La Llei d’Accessibilitat, llargament esperada i reclamada per part de les entitats de la discapacitat, ja va néixer amb mal peu. El Parlament de Catalunya la va aprovar el 15 d’octubre de 2014, el president Artur Mas la va promulgar el 30 d’aquell mes, i es va publicar al DOGC el 4 de novembre. Faltaven, doncs, escassos dies per al primer 9-N (la consulta inclusiva del Sí-Sí, Sí-No o No de 2014), i els mitjans de comunicació pràcticament no parlaven de res més. Com a mostra, al diari català de més tirada no es troba cap rastre sobre la Llei d’accessibilitat durant els dies posteriors a la seva aprovació i promulgació.
Aquesta llei anava molt més enllà del que fins aleshores s’havia entès per accessibilitat. No parlava (o de fet, no parla) només de barreres arquitectòniques, que també, sinó que el concepte s’ampliava, recollint l’esperit de la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (2006). Com a mostra, la llei estableix que qualsevol producte de consum ha d’incorporar criteris de disseny universal (coses com que una persona sordcega ha de poder identificar la data de caducitat d’un producte), o que les empreses que ofereixen serveis públics (llum, aigua, gas, educació, sanitat, etc.) han d’informar de tots ells mitjançant tècniques accessibles (lectura fàcil per les persones amb discapacitat cognitiva, braille per les persones cegues, lletra ampliada per les persones amb dislèxia).
La llei contempla moltes més mesures, a fi que la societat sigui cada cop més accessible i per tant es faciliti i fomenti l’autonomia de les persones amb discapacitat. Per exemple, la llei diu que els mitjans de comunicació audiovisuals hauran d’incorporar de manera progressiva els sistemes d’interpretació de la llengua de signes, d’audiodescripció i de subtitulació. O que les entitats financeres han d’oferir sistemes tecnològics accessibles (caixers automàtics, banca en línia, etc.) que alhora garanteixin la confidencialitat de les dades dels usuaris. O que no només els edificis públics, sinó que també els privats han de garantir l’accés a qualsevol zona comunitària. O que els espais naturals han de comptar amb camins (sempre que es pugui) i serveis accessibles.
Sancions de 300 a 300.000 euros
Les administracions públiques estan obligades a elaborar plans d’accessibilitat per als seus edificis, serveis, transports, comunicacions, productes, i cada municipi ha de fer també el seu propi pla, cosa que fins ara han fet molt pocs, entre els quals sobresurt el Pla 2018-2026 de l’Ajuntament de Barcelona. A més, la llei contempla sancions per tota mena de supòsits, que poden anar de 300 euros (sanció lleu) a 300.000 (molt greu). Per exemple, fer un ús fraudulent d’una targeta d’aparcament de persona amb discapacitat es considera una infracció lleu, mentre que “tractar els usuaris sense la consideració o el respecte deguts a llur dignitat, intimitat o situació psíquica i física, o d’una manera discriminatòria, sia de paraula, sia per acció, sia per omissió” es considera molt greu.
La llei 13/2014, de 30 d’octubre diu en la seva disposició final tercera que “el Govern ha d’aprovar en el termini de dos anys des de l’entrada en vigor d’aquesta llei el decret de desplegament que determini els requisits, els paràmetres i els criteris per a complir les condicions d’accessibilitat”. Aquest reglament ha de contemplar “les especificacions que han de tenir els entorns, els processos, els productes i els serveis per a ésser accessibles o practicables i els criteris per a determinar els ajustos raonables que siguin exigibles en funció de les circumstàncies concurrents”. És a dir, sense el reglament la llei i les seves sancions són paper mullat, i aviat farà dos anys que el reglament s’hauria d’haver aprovat, segons estableix la llei.
A exposició pública al setembre?
El passat 12 de juliol una delegació del Cocarmi (Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat) es va reunir amb el nou conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani. Hi va haver altres temes de conversa, però el primer que li van posar sobre la taula va ser precisament l’endarreriment d’aquest reglament que fa dos anys que s’hauria d’haver aprovat. Segons fonts assistents a la reunió, el conseller els va assegurar que la raó de l’endarreriment era que és un decret que equival a vuit per la seva complexitat, però que al setembre entraria ja a exposició pública. De fet, afirmen aquestes fonts, durant tot aquest temps s’hi ha estat treballant, amb la participació de les entitats.
El Cocarmi va informar de la reunió i de la reivindicació aquell mateix dia, mitjançant nota de premsa. El departament no ho va fer, si bé sí que va informar d’una altra trobada del conseller amb la Taula de Ciutadania i Immigració, així com de la signatura d’un contracte-programa entre el departament i les entitats municipalistes, que també va tenir lloc aquell dia, i pel qual es destinaran 230 milions d’euros a serveis socials i polítiques d’igualtat. En conseqüència, el ressò mediàtic d’aquesta primera reunió entre el conseller i el sector de la discapacitat va ser pràcticament nul, en sintonia amb tot allò que té a veure amb el dret a l’accessibilitat universal, un dret sorprenentment invisible i per tant inaccessible, malgrat que l’avala Nacions Unides i afecta totes les persones, però en especial aquelles que tenen alguna discapacitat, que no són poques.
Catalunya Plural, 2024 
