La historia d’avui és increïble. Gràcia tingué un gran creixement demogràfic a mitjans del segle XIX. Fou durant aquest període quan, de la mà d’Antoni Rovira i Trias, adquirí el seu actual urbanisme, consistent a completar cada parcel·la de terreny amb una plaça destinada a oxigenar l’espai.
A la part baixa de la Vila existeix un nucli gitano comprés, més o menys, entre la plaça del Poble Romaní, maltractada durant anys per les barraques escolars de la vergonya, fins a la del Gato Pérez, que d’àgora només té el nom i dos miserables banquets. Al seu epicentre es troba la del Raspall. La pàgina del nomenclàtor barceloní menciona que deu el seu nom a un raspall enorme d’una tenda del ram, però qui escriu sospita més aviat en una deformació de Raspail, cognom d’un conegut socialista utòpic. El mateix passa al carrer dels petons, idealitzat des l’original Pontons.
He passat un munt d’estones al Raspall. L’edifici que la delimita, centre absolut entre els carrers de Samsó i el Profeta, data de 1863. Així ho indica el seu portal. He matat moltes vegades el meu temps a l’antic Resolís, regentat pel Joaquín. Era una bodega de sempre amb calendaris eròtics, olor a greix i no sé si fins i tot un porc senglar, observador dels parroquians.
Si el deixem enrere arribarem al Gato Pérez, cercle d’estranya tristesa pel que pogué ser i no és. A l’esquerra, comença a la cruïlla amb Milà i Fontanals, es troba el carrer de Torres, nom del propietari inicial, de qui sabem quan nasqué, però no pas la data de defunció. Entre els seus edificis brilla amb llum pròpia la casa Agustí Atzeries, més coneguda com la casa del Diable.
Diu la llegenda que el tal Atzeries era un fabricant d’èxit. A principis de la dècada dels noranta del Vuit-Cents volgué dignificar el seu estatus mitjançant la reconstrucció de la seva vivenda. Les obres anaven com déu mana quan, de cop i volta, s’arruïnà, segons diuen la majoria de fonts i transmissions orals, per una maledicció gitana que sempre em recorda al meu amic Juanjo, un paio casat amb una gitana que durant deu anys donàrem per mort fins que una nit me’l vaig creuar pel carrer Còrsega. Al cap de poc temps es repetí la situació i des d’aleshores em pregunto si de debò el vaig veure o si tot foren imaginacions de les hores bruixes.
La bancarrota d’Atzeries no cancel·laria el seu somni. D’alguna manera s’arreglà per a pactar amb Mefistòfil, guanyar el primer premi de la loteria i tirar endavant amb l’immoble, ple de referències a Llucifer.
Durant molts anys la casa presentà un estat deplorable. Deien que l’havien ocupat, tapiaren les seves finestres i del passat només romangueren els mascarons de la planta baixa, testes diabòliques visibles a altres punts de la ciutat, com a la casa Bonaventura Pollés de rambla Catalunya amb València o al portal del número 369 del carrer Aragó, on dos caps monstruosos ens donen la benvinguda acompanyats pocs metres després per una libèl·lula, l’agulla que cus la boca dels mentiders mentre dormen. El rastre de l’àngel caigut envaeix la capital catalana, localitzant-se també a la part baixa de la Rambla, a l’església del Pi i fins i tot a la casa César Santurio del carrer de la mare de Déu del Coll, oculta entre les columnetes dels seus finestrons, somrient per la seva invisibilitat com a conseqüència de les presses dels vianants.
El cas d’Agustí Atzeries és especial. Ara han restaurat la vivenda i el primer pis llueix esplèndid, amb quatre murals esgrafiats amb el senyor de les tenebres en vàries tessitures que intenten reproduir les primigènies, al·lusions pictòriques a la comèdia, el drama i la sarsuela.
Al frontó de la façana apreciem la data de la finca, conclosa l’any 1892 per l’arquitecte Joan Baptista Pons i Trabal, qui li conferí un aire eclèctic en aquell instant on el modernisme encara no havia acaparat tota l’estètica edilícia. A l’esquerra destaca una gerra bifront, amb un parell de rostres lamentant-se amb un crit, mut. Desconec el seu significat. Fa poc vaig veure una idèntica al carrer Vico de la zona de Monterols i vaig sentir un lleuger calfred, el mateix percebut a la casa del diable quan vaig veure a la seva porta un vigilant de seguretat.
L’home fou d’una amabilitat exquisida. Ens explicà que algun dels pisos de l’interior es valora en més de sis milions d’euros. Els inquilins tenen piscina i bé, entrem a l’eterna problemàtica. D’una banda, la seva presència ha permès la restauració de l’edifici, una meravella que per a completar-se hauria d’aportar un xic de pedagogia per a qui circuli pels seus voltants. D’altra banda, aquests preus desorbitats entronquen amb la progressiva expulsió dels veïns de tota la vida, perdent-se de mica en mica la identitat de Gràcia, sempre poderosa però risible si pensem al seu abans i al seu hora, on fins i tot sembla un acudit parlar de progressisme quan l’han ventilat a cop de talonari mentre la majoria dels ocupants de les seves places ignoren gairebé tot de la seva Història i tradició.
Potser aquesta és una altra maledicció diabòlica. Ho advertí el Banc Expropiat, substituït a hores d’ara per un inofensiu supermercat mentre el mercat de l’Abacería roman tancat a expenses de la seva reforma. A vegades no fan falta poetes per a donar amb metàfores definidores de la crua realitat.
Catalunya Plural, 2024 
