El Festival d’Avinyó (6-24 de juliol) ha engendrat dos directors de teatre, Julien Gosselin i Thomas Jolly, que arribats a la trentena s’han apoderat de l’esdeveniment amb dues obres monstre que dialoguen a distància, encara que en fons i forma són radicalment diferents. Però, al seu interior, es llegeix el combat contemporani per comprendre la violència al món. Gosselin, amb Joeurs, Mao II, les noms, es serveix de tres novel·les de Don DeLillo per fer escoltar durant deu hores la força de les paraules però també del cos dels actors en pantalla gran. Jolly, amb una posada al dia de la tragèdia Thyeste de Sèneca, ofereix al Pati d’Honor del Palau dels Papes un sacrifici amb una crueltat espantosa de les generacions actuals sobre les futures.
El segon, en fa el que seria una sèrie de televisió de culte. El primer, una pel·lícula d’autor on les sensacions estan per sobre de la narració. Ambdós renoven, a la seva manera, la tècnica dramatúrgica. Un èxit pel director de la cita, Olivier Py, qui presentava la seva visió catàrtica de l’actualitat a Pur présent. I que, la primera setmana, es completava amb la dansa convulsa Kreatur de Sasha Waltz i el nou dogma documental de Milo Rau de La reprise. Histoires(s) du théatre (I).
No resulta una experiència fàcil i, cada cop, Julien Gosselin exigeix més als seus actors i els espectadors. Anunciada inicialment de vuit hores, Joeurs, Mao II, les noms s’ha acabat convertint en una obra de deu a la seva estrena a Avinyó. I els entreactes en aquest cas, a diferència del 2666 de Roberto Bolaño fa dos anys (onze hores i mitja), també contenen elements de contingut. Amb la qual cosa es fa difícil d’escollir el bon moment per abandonar la sala (un altre cop l’espai tancat de La Fabrica) i efectuar les necessitats bàsiques i prendre l’aire, tal com proposa el director. Per a ell, es tracta d’un trajecte sensorial en què uns i altres cauen hipnotitzats per les paraules i les imatges fins a perdre gaire bé la consciència.
Catalunya Plural, 2024 
