, a una escala per damunt dels estats… L’esquerra ha de donar la batalla per la democratització de la xarxa per fer-nos més lliures i l’energètica per reapoderar-nos de l’economia.
Catalunya Plural, 2024 
