Cremar les naus

Si han visitat el museu d’arqueologia d’Istanbul recordaran una rajola de terracota que els turcs exhibeixen com el primer tractat de pau signat per egipcis i hitites fa més de trenta segles. Un antecedent dels èxits i les normes de la diplomàcia. Pot ser que el President Torra no hagi estat a Turquia, o que entengui la diplomàcia com a propaganda. En tot cas, la seva actuació a Washington ha estat un gran error.

No és  que les relacions internacionals no serveixin per convèncer les ments i els cors dels altres. Però si es redueixen a l’agitació, el fracàs està garantit. I si a més aquesta pretensió es porta a terme a batzegades, amb formes pròpies d’altres escenaris, condueix al fiasco. Churchill, que podia ser molt brut quan volia, va dir que “la diplomàcia és l’art de dir a la gent que se’n vagin a l’infern, de tal manera que acabin demanant per la direcció’. Res d’això ha tingut en compte el President en defensar les seves posicions als Estats Units.

La desfeta ha estat majúscula, amb tornada a l’hotel caminant, prohibició de pronunciar el segon discurs, que era l’important, ordre de replegar les pancartes i carxot dels organitzadors. Un error? Potser és més que això. La tendència a cremar les naus que s’imposa en un sector de l’independentisme. A entrar al joc, en aquest cas del que va dir Morenés, perquè no agradava, en comptes de seguir el savi consell de Sun Tzu per a qui ‘l’art suprem de la guerra és el de subjugar l’enemic sense presentar batalla’. Tot el contrari del que ha estat el lamentable espectacle del Smithsonian Institute. No sóc ni he estat diplomàtic però he treballat en el que sol anomenar diplomàcia pública.

I si alguna cosa he après, és que les cancelleries fugen de les excentricitats com de la pesta. Qui es va atrevir amb el president de la Generalitat després del que va passar a Washington? Potser alguns governs vegin amb simpatia que Torra demani la llibertat dels polítics presos. No obstant això, cap haurà entès que munti un pollastre al centre de Washington. Aprenguin, per favor. El viatge són unes sis hores. Dóna temps per llegir en diagonal a Joseph Nye, Paul Kennedy, i fullejar les memòries de Kissinger, que són molt entretingudes.