En les pròximes hores l’exvicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, l’exconseller Raül Romeva, l’expresident de l’ANC, Jordi Sánchez, el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, l’exconsellera Dolors Bassa i l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, entraran en presons catalanes. La decisió assenyala el camí que Pedro Sánchez vol recórrer respecte a l’independentisme a Catalunya: desactivar la falsa polarització entre independentistes i unionistes com si fossin els únics dos blocs amb què els catalans es poden identificar.
El trasllat a presons catalanes de sis dels nou polítics presos (o presos polítics) contradiu als qui han traduït els gestos de Pedro Sánchez cap a Catalunya com a “postureig”. El cercle de confiança de Sánchez té clar que per mantenir-se en el poder ha de centrar-se en dues estratègies: polítiques socials clarament progressistes i desactivar el conflicte a Catalunya, que és desactivar moltes altres coses com ara l’ascens de Ciutadans.
Sánchez centra la seva estratègia respecte a Catalunya a recuperar el “diàleg”. Així ho ha expressat repetidament i per això es reunirà amb el president Quim Torra el 9 de juliol. Ni tan sols l’actuació de Torra fa uns dies a Washington davant l’ambaixador espanyol -criticada per Sánchez perquè no ajuda a aquest “diàleg”- farà canviar el guió del president espanyol sobre el conflicte a Catalunya.
El diàleg que vol Pedro Sánchez no és només amb l’independentisme i els constitucionalistes, sinó també passa per incorporar les terceres vies. Això no només és així perquè aquesta és la Catalunya majoritària -la que ensenyen totes les enquestes i la realitat política plural que hi ha al Parlament de Catalunya- també perquè aquest fals eix únic “independentistes versus unionistes” (i viceversa) ha deixat orfes de referents polítics a molts catalans tot alimentant els posicionaments dels extrems. La victòria, amb un milió de vots, de Ciutadans en les darreres eleccions catalanes s’entén en aquest context dels darrers anys.
El diàleg entre l’independentisme i el Govern de Pedro Sánchez no sembla fàcil. Especialment, en el cas de l’independentisme d’una certa dreta, instal·lat curiosament en la mateixa lògica i estratègia de la CUP: la desobediència. Però, Pedro Sánchez necessita aquest diàleg perquè si guanya les pròximes eleccions haurà de tirar endavant la reforma de la Constitució, que és l’única via possible perquè caigui el suport a una república catalana i intentar així contenir el soberanisme.
L’aposta de Junqueras i d’altres dirigents d’ERC és clara: ara ja no tenim pressa. El cap de setmana passat ho vam veure amb la carta d’Oriol Junqueras, que era una crítica oberta -tot i que no explícita- a sectors del PDCat, a JxCat de Carles Puigdemont i a la CUP: la via unilateral i l’estratègia del soroll no ajuda precisament a eixamplar la base social del soberanisme per superar almenys la barrera del 50% dels catalans.
La carta en la convenció política d’ERC -llegida per Gabriel Rufián – és també un missatge adreçat a Quim Torra abans que es reuneixi amb Pedro Sánchez. La carta del president d’ERC és un avís per als actors del processisme més gesticulants. entre els quals hi ha Quim Torra i Carles Puigdemont. L’extens sector social que a Catalunya representen els autonomistes federalistes i els confederalistes, situats en l’esquerra ideològica, identifiquen els dos presidents en l’esfera de la dreta menys socialdemòcrata i més neoliberal de l’antiga CiU.
La reunió de dilluns vinent a La Moncloa se celebra quan ja ha passat un mes des que Sánchez va fer fora Rajoy tot deixant el PP immers en una crisi d’identitat i abocat a una guerra interna de desenllaç incert. Des dels primers dies, tant els crítics independentistes com veus constitucionalistes -del PP i Ciutadans- van parlar de política de gestos, de postureig arran de la decisió d’acollir el vaixell Aquarius.
Però, una anàlisi allunyada de qualsevol sectarisme ens indica que Sánchez ha arribat per quedar-s’hi. Diverses iniciatives socials que s’estan mirant de tirar endavant com ara recuperar la targeta sanitària universal -inclosos les persones migrades en situació irregular- com altres mesures en diversos ministeris -com tornar a apostar pel medi ambient i fer ecologisme polític- o la reconversió del Valle de los Caídos són exemples que Sánchez vol recuperar la identitat progressista del PSOE.
Però sembla que alguns independentistes -i no pocs- a Catalunya vivien millor amb el PP i Mariano Rajoy. És el que ha passat i encara passa a Irlanda del Nord: si deixes l’hegemonia en mans dels extrems, aquests es retroalimenten. I perquè en el fons el que vivim a Catalunya darrere el processisme dels darrers vuit anys és la lluita per mantenir l’hegemonia del que representava CiU. Per això la carta de Junqueras també es pot interpretar com un missatge a les bases d’ERC: és l’hora de guanyar l’hegemonia. I això també explica l’oposició d’ERC a concórrer amb una llista única a les municipals de Barcelona.
Catalunya Plural, 2024 
