El revés sofert per Llarena és una bona notícia. Ho és per a Puigdemont i els seus seguidors, però ho és també per als que, sense ser independentistes, pensem, des de molt abans de l’1-O, que la política mai hauria d’haver perdut la seva centralitat. És a dir, que ha de ser la brúixola que permeti trobar la sortida del laberint en què estem ficats. Si és que hi ha sortida, després de tant de temps perduda i tan malmesa.
És una bona notícia per als que sempre hem pensat que els càrrecs de rebel·lió o sedició no anaven a ser de rebut per a un tribunal europeu. Crec que també ho és per a Sánchez, encara que no ho reconegui en públic. L’extradició sol·licitada hagués volat el pont que ell i Torra van llançar sobre el riu del conflicte català durant la seva recent reunió.
Decideixi el que decideixi el Suprem, la resolució del tribunal de Schleswig-Holstein ha tret decibels a la dimensió judicial del conflicte (sense deixar de reconèixer que va poder haver-hi delicte) i ha deixat més espai per a la política. En conseqüència, pot contribuir a que aquesta recuperi el seu protagonisme. Tot això se suma a altres notícies que van en la mateixa direcció: el trasllat dels presos a presons catalanes, l’obertura d’un espai de diàleg institucional, la primera reunió de treball entre Calvo i Aragonès…
Tot és fràgil, molt fràgil, i la conjura dels irresponsables segueix en peu, però el que compta és allò resultant. Es comprèn que molts independentistes hagin celebrat la decisió del tribunal de Schleswig-Holstein com una victòria, però s’equivoquen si veuen en ella un aval europeu a la unilateralitat.
D’això res. Es tracta d’una invitació a la negociació política. A buscar acords en el marc constitucional i, en tot cas, a modificar-lo. Suposa un advertiment a tots. Al govern d’Espanya i al de la Generalitat de no tornar a transitar pel camí que ens ha portat fins aquí. És un camí que Europa no entén. I que Alemanya, des del primer moment, mai va acceptar.
Catalunya Plural, 2024 
